Preludi (ostinato)

La tulipa silvestre és, com indica el seu nom, l'única representant autòctona d'aquest conegut gènere, molt apreciat des de fa segles pel seu interès ornamental. Per aquestes comarques és fàcil veure-la, en aquests primers compassos de la primavera, esguitant clapisses i pradells amb les seues senzilles però vistoses flors. Però tot i ser relativament freqüents, les tulipes no solen ser mai abundants, i per això em va sorprendre un poc trobar-ne tantes --més, sense cap dubte, de les que estic acostumat-- caminant fa uns dies entre Pînet i Llutxent. És molt probable que l'incendi que va assolar aquesta zona fa quasi tres anys, i del qual la vegetació comença a poc a poc a recuperar-se, haja afavorit temporalment aquesta espècie que, com moltes altres plantes bulboses (o geòfits) pròpies dels hàbitats mediterranis, resisteix obstinadament el pas del foc gràcies als seus òrgans subterranis de reserva, i se'n pot beneficiar després de la falta de competència i de la major fertilitat que aporten les cendres. En tot cas, mentre fa l'efecte que la majoria de les flors no acaben de decidir-se encara a esclatar, em va semblar que les dotzenes de tulipes que donaven una nota de color a les llomes i els barrancs podrien ser tingudes com un preludi, bellíssim i oportú, al primer moviment d'aquesta a penes encetada primavera, el tempo de la qual apunta cap a allegro però que no passa, pel moment, d'un lent adagio.

A veure, a mi la música m'agrada, i molt, tot i que de coses tècniques n'entenc més bé poquet. Però després de les bestretes de l'altre dia, i com que açò no acaba d'engegar, la cosa del preludi m'ha vingut d'allò més bé. I a més, li seguisc un poc el joc a Xavier Pujol i les seues esplèndides simfonies. Les meravelles que haguera fet ell amb aquestes floretes, amb la mà que té per a la fotografia...

L'efecte cirera

El que va encetar la sèrie va ser, aquesta volta, "Canto jo i la muntanya balla", del qual ja vaig deixar dit que em va semblar un llibre deliciós, i que em va dur, a tall de les nombroses referències rondallístiques i seguint indicació expressa de l'autora, a interessar-me pels llibres de Pep Coll, reconegut especialista en la cultura popular del Pirineu. "Mentre el món serà món. Llegendes de les valls d'Àneu" és un llibre senzill la lectura del qual em va resultar, enamorat com estic d'aquelles terres, plaent i evocadora, però que em va fer quedar amb ganes de més. "Muntanyes maleïdes" havia de ser inevitablement el següent pas, però no em va ser fàcil fer-me amb ell, i al remat vaig haver de recórrer a comprar-lo de vell (per cert, amb dedicatòria de l'autor a una companya de feina de l'any 1993). El cas és que, mentre m'arribava, i havent-me ja ficat en l'embolic aquell de la llegenda de Mariola, em va semblar interessant saber-ne un poquet més de totes aquestes coses, i m'hi vaig embarcar en la lectura de "Cuentos y leyendas tradicionales (Teoría, textos y didáctica)" d'Eloy Martos, un manual que, si més no a ulls de profà, m'ha resultat aclaridor quant a conceptes i tipologies en literatura popular. I encara, entre unes coses i altres i gràcies al treball d'en Joan Borja, vaig saber de l'existència de la folklorista Sara Llorens --una figura poc coneguda però certament fascinant-- i del seu recull perdut de llegendes populars, arreplegades a Bolulla entre 1928 i 1929: "Les llegendes secretes de Sara Llorens. Llegendes alacantines" recupera totes dues, la figura i el recull, i a més d'incorporar molta informació rigorosament tractada, m'ha resultat molt agradable de llegir... Els llibres, ja ho sabeu, venen a ser com les cireres en cistell: vas amb la idea d'agafar-ne només una, però sempre te n'emportes unes quantes d'enganxades. I si ha de ser així, doncs millor no resistir-se. Ni en un cas, ni en l'altre. 

