Vent

Moltes nits de dissabte, els pares ens deixaven, al meu germà i a mi, en casa dels avis. Sopàvem amb ells, a la vora del braser i encarats a la vella Vanguard, fins que els dos rombos marcaven, sense possibilitat d'apel·lació, l'hora de retirar-se a uns llits en els que, més que gitar-te, et submergies. Al contacte amb el cos, el gros matalaf de borra, acabat de tovejar, s'enfondia quasi sense resistència, i bastaven uns pocs i oportuns moviments per quedar-hi aclotat definitivament, pràcticament immobilitzat dins d'aquell càlid i confortable receptacle que contrastava amb la gelor de l'habitació. La bossa d'aigua calenta, els llançols blancs de lli (que havien estat sacs de sucre de la parada del iaio al Mercat de Sant Mateu, i que encara conservaven ací i allà el símbol d'Azucarera dins un cercle roig) i les dues o tres mantes antigues, desmesuradament pesades, completaven una acollidora i inoblidable sensació de recer, que encara era més intensa quan, per les escales de la sala, pujava esmorteït el soroll del vent que colpejava amb força les contrafinestres que donaven al carrer de Santa Rita, que abans de la guerra es deia Comuneros de Castilla.

Ha estat inevitable, aquesta aspra i ventosa setmana de ponents i mestrals, recordar aquelles nits. I és que hi ha plaers que naixen, simplement, de la sensació de trobar-se estalvis d'un perill o un patiment. Potser és per això que, en pensar en ells --en aquests plaers-- acabem sempre evocant la infantesa, quan teniem prou amb un matalaf tou i una manta abraçadora per sentir que, per més fort que bufara el vent, no ens podia passar res de mal. Bon cap de setmana!

En imatges

Aquesta vista des del meu estimat Benicadell va ser la primera i, si no recorde malament, una de les que més temps va durar com encapçalament d'aquestes planes. Perquè crec que no va ser fins ben avançat aquell estiu del 2010, que em vaig decidir finalment a canviar-la per una imatge marina, que vaig trobar més escaient per aquelles dates.

Els motius estacionals van seguir ocupant la capçalera encara durant una bona temporada...

... però a partir d'un cert moment, i sense que recorde exactament per què, va començar una etapa en la què les imatges van anar succeint-se, sense renunciar per complet a una certa lògica --ja fóra temporal o de qualsevol altre tipus-- però seguint sobretot un criteri diguem-ne de preferència estètica: era prou que una foto m'agradarà per qualsevol raó, per a que optara, ni que fóra només durant uns dies, a ocupar aquest lloc.

I ha estat així, amb una roca com a capçalera, que he arribat finalment a tal dia com hui, en què fa just tres anys que aquest blog va començar el seu camí. I és això, simplement, el que volia dir: que la línia de Wallace compleix hui tres anys. Tot i que no és molt el que conec del cicle de vida d'aquesta curiosa espècie que anomenem blogs, intuisc que ve a ser cap a aquesta edat quan podria esperar-se de l'exemplar que teniu entre mans que començara a assentar-se-li el cap i a comportar-se amb un poc de trellat. Però ja avance que, mentre depenga de mi, faré tot el possible per evitar-ho: vist des d'ací, no puc dir que el que va ser el propòsit inicial d'aquestes planes (anar fent i veure què ix) haja donat mals resultats, així que tampoc veig cap raó per abandonar-lo ara. Moltíssimes gràcies, una volta més, a tots els amics i amigues que vos deixeu caure per ací, als qui llegiu, comenteu i compartiu; ja vos dic, amb la solemnitat justa però amb tota la sinceritat, que res de tot açò pagaria la pena sense vosaltres. I anem avant amb el quart, que ja veurem com va presentant-se: en açò, com en quasi tot, el que compta és anar fent...

