I glaceres i volcans

És un d'aquells llocs que, sense comptar com a prioritat immediata, saps que voldràs acabar coneixent més prompte o més tard. Començant amb l'Snæfellsjökull vernià i seguint amb la fascinació adolescent pels víkings, t'hi vas construïnt una imatge que vas completant a poc a poc amb noves lectures ocasionals, amb altres informacions sobre la singularitat d'aquella terra i la gent que l'habita... Ara, mentre espere saber un poc més d'Islàndia de la mà de qui encara hui recorre aquells paisatges, ja puc dir-ho: no serà enguany, segurament tampoc l'any que ve, però no passarà molt de temps abans que hi haja d'anar.

(Que ho seguiu passant d'allò més bé, i que la tornada al sud i a l'estiu us siga benèvola).

De Cuba

De l’Havana ens han portat, a banda dels sempre estimables productes de la terra (en el meu cas, a més d’una guayabera que m’ha fet molta il·lusió, rom i cigars que serviran per a celebrar com cal les victòries del Barça dels pròxims mesos), una bona collita de sensacions i sentiments que traspuen de tot allò que ens conten i ens mostren aquells que hi van viatjar. Allò que nosaltres percebem ara a través dels seus ulls no pot ser més que un pàl·lid reflex del que sentirien mentre hi eren allà; però no es difícil imaginar les emocions vivíssimes, la petjada duradora que ha de produir una experiència tan intensa com aquesta a qui ha tingut ocasió de viure-la. Compartir-la, a través seu, és indubtablement un gran privilegi.



Jaume, d'Alcoi, i Jaime, de l'Havana. Dos cosins germans
--fills de bessons-- que es coneixen finalment als setanta anys...

El retrobament ha estat fèrtil, també, quant a detalls sobre la petita història familiar, tant per les anècdotes recollides a l’Havana, com per una contribució imprevista: Pepe Rulán, que ara viu a Miami amb la seua família, ens ha fet arribar un parell de missatges especialment emotius a propòsit del que vaig escriure al blog, del qual diu que, malgrat la dificultat amb la llengua, “entendi todo lo que escribiste con tanto sentimiento”. Dels records d’uns i d’altres ha anat sorgint l’evocació de la dolorosa decisió d’abandonar Cuba en un viatge del que ja s’intuïa, també, la dificultat del retorn: segons conten, l’àvia Verònica va lamentar molt deixar a l’Havana família, mare i germans (un d’ells, el seu jimagua o bessó Jaime, pare i avi dels cosins que ara han anat a visitar), i sempre va enyorar profundament el seu país. Hem sabut també del viatge en el “Marqués de Comillas” des de l’Havana fins a Barcelona, via Nova York –conta Pepe d’un gallec que anava en el vaixell “que se quiso quedar en USA y se tiró al agua”, però va ser rescatat i tornat a embarcar; el dur descobriment dels freds de l’hivern, ja en el mateix trajecte (el riu Hudson estava congelat) però sobretot en arribar a la Península i, especialment, a aquestes muntanyes; com també el contrast entre la prosperitat de l’Havana luxosa i decadent d’aquells anys, i la convulsa situació d’una Barcelona a les portes de la proclamació de la Segona República.



El vapor "Marqués de Comillas". Foto de la xarxa 


Com deia l’altre dia: fils per anar seguint, vincles amb un passat sense el què ningú no seriem el que som i al què, només per això, paga la pena conéixer i reconéixer, siga on siga que es trobe. Per cert: segons em diuen, dels dos Rulán més joves de l'Havana (Ernesto i Carlos), un és del Barça i l’altre del Madrid. En totes les famílies ha d'haver qui entenga més de futbol, i qui n'entenga menys…

Llegir per pèls

Crec que puc dir, sense pecar d’immodèstia, que gaudisc d’una abundant i vigorosa mata de cabell. La qual cosa, a banda de despertar algunes tírries comprensibles entre amics i familiars proclius a la indigència capil·lar, té un efecte perceptible sobre els meus hàbits lectors. La proximitat geogràfica entre la perruqueria a la que acudisc des de fa molts anys, i la meua també tradicional llibreria de capçalera, fa que m’haja habituat, amb una perseverància quasi ritual, a fer coincidir totes dues obligacions. I així, més o menys cada sis o set setmanes –interval aproximat que tarda la meua botja en deixar de ser amanosa-- aprofite la visita a Alcoi per posar el meu cap, de forma successiva, en mans del meu experimentat perruquer, que me’l buida de pèls, i de la meua llibretera preferida, que me l’ompli d’històries.

Com que, en general, no dispose per llegir de tot el temps que m’agradaria, els quatre o cinc llibres que vinc a carregar de mitjana en cada viatge estètico-literari (pel que fa a obres tècniques o capricis diversos, faig servir habitualment la compra on line) cobreixen adequadament les meues necessitats durant el període corresponent. Però la recent setmana de vacances anticipades m’ha dut a exhaurir prematurament les reserves, tot i haver fet provisió que considerava suficient en varietat i durada. D’entrada, com que no havia aconseguit trobar en cap racó dels meus prestatges cap exemplar de “Camí de sirga” (ves a saber ara a qui li'l vaig deixar), l’he restituït amb un de nou, i de nou he tornat a gaudir del llenguatge i les històries de Jesús Moncada tant com la primera vegada. Vaig seguir amb “La solitud dels nombres primers”, de la què m’havien parlat tan bé que –com sol passar—m’ha deixat un poc fred, tot i que he de reconéixer que és una novel·la interessant, correctament escrita, i que l’autor aconsegueix transmetre l’aire inquietant que envolta als seus protagonistes. També ha caigut, per recomanació de la meua filla gran, “L’evolució de la Calpúrnia Tate”, un curiós llibre jovenil que, amb un llenguatge senzill, conta l’efecte que provoca el descobriment de les teories de Darwin en una joveneta rebel i de bona família en el Texas del segle XIX. Finalment, he trobat també el moment per gaudir amb els contes del magnífic “Hòmens i falagueres” de Toni Cucarella. Mai cap obra seua m’ha decebut, i tampoc ho ha fet aquesta; de fet, encara que tots els relats tenen alguna cosa de remarcable, el que dóna nom al recull m’ha semblat especialment reeixit, fins el punt que el posaria al nivell dels seus millors escrits.

