(Des)equilibris

Quan jo era xicotet, no sabia que les ardilles i els esquirols eren el mateix. Coneixia l’animal (i el seu nom en castellà) per llibres i pel·lícules perquè llavors, en aquestes serres, no n’hi havia, però no sabia com es deia en valencià. Fins i tot, quan cantàvem la coneguda cançó del “Tres, sis, nou” --que en la versió que vaig aprendre a casa parlava d’un “esquerol” a qui se li tallava la cua en lloc d’estirar-li-la-- vaig acabar assumint, no sé molt bé per quina raó, que l’animal del qual parlàvem i a qui no li apanyava gens ser amputat devia ser un peix. Molts anys després, ja ho vaig deixar escrit ací mateix, els esquirols van aparèixer (o més pròpiament, reaparèixer) per aquestes terres, sense que sapiguem encara molt bé com ni per què, i es van estendre pertot arreu fins el punt de que hi va haver qui els va arribar a qualificar --diria que un poc exageradament-- com una plaga, tot i que en aquell moment ja vaig gosar anticipar que no havia de passar molt de temps abans de que la nova població acabara finalment per estabilitzar-se, per limitació dels recursos disponibles i per l'esperable increment de la pressió per part dels seus predadors.

Recordava aquestes coses l’altre dia, mentre un d’aquests animalets ens observava confiat des dels cimals despullats dels xops del riu Barxell, i vaig recordar també que fa algun temps es va publicar un informe sobre aquest cas --el de l’expansió recent dels esquirols a les comarques del sud del País Valencià-- que em vaig afanyar a recuperar quan vaig tornar a casa, i que ve a confirmar, amb les dades disponibles, allò que ja apuntava la mera observació: l’aparició sobtada de l’espècie al territori a principis dels anys 90 del segle passat, primer de forma puntual i dispersa, per a passar a partir del 2007 a escampar-se ràpidament i a incrementar de forma exponencial la seua població fins assolir un pic màxim al voltant del 2011. Des de llavors, les diverses fonts de dades considerades --observacions directes, exemplars ingressats en centres de recuperació de fauna, atropellaments i fins i tot queixes per danys-- indiquen una ràpida disminució fins que la població sembla començar a estabilitzar-se a partir del 2014.

Presència d’esquirols a les comarques d’Alacant entre 1992-2014, a partir del nombre de quadrícules UTM 10x10 km, termes municipals i observacions directes (font: agroambient gva). Probablement, el descens real de població a partir de 2014 no seria tan pronunciat com mostra la corba, sinó que part de la disminució podria atribuir-se a un menor esforç de prospecció.

No conec dades més recents --l’informe es va publicar el 2016-- però tot sembla indicar, si més no per allò que se’n sol dir “observació personal” i pel que fa a la meua zona, que la tendència apuntada (disminució notable després d’assolir un màxim i posterior estabilització de la població) s’ha acabat consolidant. Almenys per ara, si més no, perquè --ja ho he dit també, ací mateix, alguna volta-- tot es mou, en la natura, i el canvi representa un atribut consubstancial amb el món viu; no sempre de la forma que voldríem o pensàvem, ni a una escala temporal que ens permeta apreciar el sentit i l’abast de les transformacions (o la pròpia existència d’aquestes, fins i tot), fins el punt de deixar-nos enganyar per un concepte erroni d’”equilibri” que tendim a confondre amb immobilitat o, pitjor encara, que correm el risc d’acabar sacralitzant com a un referent ideal (i quasi sempre, també irreal) cap al qual caldria retornar: com deia Ramon Folch, els problemes socioambientals als quals ens enfrontem (allò que anomenem impròpiament "desequilibris ecològics") són fruit d'un ús inadequat i irresponsable i no del canvi en si, i és per tant aquell el que cal evitar, no per reconstruir el passat sinó per "restaurar el present".