Una part del meu País va fer ahir un pas que vull creure irreversible cap a una llibertat a la què també aspirem nosaltres i a la qual arribarem tard o d'hora. Ben prompte, i malgrat tots els entrebancs –legals i il·legals-- d'uns poders que s'autoqualifiquen de democràtics, els valencians i valencianes podrem tornar a veure una televisió en la nostra llengua. I un nou i prometedor blog, pilotat per Maria Josep Escrivà, acaba de començar un camí que serà, estic segur, llarg i fructífer. A diferents nivells i amb un abast també diferent, però bones notícies, en tot cas. I no estan els temps com per passar-ne per alt ni una sola.

Insídies

Les autoritats han volgut eixir al pas de les crítiques i han tornat a insistir que tant la tecnologia utilitzada en el coet com el sofisticat procediment que va seguir-se per fer-lo allunar compten amb totes les garanties i no han provocat, tal i com pot comprovar-se fàcilment, cap impacte negatiu sobre el satèl·lit. Igualment, han desautoritzat les mentides i l'alarmisme dels grups que han advertit sense cap fonament científic de possibles danys sobre la Lluna, als quals han acusat d'oposar-se sistemàticament al progrés i el benestar de la societat i de defensar interessos inconfessables. Finalment, han desmentit qualsevol tracte de favor a les empresses a les quals va encarregar-se la construcció de la nau, aixi com el pagament de comissions, per part d'aquestes empresses, a destacats membres del partit en el govern. "No ens consta", han declarat de forma concloent.


(per a la proposta de Relats conjunts)

Sants i dimonis

Ahir va ser Sant Antoni del porquet, sant d'antiga i estesa devoció a les nostres terres, moltes de les quals li fan festa assenyalada. Les males llengües li han volgut encolomar alguna picardia i una dubtosa traça a l'hora de fer miracles. Però ningú no ha gosat mai qüestionar la seua estima pels animals de pèl i de ploma --motiu més que suficient per a que compte amb les meues simpaties-- ni tampoc l'heroica determinació per resistir les temptacions de la carn, el poder i la riquesa; exemple, per cert, que potser haurien fet bé en seguir més d'un --i d'una-- que, pel que es veu, han estat poc mirats a l'hora de deixar-se seduir pel dimoni de l'avarícia (i, probablement, per alguns dimonis més).

Santantonada a Forcall. De comarquesnord.cat

En Alcoi ens limitem a visitar la seua ermita, al capdamunt de la muntanyeta que porta el seu nom, per rostir les xulles i l'embotit. Però en altres llocs --literalment, per tots els cantons del País, des del Rosselló al Baix Segura i del Cinca fins a Menorca-- són dies de fogueres i dimonis, pans i bèsties beneïdes, botargues, tombs i porrats, que en alguns casos s'allargaran fins diumenge i encara més enllà. Deixar-se caure per una d'aquestes festes majors d'hivern pot ser una bona alternativa per passar el cap de setmana. Però per si no poguera ser, aprofitaré per demanar-li des d'ací al sant que ens lliure de tots els mals. I, sobretot, que intercedisca davant qui corresponga per retornar a tota aquesta colla de lladres, corruptes, cínics i pocavergonyes, a l'infern del qual mai no haurien d'haver sortit. Per a que ràbie el dimoni, visca el pare Sant Antoni!

A banda de Sant Antoni, el dèsset de gener és, també, el dia que la meua filla Júlia compleix anys: setze, enguany, ben aprofitats. Hui, la cançó, va per ella; però també per mi... Pareu atenció al temps --si les previsions es compleixen, sembla que ens esperen uns dies ben mogudets-- i bon cap de setmana! 

