"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dilluns, 4 d’octubre de 2021

Flora i fauna


Va haver un temps en què, a aquestes alçades de la temporada de bolets, ja hauria fet almenys un parell de viatges a buscar-ne, molt probablement nord enllà, on a més de gent neta i noble, desvetllada i feliç, es veu que estan traient de tot i en abundància. De fet, tinc amics i coneguts que a hores d’ara sumen ja centenars de quilòmetres de cotxe i carretera a les esquenes, a canvi de tornar a casa diumenge per la nit amb unes collites que, pel que diuen (i no ho dubte) compensen de sobres les hores de viatge. A mi, no cal que vos ho diga, la perspectiva de començar a omplir cistelles em té ja un poc inquiet perquè tot i que encara és un poc prompte i les serres que m’envolten a penes comencen a moure, com diem per ací, em costa --en açò com en tantes altres coses-- ser pacient. I malgrat tot, i si més no pel moment, seguisc resistint-me al turisme boletaire, no tant per les distàncies, que també, com per la peresa que em fa --els meus amics viatgers també me’n parlen-- haver de compartir muntanya amb les multituds de cercadors que s’hi concentren aquests caps de setmana en indrets en els què, no fa tant, costava trobar-se a algú més remirant sota les soques. Potser, si l’espera se’m fera massa llarga o es frustrara finalment la moguda ara incipient, acabaré llançant-me jo també a la carretera, si és que llavors no se m’ha fet ja massa tard; però per ara, seguisc estimant-me més caminar per senders propers i coneguts --la meua apreciada serra d'Alfaro, en aquesta ocasió-- sense deixar de mirar ací i allà no fora el cas, i gaudint, pràcticament en solitari, de tot el que dona de si, quant a flora i quant a fauna, aquesta primavera d’hivern esplendorosa. I la cistella, pel moment, es queda a casa: si cal que torne a per ella, no hauré d'anar molt lluny.






10 comentaris:

  1. Que xula la fotografia de la trenyina perlada d'aigua.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, xavier :) La boira, que ens amaga algunes coses i ens en revela tantes altres... Salut i abraçada!

      Elimina
  2. A mi que m'agrada molt el bosc i la muntanya, en temporada de bolets em fa mandara anar-hi, perquè surten els boletaires de per tot arreu com les formigues. És una exageració, de veritat que som massa gent i ja no hi cabem. I m'agraden molt els bolets, però mare meva, quina mandra! Avui n'he trobat tres o quatre almeui jardí, però no els conec, no m'atreviria pas a menjar-me'ls, els hauria d'ensenyar a algun expert...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també ho veig així, Carme. Per ací no arribem als extrems d'altres zones on fins i tot és habitual que hi haja conflictes entre buscadors i propietaris, però fa uns anys n'érem quatre els que eixíem a buscar-ne; ara, quan l'any ve bo i es corre un poc la veu, és una autèntica exageració, i això que aquestes serres no donen per a molt (esclata-sangs i, si se'n sap un poc, cinc o sis cosetes més i para de comptar). Segurament, se li ha fet massa difusió i, com amb tantes altres coses, correm el risc de matar-ho d'èxit.

      Normalment els bolets de jardí no solen ser comestibles --potser algun agàric-- i fins i tot poden ser perillosos; a mi me'n van eixir durant uns anys algunes lepiotes, que poden fins i tot ser mortals. Així que, al jardí com pertot arreu, el millor és el que tu dius: només els coneguts... Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  3. Aviat haurem de dir "Temporada de boletaires" en lloc de "temporada de bolets" ! hehehe.... fas bé ! a la teva i amb calma !.
    Salut !!

    ResponElimina
    Respostes
    1. A voltes em sap greu no tindre més a ma algun bosc dels que crien ceps o ous de reig --per ací pel sud no se'n fan-- i fa uns anys no dubtàvem en agafar el cotxe per anar a fer alguna expedició, però a hores d'ara el risc és arribar i haver de fer cua, així que ja fa temps que he optat pel quilòmetre zero i el bolet de proximitat. No se'n fan tants ni tan espectaculars, però ja em va bé. I van de la cistella a la taula sense tocar nevera ;) Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  4. No tens esclat-sangs, tampoc boletaires, però ens deixes unes fotos molt maques. La de la teranyina i la de la sargantana genials.
    Tampoc em sento bé amb les aglomeracions, tot i que m'encanten els esclata-sangs.

    Aferradetes!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. La primavera d'hivern dona per a molt per aquestes terres, i a falta de bolets --que venen en camí-- hi ha molta vida per mirar i per gaudir. La teranyina es va mostrar bastant passiva, però la sargantana estava d'allò més interessada en el meu entrepà i ho va posar fàcil ;) Abraçada i moltes gràcies!

      Elimina
  5. Quines fotos més boniques!
    No creus que els esclata-sangs i bolets en general, cal cercar-los sense necessitat de caçar-ne un cabàs? Per a mi els xicotets plaers ... són més grans. I ara sembla que has de tornar a casa amb el maleter ple per a no fracassar.
    Confiar el secret dels raconets on hi ha'n, per als teus éssers més pròxims, crea uns lligams especials :)
    Ja tinc ganes de tastar els d'enguany!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Llum :) Has tocat un tema delicat, perquè sobre el paper crec que ha de ser com tu dius: collir només els que siguem capaços de menjar, i deixar la resta per qui vinga darrere. Però fer tots els que es puga ("val més xicotet per a mi que gran per a un altre", deia un bon amic) és un impuls difícil de resistir quan es presenta l'ocasió i que supose que s'enfonsa en el nostre cervell de caçadors-recol·lectors. Al remat, i com en quasi tot, coneixement, i recordar que hi ha un límit de quilos al dia que es poden recollir ;) I en efecte, poca cosa demostra més estima que revelar un bon rotgle d'esclata-sangs i una mata de timó reial. Salut i moltes gràcies! (i que els tastes prompte, ara que estan sanets)

      Elimina