 |
| Michael Archer, 1879, Vil han klare pynten? |
--Allà mateix, ho veus? Pablo Casado en persona, com t'ho dic, amb aquella barqueta que quasi que es veu entre les ones. Ha arribat al moll tot mudat amb un seguici de periodistes i llepaires, s'ha fet unes quantes fotos amb una gorra com les nostres, i allà que ha anat amb el bot cap a la mar, que només pujar-hi ja li ha costat Déu i ajuda i al primer embat quasi es deixa les dents contra la borda.
--I on es pensarà que va, aquest tarambana? Mare de Déu Senyor, amb aquest temporal, que ni nosaltres mateixos hem gosat eixir del port, i el molt inconscient es llança a la mar amb una closqueta de nou, ves a saber per què...
--Si, nosaltres li hem dit el mateix, que s'ho pensara bé que hui la cosa està ben magra, però ni cas. I damunt, tot digne, ens ha soltat una llauna sobre el Garzón, que es veu que ha dit alguna cosa del peix que no ens ha sabut dir exactament què era, i que ell i el seu partit sempre estaran per defensar-nos, "a las nobles gentes del mar", crec que ens ha dit, de filocomunistes, proetarres i separatistes en general. Ah, i que no patirem que ell va fer un màster sobre "les coses aquestes que floten", i que sabia perfectament el que havia de fer...
La meua proposta per als relats conjunts de gener. Una història totalment inversemblant, com podeu veure, que cal atribuir exclusivament a una imaginació desbocada i malaltissa. Això si, de peix, mengeu-ne bona cosa però sempre d'ací i de temporada, que la cosa ja està prou complicada per als nostres pescadors. I llegiu a @aguedamush, que ho diu molt millor que jo perquè ella sí que sap d'allò que parla...
Doncs, res !...tranquils mariners, que el capità és a coberta i ja sap el que es fa !! hehehehe
ResponEliminaMoooolt bent "pescada" aquesta història , felicitats !.
Salut ;)
Moltes gràcies, artur. En efecte, amb capitans així no hi ha res de què preocupar-se... sempre i quan un no vaja al seu mateix vaixell (i, millor encara, si no hi ha possibilitat de creuar-se amb el seu rumb, per si de cas 😉) Salut i abraçada!
EliminaLa ignorància és agosarada i, a més, aquest personatge està acostumat a no enfonsar-se per moltes bajanades que faci o digui. Va sobre segur perquè sap que sempre flotarà i és que els màsters no es donen a qualsevol.
ResponEliminaMolt bona aquesta història, evidentment inversemblant i totalment inventada. :-DD
El tòpic aquell sobre la realitat i la ficció es queda curt en aquest cas, Mac, per no parlar-ne en general de la política espanyola. I el pitjor és que sembla que malgrat la seua capacitat per posar-se contínuament en ridícul (o en allò que les persones normals consideraríem com a tal), seguirà surant... si no és que algun(a) dels seus l’acaba afonant. Abraçada i moltes gràcies!
EliminaÉs tan disparatada la política espanyola que el millor que podem fer es riure. Perquè plorar, plorar ... ja plorarem quan guanyen ... que per desgràcia guanyaran
ResponEliminaEm tem que tens raó, Manuel: és només qüestió de temps que aquest personatge, o algun altre de la mateixa mena, acabe guanyant. Tirarem, mentrestant, d’ironia, que no ens en queda una altra; i encara sort que vaig escriure açò abans de passar l’episodi inqualificable del Congreso de los Diputados i la reforma laboral... Abraçada i moltes gràcies!
EliminaAquest en campanya faria qualsevol cosa i fora també.
ResponEliminaAiii, riurem un poc que ens fa falta!.
Molt ben pensat el teu relat.
Aferradetes, Pep.
Moltes gràcies, Paula 😊 Ja es veu que molts miraments no tenen, ni en campanya ni fora d’ella, ni sembla que els importe massa res sempre que es parle d’ells i arriben allà on volen. Així que només ens queda dir-los, parafrasejant a aquell, que potser guanyaran, però que no deixaran de semblar-nos uns pallassos patètics... Salut i abraçada!
EliminaHe, he, he…. Només que he llegit el nom d'aquest senyor ja m'he posat a riure, pensant a veure quina t'empescaries. No sé pas si a la mar valen les influències, ni els màsters regalats… ni tampoc fer-se el mil homes que es pensa que sempre sap què ha de fer. A veure si la mar el posa al seu lloc… que tinguem sort….
ResponEliminaJo és que als màsters els tinc molta fe, Carme, sobretot als de la Universitat de Harvard...cete 😉 Confiem en que entre la mar i les persones de trellat que segur que encara queden, acaben posant a aquest tarambana en el lloc que realment li correspon (tot i que em sembla que n’hi ha cua, de tarambanes, esperant per substituir-lo...). Abraçada i moltes gràcies!
Elimina