"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dimarts, 2 de febrer del 2021

Paisatges vius


No sabria dir si és pel seu aspecte, evocador malgrat la ruïna que l'assola, per l'estimable entorn en el qual s'hi troba, o simplement per la textura singular que li donen els blanquíssims cudols, rigorosament alineats i travats amb morter. Però sempre m'ha fascinat l'elegant solidesa d'aquesta estructura --insuficient en tot tot cas per resistir el pas del temps i les embranzides de l'aigua-- fins el punt d'esdevindre un dels meus llocs preferits quan passege pel riu. Situat molt a prop de les restes, penosament arruïnades, del que va ser el Molí de Salelles (que amb el temps va passar a dir-se de Serelles, i que deu el seu nom a Felipe Pascual Salelles Renart, qui el va bastir com a molí paperer a finals del segle XVIII), fàcilment passaria, pel tipus d'obra i per la seua disposició actual, pel que queda d'algun dels assuts i rescloses que sovintejaven en aquest tram del riu d'Alcoi i que alimentaven molins i batans. Però no era aquesta, segons sembla, la seua funció original, sinó actuar com a mur de defensa de les hortes del Sompo, perquè el riu, que ara el travessa, abans el vorejava: la tanca encara es pot distingir, aparentment completa i amb les hortes annexes, a les fotos aèries de 1956, quan el caixer girava abruptament cap a ponent a la seua altura per formar un meandre actualment desaparegut. El 1976, el mur sembla ja assolat, per bé que queden traces de cultius darrere d'ell i el corrent del riu, que discorre encara per la dreta del seu caixer, manté part del meandre anterior. A partir de 1989 --probablement, a causa de l'avinguda extraordinària que va tindre lloc tres anys abans-- el riu abandona la seua corba per seguir un traçat pràcticament recte, a l'esquerra del llit i sensiblement similar a l'actual.




Dalt, en color, ortofoto amb l'aspecte actual d'aquest tram del riu. Baix, les fotografies aèries dels vols de 1956, 1976, 1989 i 1994, totes elles de la pàgina de l'ICV. El cercle correspon a la ubicació aproximada de les restes del mur que es veuen a la primera imatge. 


Hi ha prou amb fer una ullada a les imatges de dalt per comprovar fins quin punt han canviat les coses, en aquest petit tram de riu, en només uns decennis: molins assolats, hortes desaparegudes, caixers que canvien de lloc, boscos arrossegats per les revingudes i tornats a brotar i una altra volta...  Costa poc imaginar, a la vista d'això, la magnitud que deuen haver arribat a assolir els canvis si ens remuntem a una escala de segles (i el risc que representa, siga dit de passada, voler interpretar determinats fenòmens, processos o estructures, com el mur de més amunt, sense tindre en compte aquesta realitat canviant). És cert que, quant a canvis, els nostres rius són un cas extrem, per la intensitat i la rapidesa amb que poden arribar a variar les seues condicions. Però no són en absolut un cas excepcional, perquè no hi ha cap paisatge que escape a aquesta dinàmica de canvi: ja siga per fenòmens dràstics i sobtats (un incendi forestal, la plaga de la fil·loxera, una nova autovia...) o, més habitualment, per l'acumulació constant de petites modificacions, sovint poc perceptibles si no són observades a l'escala temporal i territorial adequada, els nostres paisatges es troben en constant transformació, modelats per la pròpia societat (que canvia, també, i de forma cada volta més accelerada) i pels processos naturals dels quals, en última instància, depenen. El paisatge ha canviat, canvia i canviarà, però està en les nostres mans aprendre, com diu Oriol Nel·lo, a gestionar les seues transformacions "de manera que els seus valors --ja siguin de caràcter ambiental, patrimonial, simbòlic, estètic o econòmic-- s’enalteixin i no s’afebleixin a través del procés de canvi". I tan de bo que ho aprenguem aviat.






El tros del riu d'Alcoi que em queda més a prop de casa, en terme de Cocentaina, no solament conserva alguns trets ambientals remarcables, sinó que també alberga un notable patrimoni arqueològic, amb restes neolítiques, ibèriques i andalusines; la mateixa zona del Mas del Sompo, que esmente més amunt, ha proporcionat materials d'aquestes dues últimes èpoques. Quant a les qüestions relacionades amb els aprofitaments d'aigua en aquesta zona, és imprescindible consultar el magnífic treball de Francesc Jover i Juan Richart "Els regs i la indústria hidràulica a Cocentaina" (Ajuntament de Cocentaina, 2005), font exhaustiva i rigorosa de dades i informació al respecte. I per cert, hui se celebra, com cada 2 de febrer, el Dia Mundial de les Zones Humides, i tot i que no ha estat premeditat, valga aquesta entrada, manifestament fluvial, per recordar-ho.







8 comentaris:

  1. La natura sempre s'obre pas, més d'hora o més tard. Curiosa la forma en que estan posats els cudols.

    Aferradetes i bon dia!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així és, lluna, tot i que malauradament seguim oblidant-ho massa sovint. "A la vora del riu no faces niu", s'ha dit sempre per aquestes terres, però cada volta anem reduint-nos més, a nosaltres mateixos, els llocs segurs per niuar.

      Salta a la vista que qui va posar els cudols apreciava la feina ben feta. Segur que per això va resistir unes quantes riuades... Moltes gràcies i abraçada!

      Elimina
  2. Aquestes restes al riu m'han fet pensar en l'Assut de Xerta al riu Ebre, una antiga presa construïda pels àrabs. I algunes teories diuen que ja els romans van fer-hi alguna obra.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La polèmica sobre si els recs de l'horta de València eren romans o andalusins ha estat sempre molt viva, tot i que ara sembla bastant clara que l'opció correcta és la segona. Quant a les restes, durant molt de temps les vaig tindre efectivament pel que quedava d'un assut, fins que les fotos aèries em van fer dubtar... salut i moltes gràcies!

      Elimina
  3. Ja no parles sobre plantes? Eren massa interessants? Ja t'has passat a les pedres?

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'hivern és una època complicada per als botànics blogaires, Pons. Les pedres són només un valor refugi, però ja vindrà la primavera... Content de veure't de nou, mestre, salut i moltes gràcies!

      Elimina
  4. Realment els llocs, els paisatges, tot canvia molt i ho podem comprovar moltes vegades quan arribem a un lloc on fa molts anys que no hi hem estat. No sé si hi serem a temps a aprendre a cuidar els valors patrimonials de tota mena que tenim a casa nostra, però estaria bé que ens hi afanyéssim...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així és, Carme: sovint sorprèn tornar a un lloc després de molt de temps, o fer una ullada a fotos antigues... El canvi és en gran mesura inevitable, però al ritme adequat i amb criteris de gestió, no hauria de representar --com malauradament passa amb massa freqüència-- una pèrdua de valors. Tan de bo ho aconseguim... Salut i moltes gràcies!

      Elimina