Era difícil no pensar hui en les cireres caminant per la rodalia de la preciosa vila de Planes, que té fama merescuda de fer-ne moltes i molt bones. La florida, pel moment, va fent el seu camí, i ja veurem com queda enguany la collita. El recorregut, per cert, per esplèndids paisatges però ben diferent de la tranquil·la i silenciosa passejada de l'altre dia. Pels altres caminants, un poc (m'he trobat, al passar per l'Encantada, alguns exemplars característics de la coneguda varietat "loquaç i dur d'oïda"), però sobretot pels motoristes: o n'hi ha molts, o tots han triat hui per esplaiar-se la mateixa carretera. O les dues coses juntes, que també podria ser.

Un veïnat agradable

Des de fa mesos, la part urbana de la meua apreciada vida amfíbia s’ha vist clarament relegada a un segon pla, àmpliament superada pel temps que passe en fase rural. Amb molts dels avantatges de la vida a la ciutat limitats a causa de les restriccions pandèmiques, i la possibilitat (facilitada pel canvi de lloc de faena) de teletreballar alguns dies per setmana, l’equilibri s’ha vist clarament desplaçat a favor del poble i de les coses que puc fer des d’ell estant. És cert que, en molt aspectes, trobe a faltar el temps --no laboral-- que passava a València i les possibilitats que m’oferia, i espere poder recuperar aquesta opció més prompte que tard: es mire com es mire, la diferència entre una pantalla d’ordinador i una de cinema, per posar només un exemple, és tan òbvia que no mereix cap comentari addicional. Ara bé, no puc negar que la meua situació actual té també alguns avantatges evidents. Per començar, algunes matinades estalviades i un poc menys de carretera, que mai va malament; però també poder gaudir molt més del pati, ara que sembla que sí que ve la primavera, i sobretot tindre a tocar camp, riu i muntanya i, amb ells, moltes de les coses que m’agraden i que em fan posar de bon humor. Com ara, posem per cas, eixir a mitjan vesprada a fer un curt passeig i trobar-te, en uns bancals erms a deu minuts de casa, un bon centenar llarg d’abelleres d’espill (o mosques blaves), que no és que siguen rares però que sempre alegren quan les trobes. Tot un luxe, ja ho veieu, de veïnat. I a més, si et descuides la càmera, pots tornar a per ella en un moment.

El discret encant de la rosseta

És evident que el seu aspecte, pràcticament idèntic per a mascles i femelles, no resulta tan vistós i lluïdor com el d’altres parents pròxims, tot i que a mi em sembla, a desgrat de la seua discreció, harmònic i atractiu. La qual cosa no lleva que la rosseta --coneguda també a les nostres terres com a xarxet marbrenc-- meresca ser considerada, per no poques raons, un ànec realment excepcional. Per la seua extrema raresa, per exemple, que ha fet que a hores d’ara la seua població ibèrica estiga en perill crític d’extinció; però també per molts dels trets ecològics, biogeogràfics i evolutius que la caracteritzen i que la fan especialment interessant. Única representant del gènere Marmaronetta, la rosseta està considerada com un membre primitiu de la família dels anàtids, amb caràcters intermedis entre els ànecs de superfície i els bussejadors, la qual cosa indicaria que hi va divergir abans que es produïra la diferenciació entre aquests dos grups. També la seua distribució, marcadament discontinua i que abasta des de la Mediterrània Occidental fins al Centre-Nord d’Àfrica i l’Àsia Central, vindria a incidir en aquest caràcter relativament arcaic. Quant als seus requeriments ecològics, semblen associar-se preferentment amb aiguamolls subjectes a notables fluctuacions, amb aigües somes dolces o salobres i sovint de caràcter temporal, en els quals explota una gran varietat de recursos que inclouen tant invertebrats com plantes pròpies d’aquests medis.

Distribució mundial de la rosseta (BirLife International, 2008),
del Pla d'Acció Europeu per a l'espècie.

