"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimarts, 20 d’abril del 2021

Arqueologia sentimental


És evident que eren uns altres temps, i estic disposat a acceptar també que potser nosaltres, que no tindríem llavors més de setze o dèsset anys, érem, no sé com dir-ho, un poquet especials. Però cada dissabte, el grupet d’amics de l’Institut matinàvem per anar a esmorzar a algun dels paratges que envolten Alcoi, que després ens dedicàvem a recórrer i explorar fins que es feia l’hora de tornar a dinar a casa. Vindria a ser, si la memòria no m’enganya, cap a l’any de 1980, i entre les nombroses opcions excursionistes que la rodalia del poble ens oferia --ens havíem de moure necessàriament a peu-- n’hi havia dues que ens estimàvem especialment, totes dues jaciments arqueològics rellevants encara relativament poc estudiats en aquells dies, i que mantenien, als nostres ulls, una mena d’aire misteriós, quasi reverencial. De la Serreta, nucli cabdal de la cultura Ibèrica a aquestes comarques de muntanya, ja n’he parlat alguna volta; però me n’adone, amb certa sorpresa, que mai no havia escrit encara res del Castellar, del qual llavors ja se n’intuïa la importància però que és ara quan comença a ser reconegut com un dels jaciments andalusins més rellevants de tot el País Valencià. 

El Castellar vist des de la Serreta
Del Castellar em fascinava, des de ben menut, la seua peculiar orografia, fàcilment visible des del terrat de la casa en què vaig créixer: un abrupte esperó avançat des de la immediata serra de Mariola, delimitat a costat i costat per cingleres i penyals, i al mig dels quals s’obre un espai de forta pendent però fàcil de protegir gràcies a les seues defenses naturals. Amb vestigis que es remunten a l’Edat del Bronze i a l’època Ibèrica, ja s’ha dit que la zona va adquirir la seua major rellevància en època andalusí. D’ella es coneixien, gràcies a les excavacions dutes a terme per Juan Faus entre 1967 i 1969 --quan la serra estava amenaçada per una pedrera molt pròxima al jaciment-- i a algunes intervencions puntuals posteriors, algunes estructures (restes d’edificacions, aljubs i murs), enterraments i un abundant repertori ceràmic que situa la seua cronologia principal entre els segles X i XIII, tot i que amb la presencia puntual de materials que es remunten al segle IX, i amb un abandonament temporal de l’ocupació, seguida d’una reordenació dels espais habitats, entre els segles XI i XII. Amb l’arribada dels feudals i les revoltes d’al-Azraq, es va produir el seu total abandonament, fins el punt que el 1270 Jaume I va atorgar a Sanç de Verdú les terres que ocupava per a que foren transformades en camps de cultiu. 

Han estat, però, les excavacions dutes a terme els últims anys les que han permès confirmar la rellevància històrica d’aquest emplaçament. Pel que se sap fins ara, el Castellar hauria estat per als habitants tardo-romans de la foia alcoiana un lloc de refugi, sobre els vestigis del qual s'hi va instal·lar un poblat musulmà fortificat a finals del segle IX. En el segle X, després de la proclamació del Califat, s’hi va bastir la muralla reforçada amb contraforts i excavada aquests últims anys. El poblat seguiria desenvolupant-se al llarg del segle XI, quan el repertori material recuperat posa de manifest la  importància relativa de l'enclavament, que alguns investigadors vinculen hipotèticament amb la enigmàtica ciutat de Furqusa (o Farqasa), citada pels geògrafs al-Udri i Yaqut i coneguda per la fama dels seus teixits de lli. A finals del segle XI, potser coincidint amb les incursions del Sit per aquestes terres, el poblat va ser destruït de forma violenta, com testimonia un nivell d’incendi i l’aparició de restes humanes amb signes evidents de violència datat en aquest moment històric. Quasi cent anys després, ja en època almohade, es va reocupar la part superior dels jaciment (la part inferior, immediata a la muralla, va ser aparentment reutilitzada com a cementeri o maqbara) fins a la seua desaparició definitiva, que va tindre lloc, com ja s’ha dit, a finals del segle XIII.

Dalt, ortofoto del jaciment, del visor de l'ICV. S'observa el traçat de la muralla, amb els seus contraforts, cap al centre de la imatge. Baix, diverses vistes de les estructures excavades. 

D’ençà que es van iniciar les excavacions sistemàtiques del jaciment, l’estiu del 2016, he tractat d’anar seguint les novetats publicades després de cada campanya i m’hi he deixat caure per la zona de tant en tant per veure els avanços dels treballs, però feia ja un parell d’anys que no m’hi acostava. Hi vaig posar remei fa uns dies, i tot i que la feina a fer sobre el terreny és encara ingent, em va alegrar molt veure tot el que s’ha avançat. I m’ha agradat molt, també, fer memòria d’aquells primeres incursions muntanyenques per les empinades sendes que menen al turó: els esmorzars de bota i aigua-sal, els somnis i els projectes, les converses adolescents sobre amors (i desamors) i, sobretot, els amics que fórem, d’alguns dels quals fa molt de temps que no sé res. Records de vivències que, com els murs del Castellar, han acabat soterrades sota les capes de la vida que hem anat bastint a sobre d’elles, però a les quals devem, d’alguna forma, haver arribat a ser el que ara som. 




