De la mar a la muntanya (o viceversa)

El pla, sobre el paper, sonava francament prometedor: baixar divendres vespre fins a la Vila Joiosa i fer-hi nit per encarar, dissabte enjorn, la primera part de l'anomenat Camí del Peix, una ruta mil·lenària que uneix la costa amb la muntanya i que va ser batejada amb aquest nom al segle XIX per ser el camí que seguien els traginers de la Marina que portaven el peix fresc a l'interior, i hi retornaven amb les seues cavalleries carregades amb els productes manufacturats a Alcoi i comarca, per embarcar-los en el port. La nit del mateix dissabte, després de caminar poc més de trenta-set quilòmetres, la passaríem a la Torre de les Maçanes, per completar ja al llarg de diumenge els aproximadament setze quilòmetres que ens quedarien del camí fins arribar a Alcoi, destinació final (o punt de partida, segons es mire) del trajecte. 

Tot això sobre el paper, perquè al remat, sobre el terreny, la cosa va ser encara molt millor del que hauríem pogut imaginar. El sopar al port de la Vila --molt de peix, què si no?-- retrobant gent estimada i estimable amb la que feia massa temps que no coincidíem; les primeres passes pel camí, que és ací també de Sant Jaume, pujant cap a Orxeta amb el privilegi de ser acompanyats pel bon amic Jeroni, que coneix com pocs aquelles sendes, o el tram preciós que transcorre entre ametlers, el Puig Campana sempre al fons, fins arribar al poble de Relleu; fins i tot recórrer el Barranc de Bortolons, que se'ns va fer un poc més dur pel sol i per l'asfalt, va acabar sent més que passador en guanyar, entre pinedes i fragments de carrascar, el coll que travessa la serra de la Grana i descendir finalment fins a la vall que ocupa el poble de la Torre.

I encara ens quedava per gaudir, amb més amics i amigues que s'hi van anar incorporant, l'extraordinària hospitalitat torruana d'Antoní, que no solament ens va allotjar --tot i que seria més propi dir complimentar-- sinó que també ens va il·lustrar, junt amb son tio el senyo Antonio, vuitanta-cinc anys de pur nervi, caràcter i memòria de pedra picada, sobre els detalls del vell traçat, ara perdut a trossos, i la vida del camí i de la gent que l'havia de recórrer, i no per gust com fem nosaltres. O els últims trams, per paisatges ja molt més familiars per a nosaltres (els Plans --els Tres Mollons, de la Torre estant-- i el Rontonar, el Regadiuet i la Serreta) però igualment evocadors, fins arribar finalment a les envistes de la foia d'Alcoi, a la qual entràrem vorejant el que va ser ciutat preeminent dels ibers, punt probable de destinació d'aquells que, fa quasi tres-mil anys, seguien aquest mateix camí, com han fet tants des de llavors, per arribar a la muntanya des de la mar que banyava la pròspera i puixant Al·ló. I segurament també a la inversa, que tot és segons es mire. 

 

Feia ja temps --d'ençà que me'n vaig assabentar, fa uns anys, de la seua existència-- que tenia ganes de fer aquest recorregut, i cal dir que tot i alguna dificultat puntual (el trajecte original, o el més paregut a aquest, està encara per completar en alguns trams, i en uns altres hi ha problemes amb la senyalització per la falta de civisme d'alguna gent) ha cobert a bastament les meues expectatives, i més encara, per com i amb qui he tingut la sort de poder fer-lo. Si voleu saber més sobre el Camí del Peix, podeu consultar aquest magnífic treball, i si fora el cas que volguéreu caminar-lo, trobareu fàcilment diversos tracks disponibles a la xarxa, tot i que no tots són igual de fidels al traçat considerat tradicional; nosaltres ens inclinàrem finalment, per al trajecte entre la Vila i la Torre, pels recorreguts recomanats a la pàgina del Museu de la Vila Joiosa, i són aquests també els que vos suggeriria. Quant al tram entre la Torre i Alcoi, és fàcil també trobar bones propostes, amb distàncies i característiques diverses, per bé que, com ens va explicar el senyo Antonio, no totes segueixen camins vells; hi haurà que anar mirant-ho...