Aitanejant

Sembla que, si més no per ara, tot el blanc hivernal que veurem per aquestes muntanyes serà el de les flors dels ametlers. Que tampoc és que estiga malament, la veritat, però no puc negar que trobe molt a faltar la neu, i em tem que les circumstàncies no acompanyen, també i almenys per ara, per a que puga anar fins altres terres i altres serres a buscar-la. Encara queda hivern, però, i mentre arriba --si és que arriba-- el moment de retrobar-nos, és qüestió d'aprofitar aquests dies de cels clars i llum radiant per trescar per les muntanyes que em queden més a prop, que ja sabeu que, per sort, en tinc bona cosa per triar, de serres i de camins. La darrera tria, aquest mateix cap de setmana, ha estat una volta més l'Aitana, i el camí, fugint un poc dels indrets més freqüentats de la muntanya, ens va dur des de la Moleta d'Aitana fins al mateix cim tot resseguint la carena de la serra, en un trajecte encisador malgrat la presència lamentable de les instal·lacions (militars i de telecomunicacions) que fa anys que la profanen, farcit de fites singulars, i amb vistes com sempre extraordinàries siga cap on siga que un s'encare.

De totes les opcions per accedir fins als 1.468 metres d'altitud de la Moleta, potser la més interessant és la que remunta les cingleres que culminen la muntanya per l'indret anomenat Arran dels Esquiladors, no molt lluny de la coneguda Font de l'Arbre, tot i que no és un camí recomanable si no es coneix la traça o no es té almenys un cert hàbit de muntanya. Siga com siga, el trajecte, que a penes s'arriba a endevinar vist des de baix, permet gaudir de ben a prop de la imposant bellesa de les parets calcàries i dels seus habitants característics, com el sempre interessant pela-roques. Una volta guanyat el replanell cimer de la Moleta, no hi ha més que seguir cap a llevant el sender que voreja els penya-segats i que, després de perdre un poc d'altura al Coll de l'Arbre, remunta ja pràcticament sense pausa fins a les primeres antenes i les tanques del recinte militar que barra l'accés al molló cimer de la serra, a 1.558 m. Quant a les vistes, ja les he qualificat abans d'extraordinàries: no hi ha moltes serres que, des d'un mateix punt, permeten albirar les costes d'Eivissa, els cims de Penyagolosa i Peñarroya i fins i tot el perfil característic de la serra granadina de la Sagra, a 215 km en línia recta des d'ací. 

I encara em permetreu que, a més de penyals i precipicis (després de pujar per l'Arran, baixàrem pel molt més conegut però també impressionant Passet de la Rabosa), parle també d'algun misteri: el del mateix nom de la muntanya, popularitzat com a antropònim d'ençà que María Teresa León i Rafael Alberti, enamorats dels paisatges d'aquesta terra des de la qual partiren a l'exili, l'escolliren com a nom per a la seua filla, però l'origen i significat del qual segueix sent ara com ara desconegut. Hi ha qui en la seua rotunda sonoritat hi ha volgut trobar, no diré que injustificadament, remotes reminiscències basco-ibèriques, i el mateix Coromines, després de descartar sense contemplacions la presumpta ascendència àrab a la qual es refereix l'Alcover-Moll, proposa com a origen una hipotètica muntanya dels Edetans (o Montanea Edetana) que a mi, que de tot açò conec ben poc, em sembla agafada un poc per pèls. Tard o d'hora, algú que en sàpiga d'aquestes coses acabarà desvetllant l'origen del nom de la muntanya, i tot el que podem fer pel moment és esperar; però gosaria postular que, qui finalment ho aconseguisca, ho farà amb la vista posada en la llengua que van dur a aquestes terres els amazics que les poblaren durant segles, i els rastres de la qual, per bé que a penes perceptibles (em ve al cap el cas, significatiu, d'Artana, posat de manifest per Miquel Barceló, però també probablement d'altres com Tafarmatx o Tamargut, no molt lluny de la mateixa serra) comencen a ser tinguts cada volta més en compte. Per si de cas, i aprofitant que mentre aitanejava aquesta volta duia la bandera a la motxilla, no vaig voler deixar passar l'ocasió; i als meus amics de l'Atles, que de noms en Ait- en coneixen bona cosa, segur que els farà gràcia...