A més dels seus desplaçaments migratoris, que en el cas de les nostres poblacions es produeixen al nord d’Àfrica, la rosseta sembla tindre un comportament nòmada, desplaçant-se en busca d’hàbitats adequats quan les condicions sovint imprevisibles dels aiguamolls en els que hi viu deixen de ser les adequades. El seu període reproductiu és relativament tardà respecte a altres ànecs amb els quals conviu, i el seu èxit varia molt segons les temporades i les condicions de les zones de cria. Probablement, aquesta combinació de trets, junt amb les evidents pressions humanes que afecten tant al seu hàbitat com als propis exemplars de l’espècie --objecte freqüent de cacera, accidental o no, en molts dels llocs en els que hi viu-- explicarien la seua delicada situació, que l’ha feta desaparèixer d’enclavaments com ara Doñana o el Delta de l’Ebre, on era considerada com a abundant, i han reduït dràsticament els seus contingents no solament a la Península Ibèrica sinó també en altres àmbits de la seua àrea de distribució mundial.

Protegida per diverses normatives de caràcter estatal i internacional, al País Valencià fa ja molts anys que es treballa sobre aquesta espècie, tant pel que fa a millorar la gestió dels seus hàbitats (essencialment, el Parc Natural del Fondo i altres zones humides properes com el Clot de Galvany) i reduir les amenaces directes que pesen sobre ella, com a reforçar les seues poblacions amb la reintroducció d’exemplars criats en captivitat. Amb tot, i com succeeix en altres zones de la Península, els esforços no semblen estar donant els resultats esperats, i la seua població reproductora segueix una preocupant tendència descendent, irregular però sostinguda, des dels màxims assolits a finals dels anys de 1990. En els últims anys, i gràcies als programes de marcatge i seguiment via satèl·lit, s’estan començant a completar moltes llacunes d’informació sobre la biologia i el comportament de l’espècie durant la seua migració, alhora que segueixen posant-se en marxa iniciatives per a tractar de revertir la seua situació crítica; la més recent, un ambiciós projecte LIFE en el qual participen diverses entitats i administracions (entre elles, la Generalitat Valenciana) i que preveu reforçar i estendre a altres territoris les iniciatives que estan duent-se a terme. Tan de bo que tots aquests esforços donen prompte fruit i la discreta i singular rosseta, autèntica joia del nostre patrimoni natural, puga deixar definitivament enrere el dubtós privilegi de ser, ara com ara, l’ànec més amenaçat d’Europa. 

Aquest any, quasi dos-centes rossetes nascudes al Centre de Recuperació de Fauna del Saler han estat ja alliberades a diversos espais naturals valencians, entre ells el Clot de Galvany, un espai de poc més de tres-centes cinquanta hectàrees (pendent d’una ampliació que duplicaria aquesta superfície) conservat i gestionat per l’Ajuntament d’Elx. Totes les imatges que acompanyen aquesta entrada –a més de les rossetes de més amunt, que s’hi mostraven entre la indiferència general de la major part dels visitants que omplien la zona, he triat bragats, cabussonets, siverts, flamencs i fotges—van ser fetes ahir a aquest paratge natural. El Clot, que va escapar per poc de la pressió urbanitzadora que ha afectat profundament el seu entorn més immediat, alberga encara un interessantíssim patrimoni natural del qual formen part, a més dels hàbitats lligats als aiguamolls, zones de saladar, matollars, espartars i cordons de dunes, però també elements culturals d’especial rellevància, com ara un excepcional conjunt de búnquers i casamates de la Guerra Civil. Raons, totes elles, que malgrat el seu caràcter periurbà i l’elevada freqüentació que sovint suporta, justifiquen sobradament una visita; sobretot si vos interessen els ocells, però no solament per això, ni de bon tros.

