És només una treva

Per als qui ens trobem implicats --professionalment i/o cívicament-- en la conservació mediambiental, una de les poques conseqüències positives de l'actual situació econòmica ha estat la paralització de nombroses actuacions, sobretot urbanístiques, que haurien implicat un notable impacte sobre el territori si s'hagueren executat tal i com estaven projectades. En alguns casos, ha estat el propi esclafit de la "bombolla immobiliària" i tots els efectes directament o indirectament associats a aquest fenomen --com ara l'ensorrament de les caixes d'estalvi que li havien facilitat suport financer-- qui s'ha emportat per davant, sovint de forma estrepitosa, determinades actuacions previstes o en diferent grau d'execució. En altres casos han estat els propis promotors o les administracions, sobre tot els ajuntaments, els qui han optat per alentir, reformular o fins i tot retirar (si més no temporalment) molts d'aquest projectes. Els temps de l'eufòria constructora, en els quals --i deixant de banda no poques corrupcions conegudes o per conéixer-- es van dissenyar, aprovar i executar urbanitzacions i infraestructures sense tindre en compte no ja els els seus costos ambientals i socials, sinó fins i tot la seua rendibilitat econòmica real, semblen ara afortunadament superats; ferrocarrils que no utilitza ningú, autovies sense cotxes o urbanitzacions deshabitades o a mig acabar quedarien com a lamentable testimoni d'una època d'excessos, imprevisió i irracionalitat.

Imatge de El Mundo

Faríem malament, però, en deixar-nos enganyar per aquesta mena de calma relativa; de fet, si atenem als símptomes, abunden les raons per a preocupar-se. En primer lloc, sembla evident que, lluny d'haver aprés de les errades passades, aquells que mouen els fils polítics i econòmics segueixen entestats en defensar que l'eventual sortida de la crisi només serà possible reproduint els mateixos processos que ens van dur a enfonsar-nos de cap en ella. I no es tracta solament de discursos teòrics ni de declaracions d'intencions: la modificació de nombroses normatives de caràcter ambiental sota la premissa d'evitar limitacions que desincentiven l'activitat econòmica --el cas de la llei de costes és només un exemple-- resulta coherent amb aquesta visió limitada de la realitat. A més, ara mateix, comencen ja plantejar-se iniciatives (com algunes de les denominades actuacions territorials estratègiques al País Valencià, el reviscolament de propostes especialment agressives amb el medi ambient, com està passant a les Illes, o la gran ofensiva que envolta el denominat "fracking") que, sota el pretext de la reactivació econòmica i la creació de llocs de treballs, anticipen el que pot ser un panorama habitual tan bon punt els inversors tornen a considerar que ha arribat, de nou, el seu moment.

Però a més, i junt amb una normativa ambiental més permissiva front a certes actuacions, aquesta nova realitat trobarà probablement una administració pública profundament debilitada per les retallades, les privatitzacions i el desmantellament que estan duent-se a terme a hores d'ara, amb la qual cosa la seua capacitat de control (molt major del que sovint es pensa, malgrat tot) pot veure's encara més compromesa. A més, moltes entitats socials estan patint també amb virulència els efectes de la situació socioeconòmica adversa: pràcticament sense accés a vies de finançament alternatives als --limitats-- recursos i subvencions públiques amb els què moltes d'elles havien estat funcionant, i amb la major part de l'opinió pública més preocupada --en el millor dels casos-- per altres aspectes que es perceben com a prioritaris, la capacitat d'actuació de molts grups ecologistes i conservacionistes es troba ara mateix molt minvada, tot i que per sort hi ha també excepcions ben remarcables. Finalment, és poc probable que una població que està patint amb una ferocitat brutal els efectes de la mal anomenada crisi, no es deixe temptar per la perspectiva immediata de “creació de riquesa” i de “llocs de treball” amb que molts d'aquests projectes seran presentats pels seus promotors, per més que ara sapiguem quina "riquesa" i quin "treball" amaguen realment.

Tard o d'hora, el cicle econòmic canviarà, i els mateixos que han conduit el nostre territori a la situació crítica en què es troba, tornaran a posar-hi els seus ulls per al seu propi benefici. I, si no canvien les coses, és raonable pensar que, quan ho facen, trobaran un context normatiu més permissiu, una administració amb menor capacitat de control i supervisió, i una societat civil debilitada –quan no directament disposada a lliurar-se amb entusiasme a qualsevol cosa que represente crear llocs de treball al preu que siga. No es tracta de ser pessimista, però convé estar preparats; i hauriem de començar com més prompte millor.