Passar pàgina

Que Camps desaparega –probablement només per un temps, segons els seus propis càlculs— de l'escena pública valenciana només representa un respir momentani, una lleugera millora per a les gravíssimes malalties que afligeixen a la societat i la política valencianes. Ho han dit, amb paraules diferents però amb intencions paregudes, periòdics diversos i blogs amics. Per molt rellevant que haja estat el paper de l'expresident en la creació, alimentació i manteniment del tarquimar en que s'ha convertit el País, fóra extremadament simplista atribuir a una sola persona --votada, a més a més, per majoria absoluta-- més responsabilitat que la que li pertoca. Però és innegable, també, que ha estat ell qui ha portat fins a extrems grotescos i delirants unes polítiques basades en la substitució de la realitat per un món personal, malatís i imaginari, construït a partir de l'intent d'universalitzar les seues pròpies fílies, fòbies, complexes i paranoies, i apuntalat amb la manipulació mediàtica i l'establiment de xarxes més o menys subtils de fidelitats i dependències.

No som pocs els què, encara que siga només per això --per incompatibilitat ètica i per repugnància estètica-- agraim profundament la seua dimisió. La patètica i histriònica sobreactuació amb que ens va obsequiar ahir mateix mentre abandonava “voluntàriament” les seues responsabilitats, el menyspreu absolut a la societat valenciana, i la constatació inequívoca de quines han estat les seues prioritats --Espanya, Rajoy i el Partit Popular--al llarg d'un discurs difícil de qualificar fins i tot tenint en compte les circumstàncies comprensiblement excepcionals que l'envoltaren, són només alguns dels trets que exemplifiquen la forma estrafolària i el fons prepotent que l’han caracteritzat durant una part substancial dels seus governs. Unes formes, i uns fons, que ahir diluiren la poca dignitat que, amb la seua encertada decisió d'abandonar un càrrec que feia temps que sollava més que ostentava, podria haver recuperat.

Però més enllà de Camps s’estén encara una vasta i desolada extensió en la que prosperen sense mesura la mediocritat, la corrupció, la incompetència i el clientelisme. Faran falta esforços molt grans per sortir d’una situació a la què l'expresident ha contribuït activament amb les seues polítiques (o amb la falta d'elles), però que té el seu origen molt més enllà, en la complicitat i la displicència amb que el poble valencià tendeix a entregar el timó a qui només pot oferir-li paraules fàtues, focs d'artifici i un futur vulgar i ensopit. I encara queden, convé no oblidar-ho, moltes pàgines importants per escriure: des del destí que espera als implicats en els nombrosos casos de corrupció pendents (molt més rellevants, des de tots els punts de vista, que el penós episodi dels vestits, i dels quals anirem copsant el seu abast real a mesura que avancen les corresponents instruccions) fins el paper que a partir d’ara representaran determinats elements del propi Partit Popular, damnificats per Camps i els seus acòlits, i que molt probablement jugaran també les seues cartes amb uns resultats difícilment previsibles.

La qüestió és que no puc més que donar tota la raó a qui pensa que ja li hem dedicat massa imatges, massa temps i massa ratlles a homenets tristos de rictus forçat, pell cerúlia i olor a sagristia. D'aci uns mesos, quan jutge i jurat posen el punt final definitiu a aquesta història, ja hi tornarem a pensar. Però ara és hora de passar pàgina, d'obrir la finestra, d'esperar que bufe un aire nou --encara que siga només una lleugeríssima brisa-- i de tornar-li a l'estiu, a la llum i als pecats que realment paguen la pena tot el protagonisme que els correspon: a la merda els vestits, visca la pell!

El dia del sacrifici

Demà, que ja l'hauré vist i sentit (hui només ho he pogut seguir per la premsa; serà cert això de que ha dit "ofrezco este sacrificio personal" entre rises?) ja hi haurà temps per als comentaris, les perspectives, les conseqüències i les valoracions; sobre el seu gest, sobre els judicis que venen, i sobre el que pot esperar-se del seu successor. Però hui, dia 20 de juliol  de 2011, amb un bon vent i barca nova, senyor expresident!, ja va que trina. I molts anys que vaja per davant.

