A més de ser dues de les espècies de
porcellanes més habituals a les nostres
costes,
Naria (o
Erosaria)
spurca i
Luria lurida –la nostra
trugeta, de la qual parlava no fa molt
ací mateix-- comparteixen un tret curiós: totes dues tenen sengles parents pròxims que
viuen, però, a l'altra banda de l'Atlàntic. La
cosina americana
de la trugeta, anomenada pels biòlegs
Luria cinerea, només
s'assembla vagament als seus parents mediterranis: és més petita i arrodonida i, en lloc dels característics extrems negres de la
nostra porcellana, sol presentar un dibuix format per punts i ratlles
foscos, més dens cap als costats de la conquilla; però tot i les
diferències d'aparença, les anàlisis genètiques han confirmat que
totes dues espècies es troben estretament emparentades. El parent
ultramarí de
Naria spurca, en canvi, se li assembla tant
exteriorment que, fins fa relativament poc, hom pensava que es
tractava d'una simple variació d'aquesta. A hores d'ara, però, se
la considera una espècie independent, a la qual es denomina
Naria acicularis; el color blanc de la base de la seua conquilla --en
N. spurca és de color crema més o menys viu-- i el dors, més
aviat ataronjat, són alguns dels trets que permeten distingir-les.
 |
| A la dreta, les mediterrànies Luria lurida (dalt) i Naria spurca. A l'esquerra, les seues parents americanes Luria cinerea i Naria acicularis. |
En aquest cas, és raonable vincular l'existència d'aquests parells
d'espècies, allunyades a hores d'ara geogràficament però estretament
relacionades des del punt de vista evolutiu --els biòlegs les
anomenen
espècies
vicariants--, al procés
d'obertura i posterior expansió de l'
Oceà
Atlàntic, procés que va començar fa 150 milions d'anys i que
encara continua actiu. Probablement, en algun moment d'aquest procés,
l'avantpassat comú de les dues espècies esmentades de
Naria
(i el de les dues de
Luria)
viuria en les aigües poc profundes que banyaven les costes dels dos
supercontinents (
Lauràsia,
al nord i
Gondwana,
al sud) en què s'havia fragmentat Pangea. A mesura que l'
expansió
del fons oceànic va anar allunyant les costes d'Àfrica, d'una
banda, i les d'Amèrica, d'una altra, va anar creixent també la
dificultat per a l'intercanvi genètic entre les poblacions
d'aquestes espècies: tot i que les larves de la majoria dels
ciprèids són mòbils i formen part del
plàncton, la seua capacitat
de dispersió --afectada, també, pel paper dels corrents marins-- és limitada. Aïllades entre si, unes i altres poblacions
van encetar camins evolutius diferents fins donar lloc a les espècies
que coneixem actualment.
Per regla general, la presència d'una o
altra espècie a les illes
atlàntiques respon als patrons geogràfics generals
de distribució de cadascuna
d'elles. Així, als arxipèlags situats més a prop d'Àfrica i
Europa --Açores, Madeira, Canàries o Cap Verd, per exemple-- hom
troba sempre
Naria spurca
i
Luria lurida,
mentre que
N. acicularis
i
L. cinerea
apareixen als que s'ubiquen més o menys pròxims a Amèrica i
el Carib, com ara les Antilles, Bahames o fins i tot les Bermudes.
Al sud de l'Atlàntic, però, hi ha un cas cridaner en el qual aquest
patró geogràfic es veu alterat: al
bell mig de l'oceà, situades
sobre la mateixa dorsal oceànica i pràcticament a mitjan camí
entre Àfrica i Sud-Amèrica, hi ha dues petites illes volcàniques
merescudament reputades pel seu innegable aïllament. Una d'elles, de fet --l'
Illa de Santa Helena-- va assolir rellevància històrica per haver
estat l'última morada de l'exiliat emperador
Napoleó
Bonaparte. Mil tres-cents quilòmetres al nord d'aquesta,
hi apareix l'
Illa
d'Ascension, que junt amb Santa Helena i el remot arxipèlag
meridional de
Tristan
da Cunha, forma un
territori
britànic d'ultramar.
Doncs
bé, en Ascension
i Santa Helena hi
viu una forma de
Luria
(
L.
lurida oceanica)
estretament emparentada amb la
nostra
L. lurida.
En canvi, l'espècie de
Naria
present en aquestes illes no és la procedent d'Àfrica i el
Mediterrani, sinó l'americana
N.
acicularis,
de
la qual s'ha descrit també una subespècie endèmica denominada N.acicularis sanctahelenae.
 |
| Situació de les illes de Santa Helena i Ascensión. De la Viquipèdia |
Les porcellanes no són l'únic cas que posa de manifest el caràcter de
terra de ningú que aquestes illes volcàniques, pràcticament equidistants
de les costes africanes i brasileres, degueren representar per a
organismes procedents de tots dos continents quan començaren a
colonitzar-les després que emergiren del llit oceànic. Ascension,
per exemple, és coneguda per la migració anual de
tortugues verdes
procedents de Brasil, que recorren els 2.300 quilòmetres que separen
totes dues àrees per tal de criar en l'illa; però per contra, la
major part dels insectes que hi viuen han evolucionat a partir
d'avantpassats procedents d'Àfrica, i l'unic ocell endèmic que
sobreviu en Santa Helena (el corriol
Charadrius sanctahelenae)
es troba directament emparentat amb els
corriols pecuaris africans. Al remat, que foren uns colons o uns altres --els procedents d'Amèrica, o els procedents d'Àfrica-- els qui reeixiren a ocupar els
nínxols ecològics disponibles degué ser el resultat d'una sèrie
de factors entre els quals la sort –o la
contingència, si
ho preferiu-- degué representar també un paper gens menyspreable. Arribar el primer no sempre és garantia d'èxit, però de vegades pot ajudar a aconseguir-lo.
Ara mateix tinc a les meues mans el primer exemplar de
Luria lurida
oceanica que s'incorpora a la meua col·lecció. Procedeix de
l'illa d'Ascension, i he tardat en aconseguir-la perquè no és una
espècie massa freqüent i és difícil trobar-la a preus raonables.
També
Naria acicularis sanctahelenae és una forma
rara i cobejada, i hauré d'esperar una bona oportunitat per poder-la
obtindre. Però quasi millor així: si només amb la meua
trugeta
oceànica me n'he anat a la tectònica de plaques, l'
especiació al·lopàtrica i la
biogeografia insular, amb totes dues juntes no sé
què hauria pogut passar...
I ja que he parlat d'evolució i de biogeografia, deixeu-me que complete passions i que parle, també, de paraules: més enllà de l'apel·lació genèrica com a "porcellana", l'única referència que he trobat a la denominació popular de Naria spurca és "margarita", com se la coneix a les costes d'Andalucia oriental; no he trobat cap informació sobre el seu possible nom en català. Quant a Luria lurida, i estirant encara el fil, he sabut que el seu nom a Grècia (Γουρουνίτσα, literalment "porqueta") o a Canàries ("cochinita", però també "vaquita") s'adiu d'allò més bé amb la nostra trugeta. Però encara m'ha sorprès més caure en el compte d'una qüestió evident que, fins ara, m'havia passat desapercebuda: originalment, el mot "porcellana", que s'aplica a la mateixa Luria lurida i que va passar a designar, per similitud amb aquella, el tipus de terrissa d'origen xinès que coneixem a hores d'ara amb aquest nom, deriva ni més ni menys que de l'italià (i del llatí) "porcella"; què és també paraula catalana i que vol dir, òbviament, "porqueta". O "trugeta", que tant fa...
