"La sacralització blanca de la muntanya es concreta en dues imatges. La muntanya-refugi, refugi per als dissidents i marginals, però al mateix temps refugi de les llibertats. La segona imatge deriva del caràcter de refugi i de l'origen sagrat, és la muntanya reserva de puresa enfront de les ciutats. Aquesta antinòmia, fixada en el segle XVIII amb Rousseau, perviu àmpliament atorgant a les àrees muntanes virtuts regeneradores i guaridores, tant en el pla físic com en el moral".
Jorge Cruz Orozco
Fa dies que trobe a faltar la muntanya. No és res estrany: sempre m'ha passat quan, per la raó que siga, he hagut de distanciar més del desitjable les meues caminades per la serra. Però si a més, i també per la raó que siga, estic covant algun neguit o em trobe capficat en qualsevol desassossec ordinari o extraordinari, aquesta enyorança se'm fa encara més palesa. La muntanya sempre m'ha resultat un escenari idoni per ordenar idees, esbandir foscors i carregar energies; o almenys, per tractar de fer-ho. Per això, quan aquest matí m'han proposat --de forma tan inesperada com oportuna-- d'ajornar l'habitual treball de despatx i fer una mà en una de les captures periòdiques de voltors que fan els companys i companyes que s'hi dediquen, no he hagut de fer-li moltes voltes: feina són, totes dues, però no es pot negar que hi ha lleugers matisos que les diferencien.
Feia fred a la Creu del Gelat, en el Bovalar de Cinctorres. Tampoc els voltors no han mostrat cap disposició a col·laborar i, després d'algunes hores d'espera infructuosa, ha calgut deixar-ho per a un altre dia i millor ocasió: són coses que passen quan el treball no depén només de papers i ordinadors. Però potser el major regal que ens ha deixat el dia ha estat albirar, rere Sant Cristòfol de la Todolella i sobre les moles que tanquen els horitzons dels Ports, el perfil nevat dels Pirineus. I ha estat només amb l'evocació d'aquells cims llunyans, i amb la perspectiva d'uns altres molt més pròxims i familiars que recorreré de nou d'ací poc, que una part del neguit i del desassossec ha començat a esvair-se...
T'entenc perfectament. Tot i que quan estic neguitós em costa arrancar, pujar a la bici i pedalar, mai no me'n penedisc. Salut.
ResponEliminaTinc el mateix enyor, el mateix desassossec.... m'he prescrit una visita als Pirineus en la major brevetat possible!
ResponEliminaFa dies que m'enyoro d'ella, com tu les circumstàncies no em permeten tenir el temps per escapar-me, i això que la tinc al davant del nas! :( Gràcies per aquests Pirineus, així en gaudim tots! :)
ResponEliminaUn dolç desassossec que es calma pujant i trescant per muntanyes i valls...
ResponEliminaTens raó, Vicicle: hi ha voltes que començar costa una mica, però una vegada et poses en marxa --a bota o a pedal-- sempre val la pena... Gràcies i bona ruta!
ResponEliminaTan de bo jo poguera anar-hi prompte, porquet, però pel moment em conformaré amb les muntanyes que tinc més a prop, que tampoc està malament. I amb els teus relats i les teues imatges, que ens porten un poc també fins allí: no tardes molt en anar, i no et descuides de contar-nos-ho. Gràcies, salut!
ResponEliminaEl mateix em passa a mi, Clidice, i tindre-les tan a tocar i no poder-les caminar com cal encara inquieta més. A veure si la setmana que ve puc començar a recuperar un poc del temps perdut. Gràcies a tu, i que la muntanya no se't faça esperar massa.
ResponEliminaAixí és, Elfreelang: un parell de caminades, encara que siga per aquestes serres alcoianes que he pujat i baixat mil vegades, i tot comença a encaixar de nou ;) Salut i moltes gràcies!
ResponElimina