Dependentisme

Volia escriure alguna cosa al respecte, en part per completar una entrada anterior sobre la qüestió, en part també a tall d’alguns comentaris a aquesta. Pero la veritat és que Cucarella, com quasi sempre, ho ha deixat dit de forma tan clara i escaient que poca cosa més caldria dir. Només llegiu-lo.

També jo, com a valencià que creu en la independència dels Països Catalans, considere una estupidesa plantejar-me un escenari basat en la simple substitució de dependències (des dels poders de Madrid a, posem per cas, els poders de Barcelona). Potser algú li eixirà la vena cantonalista i dirà que, llavors, tampoc vol dependre dels poders de València; ja s’apanyarà qui crega això, però és evident que més enllà de postures absurdes –i. sovint, gens desinteressades-- hi ha un marc al què no podem substraure’ns i que imposa una lògica de viabilitat per a territoris, cultures, economies i societats. Per això, entre altres raons, no puc alinear-me amb qui planteja un hipotètic futur per als valencians i valencianes fora d’Espanya i dels Països Catalans: simplement, i donant per suposada la bona fe, ho trobe inviable.

La independència, per a nosaltres, no pot ser una mera qüestió cartogràfica ni un simple canvi de moliners: és una oportunitat per a construir una societat diferent i, en la mesura possible, millor. Si la cosa va només de nous amos –Testenguaret ho explica molt bé—a mi no em fa el pes; si han de seguir fotent als de sempre, encara que ho facen en la meua llengua, tampoc. Si el preu ha de ser seguir amb la destrucció dels nostres territoris, encara menys. Probablement, aquest és un esforç suplementari que caldrà exigir a tots el que siguen companys de viatge, a banda dels reconeixements mutus i del soterrament de les arrogàncies, que és clar que també. Si, ja ho sé: sóc un ingenu. Però que voleu que faça, són privilegis de l’edat.

I ara que ve al cas: aquesta vesprada marxe a Girona a una altra reunió de la xarxa de custòdia del territori de l’Euroregió Pirineus Mediterrània, de la què ja he parlat en altre lloc. Com deia allí, és una forma de treballar, des de la societat civil. És per això que deixe, per a altra ocasió, algunes idees pendents. Sabreu disculpar-me; demà, més.