Alçar-se

La veritat és que no he tingut ànims per escriure res aquestes últimes setmanes. De fet, tinc sovint la sensació de què des de l’última volta que ho vaig fer ha passat molt, moltíssim temps; tant, que crec que a aquest País res --ni ningú-- no podrà ser ara igual com era abans d’aquell maleït dimarts. En tot cas, poca cosa podria dir, a aquestes altures, que no haja estat ja dita una i mil vegades, tret potser d’allò que molts voldríem haver sentit: una disculpa sincera per part de qui no va estar a l’altura que li pertocava, i l’anunci de la seua immediata dimissió, encara que només fora per respecte a les víctimes de la seua incompetència. No ho hem sentit ni crec que ho fem mai perquè la seua misèria moral ha quedat ja suficientment acreditada, com tampoc puc confiar en que una justícia que rarament mereix tal nom puga exigir-los algun dia que facen front a la seua responsabilitat. És per tot això que em costa encara escriure: per la pena profunda per tants morts, pels amics i amigues que ho han patit --ho estan patint-- en la seua pròpia carn, pel les mentides fastigoses i el fàstic que provoquen els miserables malparits que se n’aprofiten, per la indignació que provoca veure’ls, a uns i a altres, més preocupats per mesquins càlculs partidistes que per aportar solucions; em dol, tot això, i em pesa, però també necessite mirar més enllà. Tractarem doncs d’ajudar per a que qui ho ha perdut tot, o quasi tot, puga tornar a alçar-se el més prompte possible, i no renunciarem a reclamar que els responsables no queden, una volta més, impunes. Però també seguirem insistint en què, sense deixar de banda les responsabilitats concretes, tot el que ha passat posa també de manifest el fracàs col·lectiu d’una societat majoritàriament resignada al seu estatus de colònia, que es fa governar reiteradament per ineptes, hipòcrites, mentiders i corruptes, i que ha ignorat --quan no ha ridiculitzat-- les veus que li advertien que, tard o d’hora, l’aigua reclamaria els terrenys que li són propis. I estic disposat a acceptar que hi ha, ara mateix, altres qüestions més urgents, però alçar-se és, també, reconèixer en què hem pogut contribuir a la desfeta, i tractar d’evitar que es repetisca. Potser amb no moltes esperances, és cert; però sense donar-se mai, i molt menys ara, per vençuts.

 

Tampoc no he tingut darrerament molt de lleure perquè, a més dels (des)ànims, tampoc ha acompanyat molt la tecla de la què parlava l’altre dia, encara que les proves semblen indicar que és un assumpte més molest que preocupant. Només la setmana passada vaig eixir una estona a veure com avança la tardor per la sempre estimable (i ara també, de nou, amenaçada) vall del Polop. I com que de fotos de fang i destrucció ja n’heu vist prou, em quede amb les imatges d’aquell paisatge extraordinari que de cap manera ens podem permetre deixar perdre. Bé, i també d’una inesperada i sorprenent collita de rossinyols de carrasca, que mai no havíem vist per aquella zona i que van arrodonir un bon matí; ens feia falta...