Caca de lluna

Aquests dies, pels racons del pati, han aparegut unes estranyes masses toves i blanquinoses que s'arrapen a pedres, branquetes i fulles seques. Tot i que el seu aspecte recorda més aïnes a un esguit d'escuma o al resultat d'haver digerit malament un iogurt, es tracta en realitat d'un ésser viu que, a més, forma part d'un dels grups més interessants i desconeguts que podem trobar a les nostres terres. Quant al nou habitant del jardí, i a falta d'una anàlisi més detallada, diria que es tracta de Mucilago crustacea; pel que fa a la seua filiació, és una de les espècies que integren allò que els britànics anomenen slime molds i que els biòlegs designen com a mixomicets, que vindria a significar 'fongs gelatinosos'. Però tot i aquest nom, i malgrat que els mixomicets van ser considerats durant molt de temps com un tipus peculiar dins el regne dels fongs, la realitat és que es tracta d'un grup de característiques realment fascinants, que s'assembla ben poc als típics xampinyons i esclata-sangs.

Només durant una petita part del seu singular cicle de vida, els mixomicets --i d'altres grups pròxims-- recorden vagament als fongs. Però aquests éssers fascinants passen la major part de la seua vida com a amebes microscòpiques, que es mouen lliurement pel sòl i la fullaraca per alimentar-se de bacteris i protozous. Quan les condicions ambientals són les adequades, aquestes amebes unicel·lulars s'hi agrupen per formar masses mucilaginoses o plasmodis com els que he trobat aquests dies al meu jardí, els quals llisquen lentament sobre el substrat --no són estranyes velocitats d'un mil·límetre per hora-- en busca d'aliment. Finalment, quan les característiques del medi esdevenen altra vegada desfavorables, el plasmodi comença a endurir-se i acaba donant lloc a petits cossos fructífers --pareguts a minúsculs fongs-- productors d'espores que, en germinar, originaran de nou les amebes que tancaran el cicle. És per aquesta peculiar combinació de característiques al llarg de la seua vida, que els mixomicets no resulten fàcils d'enquadrar entre la resta dels éssers vius. Ara com ara, i per si sou aficionats a les classificacions, l'opinió majoritària els ubica dins el regne dels protists, un dels cinc en què, segons la proposta més generalment acceptada, tendeixen a agrupar-se totes les formes vives que habiten el planeta.

Els mixomicets viuen pràcticament a tot el món. Moltes espècies són també freqüents en els nostres camps i boscos, tot i que evidentment només resulten visibles quan assoleixen la fase de plasmodi o, més sovint, quan els seus petits --i sovint acolorits-- cossos fructífers o esporocarps cobreixen fulles i branquillons. I és en aquesta fase quan les seues singulars característiques, la velocitat amb que apareixen i desapareixen, i el seu aspecte informe i no sempre fàcil de relacionar amb altres coses més familiars, els ha envoltat a molts llocs d'una aura de misteri: hi ha referències que els vinculen amb l'enigmàtica gelea d'estrelles, una substància gelatinosa que, segons la tradició, cau a la terra quan es produeixen les pluges de meteorits, i a Finlàndia s'associen algunes espècies a esperits malvats que les bruixes invoquen per espatllar la llet. Però la menció que m'ha resultat més cridanera és la d'una espècie europea i centreamericana (anomenada Enteridium lycoperdon), els cossos fructífers joves de la qual són fregits i consumits a certes zones de Mèxic. Allí en diuen cacas de luna, i m'ha semblat una forma tan poètica d'anomenar-los que ara, quan els veja aparéixer pels racons del patí, me'ls miraré d'una altra forma.

Aquest mati, fent la segona passada al pis, m'he hagut de contindre per no acabar pintant alguna paret de blau i de grana. S'ha de dir, i ben fort: anit, al Santiago Bernabeu, es va fer justícia i va guanyar el millor; i ho va fer d'una forma que, una volta més, ens fa  sentir-nos orgullosos d'aquest equip.

I, parlant de justícia, potser demà, a València, començarà també a fer-se'n i qui sap si no acabaren veient, d'ací un parell de setmanes, com els patètics protagonistes d'alguns comportaments obertament immorals han de pagar també per fets il·legals. Poc viurà qui no ho veurà. Llàstima que, posats a demanar, no hi hagen perspectives immediates de poder jutjar també --amb jurat popular, per suposat-- als responsables d'avantposar l'avarícia i els interessos misserables dels 'mercats' als drets més bàsics dels ciutadans d'açò que anomenem Europa, i que cada vegada s'assembla menys a allò que alguns creiem que hauria de ser. O, fins i tot, als irresponsables que han dilapidat, a Durban, una nova oportunitat --i ja en són massa i els temps s'esgota-- de limitar, ni que fóra tímidament, la contribució humana a la seua pròpia autodestrucció. No són bons temps, ni per al planeta, ni per a Europa, ni per a la justícia; si més no, quan no hi ha el Barça pel mig...