Rauc, va dir ella

Tot i que sembla que amb menys freqüència que abans, la presència de granotes en els estanys i les fonts dels nostres parcs i jardins no és en absolut extraordinària, i per això no m'ha sorprès massa que, des de fa un parell de setmanes, un eixerit i comunicatiu exemplar haja decidit incorporar-se a la petita comunitat de plantes i animals que habita la minúscula basseta de la font del pati. La qual cosa no vol dir, però, que hi haja en el fet alguns aspectes que em resulten, com a mínim, curiosos. Per exemple, la procedència del nou veí i el recorregut que ha hagut de fer fins arribar-hi, perquè des del punt d'aigua més pròxim a casa, des del qual inferisc que podria haver vingut, l'animalet ha hagut fer una excursió considerable per terrenys eixuts, oberts i asfaltats, incloent-hi la travessada, sempre compromesa, d'una carretera local però significativament transitada. Com m'intriga, també, com s'ho haurà fet per a entrar al pati des de fora: descartada per improbable --almenys a mi m'ho sembla, a falta de criteri d'expert-- l'opció que haja pogut enfilar-se o botar el mur d'un parell de metres d'alçària que l'envolta, només queda la possibilitat que s'hi haja esmunyit per l'estret badall que deixa per baix la porta que dóna a la carretera; cosa, en tot cas, que tampoc li degué resultar senzilla per la minsa obertura disponible, justeta fins i tot per a una granota de mida discreta, i que m'ha fet pensar també en si l'impuls per a prendre aquesta última i definitiva decisió va ser una mera casualitat, o si d'alguna forma els seus sentits amfibis l'havien ja alertat de la presència, a l'altra banda, d'un hàbitat aquàtic disponible i potencialment adequat.

Siga com siga, i si més no pel moment, l'aventura de la granota sembla haver-li eixit a compte: de menjar, sobretot ara en estiu, no li'n faltarà, perquè de mosques i mosquits anem ben servits; les gates, pel que he pogut comprovar, tendeixen a ignorar-la amb displicència, i tot i que la basseta no dóna per a grans proeses natatòries, ja fem per que mantinga tot l'any un nivell d'aigua suficient per als quatre peixos rojos que, després de molts anys com a senyors absoluts de la font i els seus tresors, han de compartir-la ara amb el nouvingut sense que això semble tampoc inquietar-los massa. Quant a mi, ja ho sabeu, sempre m'alegra que una nova espècie --animal o vegetal-- vinga a instal·lar-se a casa. Però reconec que, aquesta vegada, això de la biofília està costant-me un poc més del que és habitual; només que raucara, almenys per les nits, un poc més fluixet...

Amb un poc més de temps lliure aquest cap de setmana i poques ganes de dedicar-lo a altres tasques més productives, m'he pogut fixar més en el que passa a la basseta i la seua rodalia, i cal fer al respecte alguna actualització: la primera, i potser més rellevant, és que no hi ha una granota, sinó dues, de grandàries visiblement diferents i probablement mascle i femella; les gates --o almenys alguna d'elles-- ja no es mostren tan displicents, i han donat algun ensurt als amfibis quan s'aventuren, sobretot per la nit, fora de la seguretat de l'agua; i, finalment, trobe que els peixos mostren una notable predilecció --fins i tot a desgrat de la seua pròpia seguretat-- per pellucar sobre les herbes submergides molt a prop d'on solen posar-se les granotes a assolellar-se, la qual cosa em fa pensar què molt probablement estan fent-se'n un fart amb una probable posta. Raucar, encara rauquen.