Un pensament però,
per aquells que estaran
junts a tots i tots junts...
Per aquells que ara estan
tan lluny però tan a prop,
tan a dins de nosaltres.
per aquells que estaran
junts a tots i tots junts...
Per aquells que ara estan
tan lluny però tan a prop,
tan a dins de nosaltres.
Ovidi Montllor, "A la vida"
I amb això, amb les seues pròpies paraules, potser ja està tot dit... 4 de febrer, un any més --amb aquest, setanta-tres-- per molts anys, Ovidi!
Supose que si aquest matí m'haguera hagut de passar unes quantes hores tirat a una cuneta esperant que arribara alguna llevaneu, ara ho veuria de forma diferent. Però he de dir que això de que les previsions anuncien neu al poble i que al remat tot es quede en res --o, el que és pitjor, en quatre volves mal comptades-- em segueix posant si fa no fa del mateix mal humor que quan tenia sis anys. I si, ja sé que la dinàmica atmosfèrica té aquestes coses, i que no s'hi pot fer res, i tot això i allò; però tant me fa: jo vull que neve. Ja no ens alimenten volves, ja volem un pam sencer...
què vols que et digui, la neu es maca per fer veure-la i fer la foto per l'instagram, però en aquest país que no estem acostumats ens talla totes les comunicacions i acabes arribant tard
ResponEliminaPer això et dic, pons: si visquera a Lapònia --posem per cas-- segur que la tindria avorrida. I a més, després neva una mica i jo mateix sóc dels qui acaba patint-ne les conseqüències i maleïnt-ho. Però és superior a mi: segurament, una prova (més) que sóc un immadur...
Elimina