Rellogades

Fa unes setmanes, ho contava ací mateix, eren les sociables i desimboltes abelleres blaves les que hi destacaven esplendoroses entre l'herbassar, tot i que encara s'hi percebia entre elles el rastre de les fosques que les havien precedit. A hores d'ara, han estat les blaves, de les quals només queda alguna resta secallosa a punt d'alliberar les seues últimes llavors, les que han deixat el seu lloc a les flors d'abella, més discretes i menys sociables que aquelles però destacant igualment al mig d'un pradell molt més crescut... Supose que és el que passa amb els bons veïnats: que tan bon punt un inquilí hi deixa lliure un lloc, no falta qui s’afanya a reocupar-lo. Més encara quan es tracta de parents pròxims que, pel que es veu, s’apanyen rellogant-se entre ells d’allò més bé; o almenys, això és el que aparenta.

Sabreu perdonar-me que torne a les floretes després de fer propòsit d’obrir un poc el focus, però de tant en tant el detall ens surt al pas i no hi ha més remei que tornar a concentrar-hi l’atenció, perquè maig està sent un mes propici i a un li costa resistir-se quan a la vora del camí hi apareixen els primers curraians, els limodors abortius o els sempre interessants botonets de gos (l’Anacamptis champagneuxii el nom de la qual fa tanta gràcia als meus amics, però que no té a veure amb el cava sinó amb el botànic francés Anselme-Benoït Champagneux, a qui va ser dedicada). O les mateixes abelleres, de les quals he anat completant darrerament la collita de l’any amb alguna localitat que no coneixia de l’aranyosa i, sobretot, amb un tipus de becada que hi ha qui considera una espècie diferent (amb el nom d’Ophrys santonica) per la revora groga del label, però sobre la qual, com em passa amb moltes altres formes del gènere, encara no m’he format una opinió definitiva; opinió taxonòmica, s’entén, perquè pel demés, la trobe tan bonica com tota la resta.