M’agrada veure als gossos movent-se entre el ramat i fent la seua faena de la ma dels pastors --i les pastores--, encara que reconec que a voltes em fa patir un poc quan les coses no ixen com l’un i l’altre (eren dos, l’amo i el gos) pretenen. Però m’agrada molt més veure tanta gent aplegant-se a una Valleta verda com feia temps, per acudir a una convocatòria nascuda de l’esforç i l’entusiasme d'un grup de gent profundament arrelada al territori: enguany ha estat l’onzena vegada que el Col·lectiu l’Esquella ha organitzat el Concurs de Gossos de Ramat de la Valleta d’Agres, amb participants procedents del País Valencià, Catalunya, Mallorca, Aragó i Euskadi; un esdeveniment que, en última instància, pretén cridar l’atenció sobre la rellevància cultural, patrimonial i ambiental de l’activitat ramadera i el seu paper fonamental en la configuració històrica dels nostres paisatges, però també, i especialment, com a opció socioeconòmica de futur per a moltes de les nostres zones rurals. Jo feia ja alguns anys que no m’hi acostava per coses de l’agenda, i potser per això --i per haver-ho pogut fer, a més a més, en bona companyia; segueix sent, aquesta primavera, temps de retrobaments-- em va agradar especialment. Bé, i també perquè pensar, enraonar i aprendre sobre ruralitats i ruralismes amb qui ho viu i ho entén, sempre és necessari i oportú; de fet, ara mateix, potser ho siga més que mai.
La veritat és que m’hauria agradat escriure alguna cosa de més trellat sobre açò de la ruralitat, un tema que m’interessa especialment i al voltant del qual, sobretot d'un temps ençà i des de determinades posicions, abunda massa el soroll, l’oportunisme i les banalitats. Però ho hauré de deixar per a un altre moment perquè, entre unes coses i altres, la setmana se m’ha passat volant i ara he de posar-me a preparar maleta perquè ja sabeu que dia que passa dia que no torna, i ja vos contaré si això a la tornada. El que pitjor em sap: perdre'm la manifestació de demà a Alacant, però no ho hem pogut apanyar d'una altra forma... Bon cap de setmana, bones Pasqües, ar timlilit ⵣ😉
Una trobada molt interessant, tot i que no n'he vista cap mai en directe. La feina que fan els pastors i els seus cans és molt acurada.
ResponEliminaBon viatge i bones Pasqües, Pep!
Aferradetes.
És cosa bonica i curiosa de veure, Paula. Jo ho coneixia del Pirineu, on hi ha molta tradició, però aquest em queda al costat de casa, i a banda de passar una estona entretinguda (i d’aprendre coses noves), fa molt de goig veure la tenacitat de la gent que ho organitza i que malgrat totes les dificultats està lluitant en tots els fronts per tal que el nostre món rural tinga un futur digne. I tan de bo que tinguen èxit... Salut i una abraçada!
EliminaSón tot un espectacle aquests gossos.
ResponEliminaJo aquests dies soc a Isona i la Conca D’ella, un lloc oblidat per les comunicacions més modernes que li ha permés quedar com un paradís i faig immersió de ruralitat. M'hi quedaria.
Una abraçada, Pep,
Carme
Moltes gràcies, Carme. No conec la zona, però en prenc bona nota: les teues recomanacions mai no deceben, i em queda molt per veure a aquella comarca que quasi sempre m’agafa de pas cap al Sobirà...
EliminaVeure treballar els gossos és una meravella, encara que també em fa patir un poc quan veig que la cosa no els ix com volen; em sap greu per ells i pels pastors, però supose que de tant en tant tampoc no està malament que guanyen les ovelles 😉 Salut i una abraçada!
M'haguera agradat anar a la Valleta, però finalment no he pogut. Un gust llegir i vore el tast de les fotos que has posat. Querola
ResponEliminaVa ser un matí magnífic, Jordi, amb la primavera lluint en tot el seu esplendor i moltíssima gent a la Valleta: tot i haver reservat, vam haver d’esperar una bona estona per poder dinar a Agres... Pel demés, a veure si les coses van tornant a la normalitat i tornem a compartir caminades, que se’t troba a faltar 😉 Salut i una abraçada!
Elimina