Farem

Era possible que passara, deien les enquestes, i ja sabeu que al remat ha passat, i no ha estat per poca diferència. I no cal dir que, per a aquells que tenim un cert concepte del País --els qui creiem en els serveis públics, la defensa de la llengua i la cultura o la preservació del medi ambient, posem per cas-- és, sense cap matís, una pèssima notícia. Pel que ha passat, i per com ha passat, perquè no és el mateix no guanyar que perdre, i perquè aquesta volta, per si no en teníem prou amb aquells als qui ja coneixem de sobres, haurem de veure'ls de la mà de l'ultradreta més carca i reaccionària, definitivament i dolorosament blanquejada, tractant d'imposar la seua agenda ja veurem fins a quin punt. No faré, però, cap anàlisi o valoració ni de per què ha passat el que ha passat, ni del que pot passar a partir d'ara: no solament és que no em sent en absolut capacitat, sinó que sobretot, ara mateix, em fa una peresa immensa. Em conformaré, per tant i pel moment, amb anar mirant amb interès allò que escriuen aquells que en saben més d'aquestes coses, i si trobe algun diagnòstic un poc més afinat i aclaridor que els que he pogut llegir fins ara, i encara que només siga per veure de no repetir les mateixes errades, potser vos ho faré saber. Això, i com vaig afrontant els temps que venen, perquè ara mateix, més enllà d'algunes idees vagues i no massa convincents sobre la resistència i les trinxeres, tampoc tinc massa clar com m'ho faré. Segurament és que, sense voler llevar-li a tot açò gens d'importància, tinc ara mateix el cap en altres coses. O que m'he fet major, que també podria ser. Però fer, farem, que no tinguen cap dubte: és evident que no estem, ni de bon tros, allà on voldríem, però hem fet camí, i si hem arribat fins ací no ha estat precisament per resignar-nos.