La mirada de l'abellerol

De tots els trets remarcables que es poden atribuir als nostres  abellerols, n’hi ha alguns que resulten evidents fins i tot per a l’observador menys avesat: el seu vistós i acolorit plomatge, sense anar més lluny, únic entre les nostres aus i de clares reminiscències tropicals; la característica silueta, esvelta i elegant, o el cant agut i inconfusible que emet mentre vola i que delata la seua presència fins i tot a distàncies respectables. D’altres, en canvi, requereixen una observació més minuciosa, com ara el seu caràcter migratori --raó per la qual la seua presència a les nostres terres es limita al període comprés entre els mesos de maig i agost-- o els detalls de la seua reproducció, que té lloc en caus excavats a terra en talussos i terrers en els quals es concentren colònies de cria formades, de vegades, per centenars de parelles. N’hi ha un detall, però, que sempre m’ha resultat especialment cridaner i que tot i saltar --mai millor dit-- a la vista, sol quedar amagat per la distància i tendeix a passar desapercebut per a qui no dispose d'una vista especialment aguda o, alternativament, d'un bon teleobjectiu: emmarcats per la característica franja negra que creua la seua cara, els abellerols tenen uns preciosos ulls vermells i una mirada que trobe especialment suggeridora i penetrant.

No donen, ni els meus mitjans ni les meues capacitats, per a captar amb el detall que mereix l'ull de l'abellerol, per la qual cosa manlleve aquesta preciosa foto de Mohamed El Golli, a Wikimedia Commons, en la qual es distingeix perfectament.

L'iris de les aus --un grup en el qual la visió assoleix una importància cabdal-- mostra una gamma sorprenentment extensa de colors, que va des del blanc al negre passant pel groc, el verd, el blau, el marró, el taronja i, òbviament, el roig. Una mateixa espècie, de fet, pot mostrar colors diferents segons el moment de la vida o el sexe dels exemplars. No he sabut trobar informació fiable sobre l'eventual significat evolutiu dels diversos colors --en funció, per exemple, dels hàbits o de l'alimentació de les diferents espècies-- per bé que hi ha qui els relaciona amb la capacitat diferencial per absorbir determinades longituds d'ona. En tot cas, els ulls rojos no són especialment estranys entre els ocells: a més dels abellerols europeus i de tots els seus parents del gènere Merops, moltes altres espècies, algunes d'elles relativament comunes a casa nostra, mostren aquest tret característic, com ara el tallarol capnegre, el cabussó collnegre, la gallineta d'aigua o la tórtora europea. Cap d'ells, però, em sembla que tinga una mirada comparable; amb l'excepció, potser, del bellíssim elani, un nouvingut a casa  nostra present només a les planes de Lleida, em costa veure-hi l'encesa expressivitat de l'esguard de l'abellerol, en la mirada del qual i a desgrat del tòpic, no trobe tampoc cap rastre maligne o diabòlic, només (o així m'ho sembla) serenitat i determinació.

Gallineta (una altra au d'ulls rojos) i abellerol als talussos on excaven els seus nius al riu d'Alcoi

La visita als abellerols del riu és un clàssic de les vesprades d'estiu al poble, però no ha estat fins ara que en un d'aquests passeigs recents els he dedicat una mica més d'atenció, que ells em retornen observant-me amb prudent curiositat des del més alt dels àlbers de la riba. Els polls ja fa temps que han eixit dels seus caus/nius, i mentre recórrec les vores d'un riu que ja nota l'estiatge, tota la colònia s’aplica amb entusiasme a consumir els insectes que revolen i a acumular reserves per al titànic viatge transsaharià que hauran de començar en unes poques setmanes. M'entretinc veient els seus vols àgils i vivaços, però malauradament cap d'ells, tampoc aquesta volta, ha deixat que m'acostara el suficient com per poder gaudir-ne plenament, ni a ull ni a càmera, de la seua intensa i fascinant mirada roja. Sort que, d'això de deduir mirades en la distància, en tinc ja sobrada pràctica; i a vegades, fins i tot, sóc capaç d'encertar què signifiquen.