Silenci

El primer impuls, després de la nevada d'ahir (no pot dir-se que imprevista, però si un poc sorprenent per les cotes tan baixes a les que finalment hi va arribar la neu) era pujar a algun dels cims emblanquinats de les serres de la rodalia, i amb aquesta intenció he eixit de casa aquest matí. A mig camí de la Serrella, però, m'ho he repensat, un poc intimidat davant la perspectiva, en dia festiu, de trobar-me amb la gentada habitual que s'hi sol aplegar a la muntanya en aquestes ocasions. No puc dir que no em sàpiga un poc greu, perquè vista des de baix la cosa prometia i segur que amb gent i tot hauria pagat la pena. Però a canvi, caminant en solitari per les sendes conegudes d'Alfaro i Malafí, he pogut gaudir d'un regal esplèndid i inesperat: el silenci. I m'ha sorprès tant trobar-me'l de sobte, quan he parat un moment de caminar, que fins i tot m'ha commogut. Ni una veu, ni un crit, ni la remor llunyana d'un motor; només el refilar dels ocells en el barranc, algun corb grallant de tant en tant en tant, i les esquelles d'un ramat invisible pasturant Alfaro amunt... Un silenci natural, rotund, vivificant, com feia temps que no l'experimentava en aquestes muntanyes, i que fins i tot m'ha permès adonar-me'n, pel sorollet quasi imperceptible d'una pedra rodolant, que jo mateix era observat, a més d'observador. Després, ja de tornada, no he pogut deixar de pensar en com ens hem acostumat, penosament, a viure sense ell; tant, que al principi m'ha costat un poc reconèixer-lo, i que poder gaudir-ne per unes hores m'ha semblat una raresa, un autèntic privilegi que --malauradament-- no sé quan es podrà tornar a repetir. Nevar, si fa no fa, neva tots els hiverns...

Les flors grogues del narcís blanc

La nadala menuda o narcís blanc, del qual ja he parlat ací alguna altra volta, és l’espècie de Narcissus més habitual a aquestes comarques i una de les més corrents i conegudes en el conjunt del País. Descrita el 1773 per Antoine Gouan de les muntanyes de l’entorn de Montpeller, sembla que el nom dubius (dubtós) amb que la va batejar es deu a la dificultat per distingir-la d’altres espècies de nadales de flor blanca, de les quals es diferenciaria sobretot per la seua menor grandària, mentre que les característiques flors grogues de l’almesquí serien suficients per a impedir la confusió amb aquesta espècie, amb la qual conviu en ocasions a les nostres terres. Hi ha vegades, però, que el color poc jugar males passades, perquè les flors d’alguns narcisos blancs són, a desgrat del que cabria esperar pel seu nom, més o menys clarament grogues. De fet, és molt habitual que les poncelles de Narcissus dubius mostren tons groguencs o verdosos, que van tendint cap al blanc a mesura que les flors van madurant; però en ocasions, els tons grocs més o menys vius persisteixen tot al llarg de la floració, donant-li a les plantes que els mostren un aspecte enganyosament semblant al ja esmentat almesqui, del qual en tot cas és fàcil distingir-les per les seues fulles, mes amples i planes que en aquest.

Pel que sé, l’esporàdica presència d’exemplars de flors grogues entre els narcisos blancs –en aquest cas, en una població de Serra de Mariola-- s’havia posat de manifest en algunes localitats valencianes i murcianes de l’espècie, i podria estar relacionada amb el propi origen de la mateixa: segons les dades disponibles, N. dubius s’hauria originat per hibridació entre altres dues espècies de narcisos, N. papyraceus (amb flors blanques) i el mateix almesquí, N. assoanus, amb la posterior estabilització de l’híbrid --que hauria esdevingut fèrtil-- i la multiplicació dels seus cromosomes. De fet, tots dos fenòmens (la hibridació i la poliploïdia) semblen molt habituals en aquest gènere i contribueixen, junt amb l’abundància de formes cultivades des d’antic, a complicar el seu tractament taxonòmic, en especial en la Península Ibèrica, on sembla que es va originar a principis del Miocè i on s’ha diversificat notablement. Ignore quins són els mecanismes genètics i metabòlics que donen lloc a aquests exemplars singulars (l'aspecte dels quals és molt semblant a l'híbrid entre el narcís blanc i l'almesquí, descrit per Pius Font i Quer com a Narcissus x pujolii), ni si se li pot atribuir cap significat ecològic o adaptatiu, per bé que tot apunta a que no és el cas. Així que, ara com ara, el cas dels grocs narcisos blancs queda com una d'aquelles coses de botànics que de tant en tant apareixen per ací, una més de les curiositats d’aquest grup fascinant del qual encara ens queda molt per conèixer; com de quasi tot, de fet.