Per tant, i a pocs dies d’escomençar vacances, s’imposa fer provisió de nou. I com que avançar la visita al barber sense tindre’n necessitat és massa, fins i tot per a un maniós com jo, no em quedarà més opció que trencar amb el costum ancestral i deixar-me caure per la llibreria. Encara que aquesta vegada no siga pels pèls...

Deus ex machina

És que abans, almenys, s'ho curraven una mica més... Hi havia, no sé com dir-t'ho, un sentit de l'espectacle, un gust pel guió i pels detalls que ara ja no es cuida gens... Túniques vistoses, rics ornaments d'or i porpra, tocats abigarrats de plomes exòtiques... I el cerimonial? On vas a parar. Aquells escenaris grandiosos de temples corprenedors, catedrals tenebroses, volcans a punt d'entrar en erupció i cims de muntanyes amb un eclipse de sol... I la música, que molta o poca mai no en faltava. És que encara que sabies que al final anaven a fotre't igual, fins i tot en la forma de fer-ho hi havia una intenció diferent, molt més original i distingida: els sacrificis humans massius, els actes de fe --quina bona idea, les fogueres, per aquells hiverns tan durs--, no et dic ja això de llançar verges a la lava roent, quina estètica més vigorosa, quina abnegació en el gest... Ara, en canvi, a base d'hipoteques, retalls socials i d'altres eufemismes ridículs i indignants, van xuclant-te la sang tan a poc a poc que quasi no t'adones: res d'immolacions èpiques, només la pitjor humiliació sense glòria de cap classe ni heroismes redemptors. I ni parlar-ne de marcs incomparables, salmòdies enganxadisses ni oficiants ricament vestits: només homes taciturns d'aspecte anodí, mirada esquerpa i corbata fosca, en sales de premsa vulgars i corrents, sense cap grandesa ni solemnitat... Això si, conserven el gust per recitar invocacions i sortilegis només comprensibles per a uns pocs iniciats, i he de reconéixer que els resultats, si fa no fa, també s'assemblen: governs que s'agenollen, succeïts inexplicables que aparentment només ells controlen, les seues butxaques ben plenes i el poble, com sempre, esclau dels seus designis, capricis i arbitrarietats... Ara, el que més em molesta, si t'he de ser franc, és la qüestió dels noms... Iavhè, Thor, Baal, Tangaroa... només amb esmentar-los, ja notes un no sé què de reverencial i místic... Però "Mercat"? Quina classe de déu pot dir-se així? Un poc d'imaginació, per favor... Digueu-li, jo què sé, Cthulhu... "L'evolució del deute sobirà no complau Cthulhu", "el penediment i el copagament vos faran dignes d'entrar en el paradís de Cthulhu" o "Cthulhu està hui especialment volàtil"... Veus quina diferència? Molt millor, no?



Imatge d'El Punt-Avui



Entre parèntesis

Tanque demà aquestes breus però substancioses vacances anticipades, a l'espera de gaudir-ne, la segona quinzena d'agost, d'un altre tros un poc més ampli i de sòlides i abellidores perspectives muntanyenques (amb eventual apèndix insular inclòs). Pel moment, m'esperen uns quants dies de feina que aquest any, a més d'ubicar-se en unes dates ibèricament intempestives, es veuran influïts sense cap dubte per la situació, diguem-ne peculiar, derivada --encara-- de les eleccions domèstiques i la subsegüent remodelació de molts departaments. Però també de com es concreten, a efectes pràctics (altrament dits pressupostaris) els plans i les intencions del flamant president de la Generalitat. I, atès que una part substancial del meu treball té a veure amb les relacions amb el Ministeri del ram, també del nou panorama obert amb la confirmació de l'avanç electoral a Madrid. Seran només uns pocs dies entre parèntesi i parèntesi, però poden ser realment entretinguts. I de setembre ja ni en parlem.

Amb tot, i a banda de dedicar les vesprades a veure de completar una mudança que, com totes, va fent-se àrdua, espere poder enllestir dignament alguns assumptes professionals importants i relativament independents de circumstàncies sobrevingudes. Com tampoc no perd l'esperança que algunes de les incerteses relacionades amb la reestucturació organitzativa pendent --a la meua conselleria, i a la resta-- vagen aclarint-se, encara que només siga a grans trets i per saber a què atendre's. De fet, animós i confiat com sóc, acabe de fer una ullada als diaris oficials recents, no fóra que s'haguera publicat ja el reglament orgànic i funcional i ningú no haguera pensat a fer-m'ho saber... Evidement, no ha estat el cas, però ha estat revelador llegir els Reials Decrets pels quals Juan Carlos R., a proposta del president del Govern d'allà, nomena al nou president de la Generalitat d'aci, després de cessar a l'anterior "a petició pròpia" i agraint-li "els serveis prestats". La qual cosa es prestaria, probablement, a algun comentari finament irònic, però que deixaré córrer perquè demà he de matinar. "Meet the new boss, same as the old boss", cantaven els Who...