Becquerianament

Tal i com estava anant la temporada, amb poquíssims exemplars deixant-se veure fins ara pels cels del poble i el solitari niu visiblement danyat per les inclemències de l’hivern, les meues expectatives de que les oronetes cuablanques tornaren a la finestra de la casa veïna, en la qual es van instal·lar un poc sorprenentment la passada primavera, eren més aviat remotes. Però des de fa uns dies, una animada parella d’aquests ocells ha començar a deixar-se veure per la rodalia i tot sembla indicar, per la intensa activitat que despleguen entrant i eixint del niu, que estan considerant la possibilitat de tornar-hi per criar. I tan de bo que finalment siga així, perquè ja sabeu que a mi, per intranscendents que siguen, aquestes coses sempre em resulten agradables, i més encara quan es tracta d’unes aus entranyables per les quals ja he manifestat altres vegades la meua especial predilecció. Així que, a falta de poder-ho confirmar els pròxims dies (hui plou de nou, i ja no hi veig el mateix moviment) m’haureu de permetre que, almenys per un moment i perquè em sembla que l’ocasió ho demana, em pose un poc becquerià per dir-vos que sembla que les oronetes --fosques, ja sabeu, només segons des d'on miren-- han tornat. I que si són, o no, d’aquelles que van aprendre els nostres noms, em sembla ara com ara un assumpte irrellevant.