Carpe vernum

Avança l’estació, a les serres que m’envolten, entre boires i núvols i ullades de sol i pluges lleugeres i no tan lleugeres, que ve a ser més o menys allò que s’espera, meteorològicament parlant, d’una primavera mediterrània digna de tal nom. També la fenològica, després d’uns inicis vacil·lants, ha acabat imposant-se finalment, amb la floració animada a més a més per unes condicions que les nostres sofertes i tenaces plantes agraeixen visiblement. Quant a mi, alliberat ara com ara de tràfecs excessius i astènies enutjoses, seguisc amb la dinàmica, encetada ja fa uns mesos, de no deixar passar cap ocasió per agafar camí, i menys en aquestes circumstàncies en què hi ha tant per veure i tantes ganes de mirar-ho. I en això estem, ara com ara: caminant sempre que es pot per vall o per muntanya, a cosa feta de vegades quan es tracta de retre un homenatge merescut a belleses conegudes, però quasi sempre amb l’ànim de deixar-se sorprendre, amb un ull a les flors i un altre als paisatges, per allò que la primavera tinga a bé posar-nos a l’abast. Carpe vernum, doncs, que ja en vindran unes altres, de millors i de pitjors, i tractarem també d’aprofitar-les; però almenys, de la d'enguany, que no es diga que no n’hem pres tot allò que s’ha pogut. De flors, i de la resta.

Sarà un volto chiaro.

S'apriranno le strade

sui colli di pini

e di pietra…

I fiori spruzzati

di colore alle fontane

occhieggeranno come

donne divertite:

le scale le terrazze le rondini

canteranno nel sole.

S'aprirà quella strada,

le pietre canteranno,

il cuore batterà sussultando

come l'acqua nelle fontane –

sarà questa voce

che salirà le tue scale.

Le finestre sapranno

l'odore della pietra e dell'aria

mattutina. S'aprirà una porta.

Il tumulto delle strade

sarà il tumulto del cuore

nella luce smarrita.

Sarai tu – ferma e chiara

Cesare Pavese, "Primavera"

Entre les "peregrinacions" habituals en aquesta època (els “a cosa feta”, que deia abans) hi ha la d’anar a Mariola a veure algunes orquídies especialment significades per rares, per boniques o per totes dues coses alhora. La purpúria –o de dama-- que il·lustra aquestes ratlles és una d’elles; les meues fotos no li fan justícia, però sembla que la d'enguany està sent, també per ella, una bona primavera... 

Ara fa un any

Revise la data de les fotos, 26 d’abril de 2020, i em retorna tot a la memòria: el confinament i tot el que va representar, la tensió en i pel treball, les persones estimades que vam perdre, la sensació d’irrealitat i el pes de tantes incerteses... Però també aquell diumenge lluminós enmig d’una estranya i plujosa primavera en el què les oronetes, recollint fang per als seus nius tot just davant de la nostra finestra, ens van mantindre entretinguts una bona estona. I si, també vam pensar en com la vida seguia el seu curs, i que també la nostra ho faria tard o d'hora, i totes aquelles coses que, quasi sense voler, es pensaven tan sovint en aquells dies... Ara fa un any, només, de tot això; però a voltes em fa l’efecte que ha passat tota una vida.

No va ser, és evident, una època senzilla; però en tant que confinament pròpiament dit, he de dir que en el meu cas no va ser especialment feixuc per haver-me hagut de desplaçar a València pràcticament a diari. Però a casa, tot i comptar amb el privilegi indubtable del pati i de l’espai, els efectes s’hi van deixar notar molt més, i moments com els que ens van regalar les oronetes --per cert, quasi totes cuablanques, que no sé que facen niu per ací a prop-- van fer innegablement el seu paper: com amb el pit-roig de l’últim i extraordinari llibre de Maria Josep Escrivà, "petit cor meu content”... Cuideu-vos molt, i bon cap de setmana!

Volves

No seré jo qui diga que el nom de carraspic no té, també, la seua gràcia: rotundament sonor, d'antiga nissaga --sembla que procedeix del grec, des d’on ens ha arribat passant pel taraspic dels occitans-- i  escaient a les característiques de la planta, i d’altres parents pròxims, en fer referència als seus fruits aixafats, que és el que vindria a significar el mot thláō del qual derivaria. Però quan la veig florir en aquests dies, esguitant amb les seues bellíssimes flors blanques la intensa verdor primaveral de serres i costers, no puc evitar rendir-me a l’evidència: posats a anomenar-la, herba-neu no és solament un nom preciós. És, senzillament, inapel·lable.

L’herba-neu (o boleta de neu) és una de les espècies del gènere Iberis que creixen a les nostres terres, la majoria de les quals tenen un aspecte similar i una floració indubtablement atractiva. En aquest cas, es tracta d’un endemisme pràcticament exclusiu de les comarques centrals valencianes, on creix amb abundància a les brolles i pedregars muntanyencs. I sorprén un poc que, a diferència d’altres parents pròxims, no tinga un ús més ampli com a planta ornamental a casa nostra; no sóc, és evident, gens objectiu, però convindreu que mèrits no li’n falten.

Fem país

 

Des de casa, també enguany, però amb la mateixa determinació de sempre, que la lluita és llarga i encara queda molt per fer. Per la llengua i la cultura, per tot allò que ens fa ser el que som, i per tot allò que volem ser i que serem. Feliç Diada, i visca la terra!

A vora terra

Veure com va la cria de les corbes marines emplomallades, seguir les poblacions de la silene d'Ifac, reforçar els contingents de l'escassíssima falzia marina o controlar la presència i la proliferació d'espècies invasores a les illes i els illots. Faenes de la faena que cal fer de tant en tant al litoral de Dénia i Xàbia, i en les què els últims anys no havia pogut participar per estar capficat en altres menesters. Si que ha pogut ser enguany, i tot i que l'oratge no ha acabat d'acompanyar aquesta volta, poder fer una mà, aprendre coses noves i navegar unes hores per les bellíssimes costes de la Marina junt amb els companys de la Iniciativa PIM, que també s'han implicat activament en la conservació d'aquesta zona, ha estat com sempre un privilegi. Les coses, a la mar i a la terra que hi confronta, segueixen sent complicades i queda encara molt camí per fer; però vull creure que, almenys en aquest cas, s'estan posant les bases per a que administracions, pescadors, usuaris i altres col·lectius rellevants hi puguen treballar conjuntament per tal que mar i terra no acaben sent, només, un fons bonic per a les fotos. 

Per segon any, aquests dies no hi ha hagut als carrers d'Alcoi ni gent, ni música, ni moros ni cristians. Justificat i comprensible, sense dubte, però no deixa de resultar tot molt estrany... Tan de bo que l'any que ve, tal dia com hui, puguem estar a la Plaça de Dins, plis-plai en mà, celebrant com cal el dia del Patró. Pel moment, i per a enguany, ho deixarem en un llibre, una rosa i un sentit Visca Sant Jordi; bé, i un plis-plai que potser també caurà aquesta nit. Feliç Diada!