Els ulls de la nit

Amb ulls encesos cal entrar

dins la nit del misteri,

perquè el secret, així com l'aire

que bat als ulls, penetri fins al cor.

Joan Vinyoli

No sé per quina causa, però els mussols del veïnat estan aquests dies un poc rebolicats. No són els únics habitants de la nit que volten pel poble: de tant en tant s’hi deixen sentir en la distància els xiscles inquietants de la bellíssima òbila, i tampoc no és estrany, en les nits de l’estiu, escoltar pel mig les oliveres el xiulit inconfusible dels xots, als que ací diem cornetes. Ni les unes ni els altres, però, arriben ni de lluny a l’abundància dels mussols, que només es deixen veure de tant en tant però els crits dels quals ens acompanyen pràcticament cada nit. I encara més en aquests dies, que no sé què o qui els escarota però fins i tot algun d'ells, que s’ha acostat més a la finestra del que sol ser habitual, ha arribar a despertar-me amb els seus esgarips un parell de matinades. I no negaré que esvera un poc, obrir els ulls així; però posats a que em desperte algun soroll, no puc dir ni de bon tros que aquest siga el pitjor. 

Un dels privilegis de la meua  feina és poder estar present, de tant en tant, quan s'alliberen ocells recuperats en algun dels nostres centres que es dediquen a aquesta tasca. Tant la imatge del mussol --que li manlleve a l'amic Rafa Enguix-- com la de l'òbila, que és per cert una de les meues aus preferides des de fa molts anys, són d'una d'aquestes ocasions. I a veure com es porten, els mussols, aquesta nit... Bon cap de setmana!