El silenci (dels borrecs)

Digueu-me ingenu, però el silenci clamorós de Camps des que divendres es va confirmar el seu processament, em té absolutament perplex. A estones, durant aquest cap de setmana passat, vaig arribar a pensar que el (pel moment) Molt Honorable President només estava administrant amb destresa els temps, marcant un impàs teatral i solemne abans de fer pública l'única decisió coherent que algú normal, en unes circumstàncies similars, podria prendre: dimitir. Ja fóra per orgull, si és que realment se sent tant innocent com ha vingut proclamant els últims mesos; o bé per valentia i dignitat si, com tot sembla assenyalar, no solament va mentir obertament quan va insistir en què ell es pagava els seus vestits, sinó que a més s’ha vist pressumptament barrejat en una tèrbola trama d'amistats, regals, interessos i favors. En un cas o en l’altre, no és fàcil d'entendre que algú –no necessàriament un polític—, en veure's assenyalat públicament per assumptes com els que ens ocupen, no anuncie simplement que plega, encara que siga, com sol dir-se eufemísticament, "per a poder defensar millor el seu honor". És el que sembla natural, i el que sembla ser natural també en altres països i circumstàncies.

Però és evident que, en aquest País i sota aquestes circumstàncies, les coses són diferents, i a aquestes altures les probabilitats que Camps dimitisca, ja siga per pròpia iniciativa o a instància de tercers, són remotes. En tot cas, no és això --la incapacitat per a assumir responsabilitats-- el que em desconcerta. És el propi silenci, l’escandalosa deserció de l’escena pública de la màxima autoritat de la comunitat autònoma, allò que m’ompli d’estupor, i no em decidisc a atribuir-la a un simptoma de covardia, o bé a una mostra de prepotència calculada. I cap de les dues opcions, creieu-me, em tranquilitzen. La data del pronunciament judicial es coneixia des de feia temps, i el seu resultat era com a mínim plausible. Per això, m'haguera quadrat molt més una ràpida reacció del President, sustentada en la seua peculiar visió del món i del seu propi paper històric, en la línia d'escudar-se en el seu caràcter d'estadista excepcional i en el suport (d'altra banda indiscutible) d'una majoria significativa dels votants. Només conéixer-se el pronunciament del jutge Flors, hom hauria pogut esperar una declaració solemne, amb una escenografia ajustada al cas: presència massiva de corifeus, l'habitual discurs victimista i autocomplaent basat en la ja classica confusió entre ell mateix i la comunidad que presideix, i ple de referències al suport i el cariño del poble que tantes coses li deu i pel qual està disposat a acceptar la palma del martiri sense renunciar en cap cas a vindicar enèrgicament el dret a l'honor i a la pressumpció d'innocència.

Però en lloc d'això, en lloc de proclamar cap motiu exculpatori real o imaginari --o, fins i tot, posats a plantejar hipòtesis improbables, de reconéixer amb humilitat la seua relliscada i manifestar cristianament un penediment no necessàriament vinculat a cap gest heròic de contrició més enllà de pagar una multa-- Camps guarda silenci. I això, a mi, em té desconcertat. És cert que, si bé es mira, només es limita a seguir el mestratge del seu President Nacional, a qui fins i tot els més afins li retreuen la seua capacitat per callar quan hauria de parlar. Com també és cert que la lectura que des de Madrid es fa d'aquesta situació es basa en els seus possibles efectes sobre les imminents eleccions generals i sobre les opcions de Rajoy per accedir, ara si que si, a la Moncloa; tots els comentaristes polítics ho diuen, i jo m'ho crec. I convé no oblidar que l'assumpte dels vestits podria ser només la punta d'un iceberg de dimensions insospitades que s'enfonsa profundament en la procel·losa mar del finançament irregular. D'acord amb això, seria raonable suposar que el silenci de Camps haja estat imposat des de Madrid, a l'espera que algun altre tema li furte una part del protagonisme: en lloc d'abordar el problema, de donar la cara i fer-li front, millor desaparéixer discretament, callar i esperar que escampe. Potser algú en dirà covardia, però realment, mi querido francishco, és prudència, i el moment històric bé que ho justifica. Mantindre un territori perifèric i marginal sumit en la incertesa i el desgovern no és un preu massa elevat si es tracta d'obtenir una glòria superior.

I així van passant els dies, i Camps ("distante y doloroso, como si hubiera muerto") no parla. Ni per dir que dimiteix, ni per dir que no pensa fer-ho. Algú deu pensar que els valencians i valencianes no ho mereixem, algú deu creure que les estratègies de partit i els interessos personals i electorals són més importants. I a mi, aquest silenci, covard o prepotent, és quasi el que més em molesta. Siga culpable o no.

