Bestretes

A la vista de com va enguany l’assumpte de florir per aquesta contornada, no esperàvem que la cosa fóra massa diferent a la Xortà. Així que aquesta volta es tractava sobretot de caminar, perquè a desgrat de les pistes forestals que a hores d'ara la travessen i que són quasi impossibles d’evitar en desplaçar-s’hi a peu, la serra encara conserva senders de bona traça que no per coneguts deixen de ser una bona opció quan es tracta, com era el cas, de soltar un poc les cames i gaudir sense altres pretensions del sol i la muntanya. Sendes interessants pels propis paisatges que travessen, farcits de testimonis de l'antiga vida a la serra i presidits pels imponents roquissars que la culminen; però també perquè les vistes que s'albiren des del cim al qual hi menen --l'esvelta i enlairada Penya Alta, de 1.220 metres d'altitud-- són, almenys al meu parer, de les més estimables i estimulants d'aquest abrupte sector del País per les seues privilegiades perspectives sobre les valls i serralades que el conformen.

Al remat, de camí, de sol i de paisatges, en quedàrem ben servits. I tot i que les previsions, quant als ritmes naturals, es van veure majoritàriament complides, encara vam tindre la sort de trobar, ací i allà, algunes remarcables primeries. La vistosa floració d’alguna barlia, per exemple, orquídia matinera que ja coneixíem d’aquesta rodalia però que sempre alegra retrobar. O la recuperada activitat dels rèptils que, com els escurçons, comencen a deixar enrere la pausa hivernal i als que ara és més fàcil descobrir mentre busquen assolellar-se en les àrees més obertes. Tot plegat, poc més que una bestreta d’aquesta parsimoniosa primavera que sembla acostar-se sense pressa i que, si es compleixen els pronòstics que parlen de fred per als pròxims dies, potser encara s’ha de fer esperar un poc més. Però ja arribarà, sense cap dubte; i la rebrem, llavors, com es mereix. 

Ja he parlat, altres vegades, de l‘interessant patrimoni toponímic que serven aquestes terres esquerpes que van ser llar de moriscos i de mallorquins. I tot i que aquesta vegada tampoc no eren les paraules el motiu principal de la visita, cada volta que m’hi acoste no puc deixar de parar atenció a alguns dels noms de lloc que ens van sortint al pas. El sonor Golejàvel (de qûrà al-gâbal, “les alqueries de la muntanya”), per exemple; o el mateix de la Xortà, perquè cabut --i atrevit-- com sóc, encara li faig voltes a la proposta de Coromines, qui el fa derivar, junt amb la forma Xortal, recollida al terme de Moixent, del llatí "lucertane" (o “lucertare”) per la suposada abundància de fardatxos a la serra. El mestre rebutja a més qualsevol relació amb el mot castellà “Chortal” (que segons el diccionari de la RAE vindria a ser un fondal o “lagunilla” en el que brolla aigua poc abundant), en dubtar-ne fins i tot de la seua existència, “simple invenció d'un aspirant a acadèmic”. Sembla, però, que Chortal (o Churtal), és paraula ben documentada en la llengua veïna i un topònim relativament habitual en moltes zones, sempre associat amb la presència d’aigua i que alguns autors fan procedir --a través de l’àrab andalusí-- de l’arrel llatina "surctus", la qual cosa s’adiria bastant bé a les nombroses dolines que sovintegen a la nostra serra (citada, per cert, com a “Xortar" en una llegenda recollida per Sara Llorens a Bolulla). Deixem-ho, en tot cas i pel moment, en cabòries de diletant, que com sempre estic segur que sabran disculpar-me aquells de debò saben d’aquestes coses.