Amor i odi

Imatge de la xarxa

Em fan veure a casa, on els encanten, que parlar d’odi en aquest context és potser una mica excessiu. Així que ho deixaré, si més no pel moment, en que els alvocats em produeixen una profunda desplaença: no dubte de les bondats nutricionals que se'ls atribueixen, però no m’agraden ni el sabor, ni l’olor, ni la textura, fins el punt que l'indici de la seua presència en algun plat --i ací tornaria a aproximar-me perillosament a l’odi, potser no tant a la fruita en si com a la moda de fer-la servir de forma indiscriminada: és realment necessari posar-li’n pràcticament a tot?-- sol ser motiu suficient per a que prescindisca de tastar-lo. Per a la meua sorpresa, faig una ullada a la xarxa i veig que no sóc, tampoc en açò, gens original, i que sovintegen al respecte opinions semblants a les meues, quan no directament molt més explícites, tant pel que fa als aspectes estrictament gastronòmics com --i d’això no en tenia molta informació-- a l’impacte ambiental i social que l’expansió del seu conreu, i en especial de l’omnipresent varietat Hass, la més consumida arreu del món, està tenint a moltes zones tropicals i subtropicals del planeta.

Imatge de la xarxa

El cas és que, en la mateixa mesura que em desagrada l’alvocat a l'hora de menjar-ne, m’encisa l’arbre que els produeix i el grup al qual pertany. Els alvocaters, estretament emparentats amb els nostres llorers, pertanyen al gènere Persea, un grup d'arbres i arbustos de fulla perenne que presenten a hores d'ara una distribució disjunta, amb un grup d'espècies pròpies de l'est i el sud-est asiàtic, i un altre que creix al continent americà, des de l'Amèrica Central --d'on procedeix P. americana, origen dels alvocaters cultivats-- fins a Xile. Segons sembla, però, el gènere es va originar fa uns seixanta milions d'anys a l'Àfrica Occidental, i va estar ben representat, com altres membres de la mateixa família, en els boscos de laurisilva que creixien en el sud d'Europa en el Miocè; de fet, i a hores d'ara, l'única espècie del gènere que creix de forma natural fora d'Àsia o Amèrica és el viñátigo o vinhático (P. indica), endèmic dels boscos macaronèsics de Canàries, Açores i Madeira. La major part dels representants del gènere, poc tolerants quant al fred i exigents pel que fa a la humitat, són propis també de formacions forestals ben conservades, com ara els boscos nebulosos d'Amèrica Central i del Sud, on diverses espècies --conegudes localment com aguacatillos-- constitueixen una font vital d'aliment per a molts ocells, com ara els quetzals. Algunes Persea són també apreciades com a ornamentals: a més del mateix alvocater, utilitzat sovint com a planta d'interior, altres membres del grup com ara P. borbonia, P. lingue. P. thunbergii o P. ichangensis es cultiven amb aquesta finalitat a diversos llocs del món.

Al remat, i a la vista dels amors i els odis que ens desperta l'alvocat, a casa vam arribar ja fa temps a un pacte: a qui li agrada, per exemple en l’amanida, se’l posa directament en els seus propis plats. Jo sóc pertinentment advertit de les receptes en les quals la seua presència resulta justificadament ineludible --no, tampoc no m'agrada el quacamole--, les quals evite consumir; i a més a més, me'n faig càrrec dels pinyols, dels quals sempre en sol haver algun a remulla esperant a germinar. Bé, dels pinyols i del que ve després, perquè ja en són uns quants, d'alvocaterets d'edats i varietats diverses, creixent en cossiols pel pati, amb l'única exigència de regar-los tant com cal i de protegir-los adequadament quan ve el fred. Mai arribaran, per això, a donar lloc als arbres imponents que he vist en els jardins d’amics que viuen en llocs de clima més apropiat, però les plantes en cossiol es presten a fer proves amb la poda per veure de donar-los un port atractiu sense que superen una mida raonable, i amb les seues vistoses fulles perennes queden d’allò més bé dins de casa quan arriba l’hivern. De tant en tant se n’acaba morint algun, però creixen ràpid i sempre n'hi ha un altre pinyol a punt i disposat a rellevar-lo. I tot i que sé que és poc probable que arribe mai a veure algun alvocat penjant de les seues branques, la veritat és que en aquest cas tampoc m'importa massa: segur que, si passara, no seria jo qui els tastaria. Com a molt, me n'encarregaria dels pinyols.

Comença oficialment la tardor amb un ull posat al cel --plou, amb ganes a estones, i sembla que seguirá fent-ho, amb DANA o sense ella, encara uns dies més-- i un altre a l’illa de la Palma i als efectes corprenedors de l’erupció que s’hi està esdevenint des de fa uns dies. No cal dir que lamente profundament el patiment dels afectats (costa imaginar el que deu sentir-se, en unes circumstàncies com aquestes) però no puc evitar sentir-me fascinat per les impressionants imatges del volcà que circulen, pràcticament en directe, pels mitjans i per les xarxes, i que m’han fet reviure l’impacte que em va causar, sent jo un xiquet, l’erupció –en blanc i negre, llavors-- del Teneguía. Tant de bo les imatges impressionants que ens està deixant aquests dies el nou volcà de Cumbre Vieja siguen prompte també només un record, i que els danys, pel demés inevitables, siguen fins llavors els menys possibles.

Torre de l'antiga església d'Urzelina (illa de São Jorge, Açores), l'única resta que va sobreviure --encastada parcialment en una colada basàltica que va sepultar la resta de l'edifici i la major part del poble--  a l'erupció volcànica que va tindre lloc el 1808. Veient les imatges de la Palma, ha estat inevitable recordar, també, aquell viatge.