A més de les obres de l’amic Josep Torró, a qui sempre invoque quan es tracta d’aquests temes, les excavacions dels últims anys, dirigides per German Pérez Botí, han donat lloc a diverses publicacions en la revista del Museu Arqueològic d’Alcoi, moltes de les quals estan disponibles en la xarxa i a les podeu accedir per a més detalls. Per cert, un dels investigadors que va saber intuir la rellevància real de la zona va ser el meu admirat Pierre Guichard, qui ens va deixar fa uns dies, i a qui devem en gran mesura el canvi de visió sobre el qual s’han bastit la major part del estudis posteriors sobre al-Andalus, amb especial referència a les terres valencianes, a les quals Guichard va dedicar una atenció preferent.



11 comentaris:

  1. Com es diu popularment "Si les pedres parlessin!" quantes històries no ens contarien. Tot i això, els arqueòlegs i historiadors, com el teu admirat i malauradament desaparegut investigador, saben com escoltar-les i ens las fan coneixedores.
    Interessant explicació.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec que de no ser biòleg, hauria escollit la història, artur. Em fascina (especialment, l'Edat Mitjana) i admire profundament als qui són capaços de desxifrar els seus secrets, que són al remat els de la gent que hi va viure... Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  2. Històries antigues que ens expliquen els que saben llegir les pedres posades pels humans o per la natura.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És tant encara el que ens queda per saber, Xavier, especialment sobre aquests període... Gichard va ser capaç de donar una visió radicalment nova, matisada en molts aspectes per les investigacions posteriors però sense la qual tots els avanços d'aquests anys no haurien estat possibles. Moltes gràcies i una abraçada!

      Elimina
  3. Molt interessant la teva explicació. Trobo que aquests jaciments arqueològics, (que són interessants, sempre) agafen un to més solemne i emocional al mateix temps quan es tracta del teu lloc d'origen. Ens sembla que allà s'hi trob aalguna cosa molt nostra. O al menys jo h visc així. Cap dels jaciments íbers que he visitat, que en són uns quants o molts, m'ha impactat tat com el que vaig visitar (amb explicació guiada, que això també ajuda) a Roda de Ter, el poble d'origen dels meua pares i de la meva família, encara que jo no hi he viscut mai més enllà de vacances d'estiu.

    També són bonics els records de joventut, has sabut enllaçar una cosa i l'altra d'una manera molt maca.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Realment és així, Carme: és una mena d'arqueologia íntima, a la qual ens trobem en efecte emocionalment lligats; ens separen segles, però haver compartit d'alguna forma la mateixa terra és una vinculació forta, encara que en casos com aquests i com diu un conegut historiador valencià, "Nosaltres érem els altres": els qui els van foragitar... Conèixer-los un poc millor és quasi, no sé com dir-ho, una obligació moral.

      Casualment, al dia següent de publicar l'entrada (i sense ell saber-ho), un dels amics que formaven part del grup del que parle em va telefonar després de molt de temps. Emocionant, la veritat :) Abraçada i moltes gràcies!

      Elimina
    2. Quines casualitats més maques té, a vegades,la vida! M'alegro de la trucada de retrobament. És molt emocionant viure aquestes coses.

      Elimina
    3. M'has fet rumiar amb això que diu el teu amic que nosaltres som els altres. Estic segura que històricament és així. Però, emocionalment, jo m'identifico totalment amb els que eren allà, a casa seva, els ibers, sigui quina sigui la genètica o la cultura que hagi arribat fins a mi. No em puc deslligar d'ells.

      Elimina
    4. Quan vaig veure la trucada vaig pensar que havia vist el blog, però no va ser el cas. Casualitats maques, en efecte. Pel moment, ja hem quedat en veure'ns aviat per anar posant-nos al dia :)

      La frase en qüestió, que és d'en Ferran Garcia Oliver, venia a tall dels andalusins (i els moriscos), conquerits, sotmesos i finalment expulsats de la que havia estat la seua terra per deixar pas a una nova societat de la qual nosaltres en som els hereus. No sóc gens de jutjar els fets històrics amb la perspectiva moral actual: com he escrit alguna volta, som el que som i venim d'on venim, com qualsevol altre poble arreu del món; però sempre m'ha atret entendre millor com vivia aquella gent, la seua cultura i la seua petjada sobre la terra que ara ocupem nosaltres. És, exactament, com tu dius: no puc, ni vull, deslligar-me'n d'ells... Salut i una abraçada!

      Elimina
  4. Vides i entorns sepultats que es tornen a recuperar desprès de tants anys.
    Interessant i curiós, per la gent que no en tenim ni idea.
    Gràcies!

    Aferradetes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sort tenim de la curiositat, lluna, que ens fa excavar en la terra i en els records encara que no se sàpiga molt què hi trobarem... Moltes gràcies i una abraçada!

      Elimina