De dalt a baix: flor blanca típica de nadala menuda, de Benicadell; flor d'un exemplar groc de la mateixa espècie, a Mariola; flor immadura (groguenca) en un exemplar de flors blanques de la mateixa població mariolenca; i narcisos blancs tìpics, també de Benicadell.  N. dubius és una espècie hexaploïde, és a dir, amb sis jocs de cromosomes, quatre provinents de N. assoanus, i dos de N. papyraceus.

Bestretes

A la vista de com va enguany l’assumpte de florir per aquesta contornada, no esperàvem que la cosa fóra massa diferent a la Xortà. Així que aquesta volta es tractava sobretot de caminar, perquè a desgrat de les pistes forestals que a hores d'ara la travessen i que són quasi impossibles d’evitar en desplaçar-s’hi a peu, la serra encara conserva senders de bona traça que no per coneguts deixen de ser una bona opció quan es tracta, com era el cas, de soltar un poc les cames i gaudir sense altres pretensions del sol i la muntanya. Sendes interessants pels propis paisatges que travessen, farcits de testimonis de l'antiga vida a la serra i presidits pels imponents roquissars que la culminen; però també perquè les vistes que s'albiren des del cim al qual hi menen --l'esvelta i enlairada Penya Alta, de 1.220 metres d'altitud-- són, almenys al meu parer, de les més estimables i estimulants d'aquest abrupte sector del País per les seues privilegiades perspectives sobre les valls i serralades que el conformen.

Al remat, de camí, de sol i de paisatges, en quedàrem ben servits. I tot i que les previsions, quant als ritmes naturals, es van veure majoritàriament complides, encara vam tindre la sort de trobar, ací i allà, algunes remarcables primeries. La vistosa floració d’alguna barlia, per exemple, orquídia matinera que ja coneixíem d’aquesta rodalia però que sempre alegra retrobar. O la recuperada activitat dels rèptils que, com els escurçons, comencen a deixar enrere la pausa hivernal i als que ara és més fàcil descobrir mentre busquen assolellar-se en les àrees més obertes. Tot plegat, poc més que una bestreta d’aquesta parsimoniosa primavera que sembla acostar-se sense pressa i que, si es compleixen els pronòstics que parlen de fred per als pròxims dies, potser encara s’ha de fer esperar un poc més. Però ja arribarà, sense cap dubte; i la rebrem, llavors, com es mereix. 

Ja he parlat, altres vegades, de l‘interessant patrimoni toponímic que serven aquestes terres esquerpes que van ser llar de moriscos i de mallorquins. I tot i que aquesta vegada tampoc no eren les paraules el motiu principal de la visita, cada volta que m’hi acoste no puc deixar de parar atenció a alguns dels noms de lloc que ens van sortint al pas. El sonor Golejàvel (de qûrà al-gâbal, “les alqueries de la muntanya”), per exemple; o el mateix de la Xortà, perquè cabut --i atrevit-- com sóc, encara li faig voltes a la proposta de Coromines, qui el fa derivar, junt amb la forma Xortal, recollida al terme de Moixent, del llatí "lucertane" (o “lucertare”) per la suposada abundància de fardatxos a la serra. El mestre rebutja a més qualsevol relació amb el mot castellà “Chortal” (que segons el diccionari de la RAE vindria a ser un fondal o “lagunilla” en el que brolla aigua poc abundant), en dubtar-ne fins i tot de la seua existència, “simple invenció d'un aspirant a acadèmic”. Sembla, però, que Chortal (o Churtal), és paraula ben documentada en la llengua veïna i un topònim relativament habitual en moltes zones, sempre associat amb la presència d’aigua i que alguns autors fan procedir --a través de l’àrab andalusí-- de l’arrel llatina "surctus", la qual cosa s’adiria bastant bé a les nombroses dolines que sovintegen a la nostra serra (citada, per cert, com a “Xortar" en una llegenda recollida per Sara Llorens a Bolulla). Deixem-ho, en tot cas i pel moment, en cabòries de diletant, que com sempre estic segur que sabran disculpar-me aquells de debò saben d’aquestes coses.