És només una treva

Per als qui ens trobem implicats --professionalment i/o cívicament-- en la conservació mediambiental, una de les poques conseqüències positives de l'actual situació econòmica ha estat la paralització de nombroses actuacions, sobretot urbanístiques, que haurien implicat un notable impacte sobre el territori si s'hagueren executat tal i com estaven projectades. En alguns casos, ha estat el propi esclafit de la "bombolla immobiliària" i tots els efectes directament o indirectament associats a aquest fenomen --com ara l'ensorrament de les caixes d'estalvi que li havien facilitat suport financer-- qui s'ha emportat per davant, sovint de forma estrepitosa, determinades actuacions previstes o en diferent grau d'execució. En altres casos han estat els propis promotors o les administracions, sobre tot els ajuntaments, els qui han optat per alentir, reformular o fins i tot retirar (si més no temporalment) molts d'aquest projectes. Els temps de l'eufòria constructora, en els quals --i deixant de banda no poques corrupcions conegudes o per conéixer-- es van dissenyar, aprovar i executar urbanitzacions i infraestructures sense tindre en compte no ja els els seus costos ambientals i socials, sinó fins i tot la seua rendibilitat econòmica real, semblen ara afortunadament superats; ferrocarrils que no utilitza ningú, autovies sense cotxes o urbanitzacions deshabitades o a mig acabar quedarien com a lamentable testimoni d'una època d'excessos, imprevisió i irracionalitat.

Imatge de El Mundo

Faríem malament, però, en deixar-nos enganyar per aquesta mena de calma relativa; de fet, si atenem als símptomes, abunden les raons per a preocupar-se. En primer lloc, sembla evident que, lluny d'haver aprés de les errades passades, aquells que mouen els fils polítics i econòmics segueixen entestats en defensar que l'eventual sortida de la crisi només serà possible reproduint els mateixos processos que ens van dur a enfonsar-nos de cap en ella. I no es tracta solament de discursos teòrics ni de declaracions d'intencions: la modificació de nombroses normatives de caràcter ambiental sota la premissa d'evitar limitacions que desincentiven l'activitat econòmica --el cas de la llei de costes és només un exemple-- resulta coherent amb aquesta visió limitada de la realitat. A més, ara mateix, comencen ja plantejar-se iniciatives (com algunes de les denominades actuacions territorials estratègiques al País Valencià, el reviscolament de propostes especialment agressives amb el medi ambient, com està passant a les Illes, o la gran ofensiva que envolta el denominat "fracking") que, sota el pretext de la reactivació econòmica i la creació de llocs de treballs, anticipen el que pot ser un panorama habitual tan bon punt els inversors tornen a considerar que ha arribat, de nou, el seu moment.

Però a més, i junt amb una normativa ambiental més permissiva front a certes actuacions, aquesta nova realitat trobarà probablement una administració pública profundament debilitada per les retallades, les privatitzacions i el desmantellament que estan duent-se a terme a hores d'ara, amb la qual cosa la seua capacitat de control (molt major del que sovint es pensa, malgrat tot) pot veure's encara més compromesa. A més, moltes entitats socials estan patint també amb virulència els efectes de la situació socioeconòmica adversa: pràcticament sense accés a vies de finançament alternatives als --limitats-- recursos i subvencions públiques amb els què moltes d'elles havien estat funcionant, i amb la major part de l'opinió pública més preocupada --en el millor dels casos-- per altres aspectes que es perceben com a prioritaris, la capacitat d'actuació de molts grups ecologistes i conservacionistes es troba ara mateix molt minvada, tot i que per sort hi ha també excepcions ben remarcables. Finalment, és poc probable que una població que està patint amb una ferocitat brutal els efectes de la mal anomenada crisi, no es deixe temptar per la perspectiva immediata de “creació de riquesa” i de “llocs de treball” amb que molts d'aquests projectes seran presentats pels seus promotors, per més que ara sapiguem quina "riquesa" i quin "treball" amaguen realment.

Tard o d'hora, el cicle econòmic canviarà, i els mateixos que han conduit el nostre territori a la situació crítica en què es troba, tornaran a posar-hi els seus ulls per al seu propi benefici. I, si no canvien les coses, és raonable pensar que, quan ho facen, trobaran un context normatiu més permissiu, una administració amb menor capacitat de control i supervisió, i una societat civil debilitada –quan no directament disposada a lliurar-se amb entusiasme a qualsevol cosa que represente crear llocs de treball al preu que siga. No es tracta de ser pessimista, però convé estar preparats; i hauriem de començar com més prompte millor.