L'erm i la muntanya

Atenent als meus antecedents, sembla clar que poder conèixer de primera mà un dels arbres més escassos i singulars del món podria haver estat motiu més que suficient per al viatge. Però la veritat és que, almenys en aquest cas, crec que la causa primordial per voler anar a Algèria sempre han estat les extraordinàries pintures rupestres de Tassili n’Ajjer, de les quals feia ja molt de temps que n’havia sentit a parlar i que ha estat un autèntic privilegi poder veure finalment sobre el terreny. Afegiu-li a més a més la possibilitat, després d’haver estat caminant pel Sàhara, de recórrer l’abrupta i sorprenent serralada del Djurdjura, i podreu fer-vos una idea del què han estat aquests últims dies: el desert extrem i la verda --i nevada-- Cabília, els xiprers i els cedres, els diversos accents (el tamahaq dels tuàregs i el taqbaylit dels cabilencs) de l’amazic... I, també en aquesta ocasió, la sort d’haver pogut compartir-ho amb persones extraordinàries, tant els companys i companyes de viatge com aquells que ens han rebut, atès i guiat per aquelles terres. De tot això --dels paisatges, la llengua, la gent i les vivències-- aniré dient com sempre alguna cosa, encara que pel moment i com sol ser també costum em limitaré a dir que ja he tornat, que ha estat una (altra) experiència memorable, i que em sent immensament afortunat per haver-la pogut viure. I per suposat, que tingueu una feliç diada de Sant Jordi.