Paisatges vius

No sabria dir si és pel seu aspecte, evocador malgrat la ruïna que l'assola, per l'estimable entorn en el qual s'hi troba, o simplement per la textura singular que li donen els blanquíssims cudols, rigorosament alineats i travats amb morter. Però sempre m'ha fascinat l'elegant solidesa d'aquesta estructura --insuficient en tot tot cas per resistir el pas del temps i les embranzides de l'aigua-- fins el punt d'esdevindre un dels meus llocs preferits quan passege pel riu. Situat molt a prop de les restes, penosament arruïnades, del que va ser el Molí de Salelles (que amb el temps va passar a dir-se de Serelles, i que deu el seu nom a Felipe Pascual Salelles Renart, qui el va bastir com a molí paperer a finals del segle XVIII), fàcilment passaria, pel tipus d'obra i per la seua disposició actual, pel que queda d'algun dels assuts i rescloses que sovintejaven en aquest tram del riu d'Alcoi i que alimentaven molins i batans. Però no era aquesta, segons sembla, la seua funció original, sinó actuar com a mur de defensa de les hortes del Sompo, perquè el riu, que ara el travessa, abans el vorejava: la tanca encara es pot distingir, aparentment completa i amb les hortes annexes, a les fotos aèries de 1956, quan el caixer girava abruptament cap a ponent a la seua altura per formar un meandre actualment desaparegut. El 1976, el mur sembla ja assolat, per bé que queden traces de cultius darrere d'ell i el corrent del riu, que discorre encara per la dreta del seu caixer, manté part del meandre anterior. A partir de 1989 --probablement, a causa de l'avinguda extraordinària que va tindre lloc tres anys abans-- el riu abandona la seua corba per seguir un traçat pràcticament recte, a l'esquerra del llit i sensiblement similar a l'actual.

Dalt, en color, ortofoto amb l'aspecte actual d'aquest tram del riu. Baix, les fotografies aèries dels vols de 1956, 1976, 1989 i 1994, totes elles de la pàgina de l'ICV. El cercle correspon a la ubicació aproximada de les restes del mur que es veuen a la primera imatge. 

Hi ha prou amb fer una ullada a les imatges de dalt per comprovar fins quin punt han canviat les coses, en aquest petit tram de riu, en només uns decennis: molins assolats, hortes desaparegudes, caixers que canvien de lloc, boscos arrossegats per les revingudes i tornats a brotar i una altra volta...  Costa poc imaginar, a la vista d'això, la magnitud que deuen haver arribat a assolir els canvis si ens remuntem a una escala de segles (i el risc que representa, siga dit de passada, voler interpretar determinats fenòmens, processos o estructures, com el mur de més amunt, sense tindre en compte aquesta realitat canviant). És cert que, quant a canvis, els nostres rius són un cas extrem, per la intensitat i la rapidesa amb que poden arribar a variar les seues condicions. Però no són en absolut un cas excepcional, perquè no hi ha cap paisatge que escape a aquesta dinàmica de canvi: ja siga per fenòmens dràstics i sobtats (un incendi forestal, la plaga de la fil·loxera, una nova autovia...) o, més habitualment, per l'acumulació constant de petites modificacions, sovint poc perceptibles si no són observades a l'escala temporal i territorial adequada, els nostres paisatges es troben en constant transformació, modelats per la pròpia societat (que canvia, també, i de forma cada volta més accelerada) i pels processos naturals dels quals, en última instància, depenen. El paisatge ha canviat, canvia i canviarà, però està en les nostres mans aprendre, com diu Oriol Nel·lo, a gestionar les seues transformacions "de manera que els seus valors --ja siguin de caràcter ambiental, patrimonial, simbòlic, estètic o econòmic-- s’enalteixin i no s’afebleixin a través del procés de canvi". I tan de bo que ho aprenguem aviat.

El tros del riu d'Alcoi que em queda més a prop de casa, en terme de Cocentaina, no solament conserva alguns trets ambientals remarcables, sinó que també alberga un notable patrimoni arqueològic, amb restes neolítiques, ibèriques i andalusines; la mateixa zona del Mas del Sompo, que esmente més amunt, ha proporcionat materials d'aquestes dues últimes èpoques. Quant a les qüestions relacionades amb els aprofitaments d'aigua en aquesta zona, és imprescindible consultar el magnífic treball de Francesc Jover i Juan Richart "Els regs i la indústria hidràulica a Cocentaina" (Ajuntament de Cocentaina, 2005), font exhaustiva i rigorosa de dades i informació al respecte. I per cert, hui se celebra, com cada 2 de febrer, el Dia Mundial de les Zones Humides, i tot i que no ha estat premeditat, valga aquesta entrada, manifestament fluvial, per recordar-ho.