Terra de ningú

A més de ser dues de les espècies de porcellanes més habituals a les nostres costes, Naria (o Erosaria) spurca i Luria lurida –la nostra trugeta, de la qual parlava no fa molt ací mateix-- comparteixen un tret curiós: totes dues tenen sengles parents pròxims que viuen, però, a l'altra banda de l'Atlàntic. La cosina americana de la trugeta, anomenada pels biòlegs Luria cinerea, només s'assembla vagament als seus parents mediterranis: és més petita i arrodonida i, en lloc dels característics extrems negres de la nostra porcellana, sol presentar un dibuix format per punts i ratlles foscos, més dens cap als costats de la conquilla; però tot i les diferències d'aparença, les anàlisis genètiques han confirmat que totes dues espècies es troben estretament emparentades. El parent ultramarí de Naria spurca, en canvi, se li assembla tant exteriorment que, fins fa relativament poc, hom pensava que es tractava d'una simple variació d'aquesta. A hores d'ara, però, se la considera una espècie independent, a la qual es denomina Naria acicularis; el color blanc de la base de la seua conquilla --en N. spurca és de color crema més o menys viu-- i el dors, més aviat ataronjat, són alguns dels trets que permeten distingir-les.

A la dreta, les mediterrànies Luria lurida (dalt) i Naria spurca. A l'esquerra, les seues parents americanes Luria cinerea i Naria acicularis. 

En aquest cas, és raonable vincular l'existència d'aquests parells d'espècies, allunyades a hores d'ara geogràficament però estretament relacionades des del punt de vista evolutiu --els biòlegs les anomenen espècies vicariants--, al procés d'obertura i posterior expansió de l'Oceà Atlàntic, procés que va començar fa 150 milions d'anys i que encara continua actiu. Probablement, en algun moment d'aquest procés, l'avantpassat comú de les dues espècies esmentades de Naria (i el de les dues de Luria) viuria en les aigües poc profundes que banyaven les costes dels dos supercontinents (Lauràsia, al nord i Gondwana, al sud) en què s'havia fragmentat Pangea. A mesura que l'expansió del fons oceànic va anar allunyant les costes d'Àfrica, d'una banda, i les d'Amèrica, d'una altra, va anar creixent també la dificultat per a l'intercanvi genètic entre les poblacions d'aquestes espècies: tot i que les larves de la majoria dels ciprèids són mòbils i formen part del plàncton, la seua capacitat de dispersió --afectada, també, pel paper dels corrents marins-- és limitada. Aïllades entre si, unes i altres poblacions van encetar camins evolutius diferents fins donar lloc a les espècies que coneixem actualment.

Per regla general, la presència d'una o altra espècie a les illes atlàntiques respon als patrons geogràfics generals de distribució de cadascuna d'elles. Així, als arxipèlags situats més a prop d'Àfrica i Europa --Açores, Madeira, Canàries o Cap Verd, per exemple-- hom troba sempre Naria spurca i Luria lurida, mentre que N. acicularis i L. cinerea apareixen als que s'ubiquen més o menys pròxims a Amèrica i el Carib, com ara les Antilles, Bahames o fins i tot les Bermudes. Al sud de l'Atlàntic, però, hi ha un cas cridaner en el qual aquest patró geogràfic es veu alterat: al bell mig de l'oceà, situades sobre la mateixa dorsal oceànica i pràcticament a mitjan camí entre Àfrica i Sud-Amèrica, hi ha dues petites illes volcàniques merescudament reputades pel seu innegable aïllament. Una d'elles, de fet --l'Illa de Santa Helena-- va assolir rellevància històrica per haver estat l'última morada de l'exiliat emperador Napoleó Bonaparte. Mil tres-cents quilòmetres al nord d'aquesta, hi apareix l'Illa d'Ascension, que junt amb Santa Helena i el remot arxipèlag meridional de Tristan da Cunha, forma un territori britànic d'ultramar. Doncs bé, en Ascension i Santa Helena hi viu una forma de Luria (L. lurida oceanica) estretament emparentada amb la nostra L. lurida. En canvi, l'espècie de Naria present en aquestes illes no és la procedent d'Àfrica i el Mediterrani, sinó l'americana N. acicularis, de la qual s'ha descrit també una subespècie endèmica denominada N.acicularis sanctahelenae.

Situació de les illes de Santa Helena i Ascensión. De la Viquipèdia

Les porcellanes no són l'únic cas que posa de manifest el caràcter de terra de ningú que aquestes illes volcàniques, pràcticament equidistants de les costes africanes i brasileres, degueren representar per a organismes procedents de tots dos continents quan començaren a colonitzar-les després que emergiren del llit oceànic. Ascension, per exemple, és coneguda per la migració anual de tortugues verdes procedents de Brasil, que recorren els 2.300 quilòmetres que separen totes dues àrees per tal de criar en l'illa; però per contra, la major part dels insectes que hi viuen han evolucionat a partir d'avantpassats procedents d'Àfrica, i l'unic ocell endèmic que sobreviu en Santa Helena (el corriol Charadrius sanctahelenae) es troba directament emparentat amb els corriols pecuaris africans. Al remat, que foren uns colons o uns altres --els procedents d'Amèrica, o els procedents d'Àfrica-- els qui reeixiren a ocupar els nínxols ecològics disponibles degué ser el resultat d'una sèrie de factors entre els quals la sort –o la contingència, si ho preferiu-- degué representar també un paper gens menyspreable. Arribar el primer no sempre és garantia d'èxit, però de vegades pot ajudar a aconseguir-lo.

Ara mateix tinc a les meues mans el primer exemplar de Luria lurida oceanica que s'incorpora a la meua col·lecció. Procedeix de l'illa d'Ascension, i he tardat en aconseguir-la perquè no és una espècie massa freqüent i és difícil trobar-la a preus raonables. També Naria acicularis sanctahelenae és una forma rara i cobejada, i hauré d'esperar una bona oportunitat per poder-la obtindre. Però quasi millor així: si només amb la meua trugeta oceànica me n'he anat a la tectònica de plaques, l'especiació al·lopàtrica i la biogeografia insular, amb totes dues juntes no sé què hauria pogut passar...

Luria lurida oceanica. De la pàgina web de Randy Bridges

I ja que he parlat d'evolució i de biogeografia, deixeu-me que complete passions i que parle, també, de paraules: més enllà de l'apel·lació genèrica com a "porcellana", l'única referència que he trobat a la denominació popular de Naria spurca és "margarita", com se la coneix a les costes d'Andalucia oriental; no he trobat cap informació sobre el seu possible nom en català. Quant  a Luria lurida, i estirant encara el fil, he sabut que el seu nom a Grècia (Γουρουνίτσα, literalment "porqueta") o a Canàries ("cochinita", però també "vaquita") s'adiu d'allò més bé amb la nostra trugeta. Però encara m'ha sorprès més caure en el compte d'una qüestió evident que, fins ara, m'havia passat desapercebuda: originalment, el mot "porcellana", que s'aplica a la mateixa Luria lurida i que va passar a designar, per similitud amb aquella, el tipus de terrissa d'origen xinès que coneixem a hores d'ara amb aquest nom, deriva ni més ni menys que de l'italià (i del llatí) "porcella"; què és també paraula catalana i que vol dir, òbviament, "porqueta". O "trugeta", que tant fa...