Rescat

Fosquejava quan va arribar a casa. Va obrir la porta, unflada per la humitat, i va entrar. En un temps, l'apartament li havia semblat lluminós i confortable; però d'ençà que havia tornat, aquelles quatre parets havien esdevingut una presó sufocant i opressiva. Amb un gest displicent, va llençar la cartera sobre una cadira, va posar-se una copa i es va deixar caure en el sofa sense pensar a sopar. En la televisió, una veu monòtona repassava, entre xifres i tòpics, l'apocalíptica realitat diària. Sense prestar-li massa atenció, va apurar el glop i va tornar a omplir-se generosament el got. Poc a poc, com cada vespre, el cansament, el tedi i l’alcohol van anar enterbolint-li la consciència, fins que es va trobar revivint la violència de la tempesta i el pànic del naufragi, l’angoixa de les hores aferrat a un tauló assotat per les ones, la sensació inenarrable de sentir de nou la terra ferma sota els peus. Va recordar els primers i duríssims dies en aquella illa perduda al mig de l’oceà, el lent procés d'adaptar-se a una terra esquerpa però, al remat, suficientment amable com per procurar-li aigua i menjar en abundància. Va reconéixer, entre boires, la cova on es va aixoplugar i que va acabar convertint en un recer segur i fins i tot acollidor. I, com cada vespre, va tornar a veure-la, caminant per la platja, el dia que va comprovar amb immensa sorpresa que no havia estat l’únic supervivent que havia aconseguit arribar a aquella illa.

--Rescat, diuen? A la merda, els rescats! –va murmurar encara. Els motors del maleït helicòpter de salvament retrunyien, en el mateix malson de cada vespre, dins el seu cap.

Imatge de la xarxa