And now, the end is near...

Imatge de "El Mundo"


"I ara el final està a prop", cantava també l'altre Frank, que es veu que ja s'ho veia vindre... És el que té fer les coses d'una certa manera, my friend (de l'ànima). Com que la cosa dóna per a molt i ara vaig curt de temps, deixe els comentaris sobre la notícia i les seues possibles conseqüències, immediates o no, per a un moment més oportú. Però, ja que estem, ho he de reconéixer: jo era dels que pensaven que es lliuraria del judici. Poques vegades m'ha importat tan poc perdre una aposta...

"Regrets, I've had a few

but then again, too few to mention.

I did what I had to do

and saw it through without exemption.

I planned each charted course,

each careful step along the byway.

And more, much more than this,

I did it my way".

Parlant de tot: demà a la nit faré marxa cap al Montdúver, de la mà de la bona gent del Grup d'Amics de la Natura de Marxuquera. Si vos abelleix de vindre, segur que estaran encantats de rebre-vos i acompanyar-vos per aquella esplèndida muntanya que coneixen tant com s'estimen. Jo, per si de cas no podeu, faig propòsit de contar-vos com ha anat. Bon cap de setmana!
 

Rating

La imatge que li retornava l’espill no deixava cap dubte: el sever pla d’ajustament iniciat mesos enrere, i que s’havia plantejat com a objectiu assolir una reducció del 14’5 % respecte al valor previ de l’índex de perímetre corporal (IPC), no havia donat els resultats esperats. Per dir-ho d’alguna forma, la seua bombolla particular no solament no havia esclatat, sinó que, aparentment, cotitzava obstinadament a l’alça. Les mesures aplicades des que van saltar els primers signes de la crisi havien sigut rigoroses i adaptades a les necessitats. Fins i tot, havien posat seriosament en perill el seu estat de benestar en reduir el sostre de cerveses un 8,45 % i incrementar fins un 31’12 % les hores de gimnàs. Però tot i el sacrifici que l’aplicació del pla li havia representat, els resultats havien quedat lluny dels nivells desitjats: l’índex de visibilitat d’abdominals (IVA) s’havia reduït fins a un mínim històric del 0,12 %. Potser havia confiat massa en la cojuncturalitat del problema, però ara s’adonava clarament que el que calien eren reformes estructurals, perquè el model s’havia demostrat com clarament insostenible (i, fins i tot, penjollós).

Cara a l’hivern, sempre cabia la possibilitat de compensar la pèrdua de competitivitat amb altres tipus de mesures, per exemple actuant sobre l'increment de roba per a un perfil falsejat (IRPF). Però amb l’estiu a la vora, atenent a la competència creixent de competidors emergents i amb un diferencial de més de trescents punts bàsics sobre el tipet estàndard, aconseguir col·locar la seua oferta en un mercat cada vegada més saturat i volàtil representaria un problema important. No era la primera crisi profunda que afrontava: hi havia aquella vegada en què els comentaris capciosos i malintencionats d’una insuportable i burda exparella (IBEX) el van posar a la vora d’una humiliant i injusta qualificació de “polvo basura”. Malgrat l'evidència que darrere d'aquesta operació s'hi amagaven interessos espuris i especulatius, van caldre molts esforços per recuperar la confiança dels mercats, que només es van estabilitzar després d'una adequada estratègia de comunicació i d'obtindre reiteradament la màxima qualificació ("aaa") en totes i cadascuna de les operacions efectuades des d'aleshores.

Aquest pensament el va animar. La situació no era òptima, certament; però el seu perfil es trobava encara lluny de les no poques panxes d'imitació barril (PIB) que, tot i trobar-se en clar desavantatge --algunes d'elles, fins i tot, ja havien estat sotmeses a plans de rescat--, no dubtaven en eixir al mercat per tractar de captar el que pogueren. La qüestió era evitar una competència directa amb opcions massa atractives com per a desafiar-les obertament, i evitar oferir un interés excessiu per als beneficis que s'esperava obtenir. A més, encara quedava quasi un mes per a les vacances; temps suficient per insistir amb el gimnàs, tot i que aplicant estrictament les receptes de l'FMI: fes el mínim imprescindible.