Inconfusibles pel seu aspecte rodanxó i la llarga cua que els dona nom, les senyoretes o mallerengues cuallargues són uns petits ocellets relativament freqüents i fàcils de veure, revolant nerviosament de branca en branca, en moltes arbredes del país. Però una cosa és veure-les, i una altra de ben diferent agafar-les al vol en una foto: amb el seu moviment rapidíssim i incessant entre les branques, de les quals es pengen sovint en poses acrobàtiques, que paren quetes el temps suficient per enfocar-les és tasca notablement difícil, o almenys a mi m'ho sembla. Supose que amb paciència, una bona càmera i, si pot ser, amb un hide oportunament disposat, tot ha de ser una mica més senzill. Però mancat ara com ara de tot aquest equipament, quasi sempre que he tractat d'emportar-me a casa alguna imatge he hagut de donar-me per vençut, deixar la càmera a un costat i limitar-me a gaudir, per una estona, de tan àgils i atractives senyoretes i del seu ball constant i infatigable; recompensa, diria, més que suficient, encara que siga, quasi sempre, sense foto.
Les fotos de dalt són d'ahir, al riu d'Alcoi, on contra el seu costum habitual un parell de senyoretes es mostraren inusitadament gentils i em deixaren provar-ho una volta més; no és que el resultat siga cap meravella, però almenys es deixen reconéixer. Hui, caminant entre boira per les denses pinedes de la Carrasqueta, Vivens i l'Alt de la Martina, n'he vistes bona cosa (i n'he sentit encara més) però tot ha tornat a ser normal, i no hi ha hagut manera d'agafar-ne cap amb un mínim de trellat. Sort que els trencapinyes, i fins i tot uns muflonets que pastaven allà lluny, han estat un poc més col·laboradors. I que ja falta menys per a la primavera, que amb les flors tot és més fàcil...
Si es belluguen tant, et pots donar per més que satisfet.
ResponEliminaJa ens queda molt poc per a la primavera i això m'il·lusiona moltíssim.
Aferradetes.
La primavera està al caure, Paula (la autèntica, no aquestes temperatures que no són d’ara) i ho hem de notar, tot i que espere que ens porte també un poc més d’aigua, que per aquestes terres l’hivern està sent més eixut del que voldria. Quant a les senyoretes, la veritat és que només les he pogudes fotografiar en comptades ocasions, i ja veus que amb una qualitat molt limitada, però tens raó, me’n done per satisfet; per sort, hi ha molts fotògrafs de veres als qui se’ls dona molt millor... Salut i abraçada!
EliminaNo coneixia aquest nom de "senyoretes". L'ocell tampoc no sé si el tinc gaire vist. Precisament de mallerengues a casa en venen moltes: blaves, carboneres, emplomallades i unes xicarrones que no sé quin adjectiu tenen... però en aquestes de la cua llarga, no m'hi he fixat mai. Jo crec que no venen gaire per aquí. M'ha agradat conèixer aquesta senyoreta tan bonica. Si ara les veig, crec que les reconeixeré.
ResponEliminaCrec que les reconeixeries fàcilment si hi anaren, Carme, sobretot per la cua desproporcionadament llarga que destaca molt del seu cos petitó. Per ací es fàcil veure-les, sobretot ara a l’hivern, formant grups amb altres mallerengues, però no les he vistes mai a prop del poble; en canvi, a Anglaterra i Escòcia, em va sorprendre veure-les acostant-se sense problema als menjadors dels jardins. Serà que saben que allà són més civilitzats... o no 😉 Abraçada i moltes gràcies!
Elimina