"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



divendres, 15 de juliol del 2022

La muntanya florida

        

        "L'atenció constant de l'entorn i de nosaltres mateixos ens permet esdevenir part del tot. Experimentem el paisatge de manera visual, acústica i sensorial alhora. Els paisatges molt oberts possibiliten una visió de conjunt, una llambregada des del cim, per exemple, o des d'un pujol en la immensitat de la sabana. Els éssers humans cerquem la visió de conjunt, volem prendre mesures. 
        Les muntanyes, tan immensament més grans que nosaltres --el món és baix, petit com una miniatura--, tenen quelcom sanador. Potser no quan s'hi puja al límit de les pròpies forces, quan es fa escalada extrema o quan la por ens supera, però si quan la curiositat ens porta per camins tot respectant la nostra resistència"

Reinhold Messner, "Salvem les muntanyes".


Hi ha moltes formes de viure la muntanya. A mi mateix, per exemple, segueix atraient-me la possibilitat de fer algun cim si es troba a l’abast de les meues capacitats físiques i tècniques, i de fet no es estrany que aquest siga el motiu principal de moltes de les meues eixides a serralades més o menys llunyanes. Però ja he dit també altres vegades que no concebisc la meua relació amb la muntanya sense tractar de conèixer millor els aspectes naturals, culturals i patrimonials de les zones que recórrec, la qual cosa no sempre és fàcil de compatibilitzar quan es tracta d’afrontar reptes físicament més exigents per distància o per dificultat. La recent eixida al Pirineu aragonès, sense poder-se qualificar en absolut com un passeig --a més de les distàncies i els desnivells, els trajectes d’alta muntanya solen incloure trams per tarteres i pedregars que fan de mal caminar--, si que em va permetre dedicar un poc més d’atenció a tot allò que anava eixint-nos al pas al llarg del camí: és, aquesta, una època especialment propícia per gaudir de la bellíssima flora pirenaica, i tot i que sempre al ritme de la marxa i sense cap ànim sistemàtic, almenys vaig tindre l’oportunitat de veure no poques espècies característiques d’aquests medis. I a més, vos he de confessar que hi ha moments que parar un moment a admirar el detall d’una planteta o a buscar l’enfocament més adequat per a una foto, resulta especialment oportú. Quan les costeres s’empinen un poc massa, per exemple.


Alguns exemples de la muntanya florida que ens trobàrem. De dalt a baix: Aconitum napellus, Lilium martagon, Dactylorhiza maculata, Rhododendron ferrugineum, Sempervivum montanum, Pinguicula grandiflora, Gentiana burseri, Gentiana sp, Veratrum album i un parell de gitanetes (Zigaena filipendulae) sobre les flors d'una Scabiosa, probablement S. columbaria.


El nostre recorregut, que ja vaig dir l’altre dia que resseguia el traçat del GR-11, va començar remuntant la vall de Vallhiverna (una pujada de prop de mil quatre-cents metres des del Pla de Senarta fins al coll, a 2.732 metres, que la tanca per l’oest) per arribar, després un curt però empinat descens, fins al refugi de Cap de Llauset, bastit en un preciós enclavament a 2.425 metres i on férem nit. La segona jornada, i tret d’una curta ascensió des del refugi fins al Coll dels Estanyets (2.524 m), consisteix bàsicament en un llarg descens a través de les pletes dels estanys d’Angliós i la vall de Salenques fins acabar, després de travessar una preciosa fageda, a l’Embassament de Baserga. Pràcticament tot el recorregut transcorre pel Parc Natural de Posets-Maladeta, amb uns valors ambientals i paisatgístics extraordinaris i amb representacions remarcables de la flora i la fauna que hi viu en aquesta part axial del Pirineu. I per cert, i parlant de cims i de muntanyes: si no hi ha cap imprevist, demà i durant uns dies marxe de nou cap a l’Atles, on espere poder completar algun dels quatre-mils que encara tinc pendents, però on compte sobretot amb tornar a gaudir dels seus paisatges i de l’hospitalitat de la gent que els habita. Ja vos contaré, segur, a la tornada.


10 comentaris:

  1. M'encanten les flors del Pirineu! Les que has fotografiat, les conec quasi totes.
    I aquest riu on refrescar-se!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Dins de la meua fascinació per les plantes, les de l'alta muntanya en general (i les dels Pirineus en particular) em resulten especialment atractives, tot i que crec que no sóc, tampoc en això, gens original. Sempre he volgut poder passar-hi una temporada en les dates adequades, sense les presses habituals i de la mà d'algú que en sàpiga, per poder aprendre un poc més. Pel moment, me n'he de conformar en allò que vaig agafant al vol en les meues esporàdiques visites, però ho gaudisc bona cosa :) I sort dels rius i els rierols i les aigüeres: la calor, al mig de les tarteres, va arribar a ser a estones ben feixuga; de fet, crec que al refugi van haver d'avisar a l'helicòpter per reposar les existències de cervesa tan bon punt vam marxar... Salut i moltes gràcies!

      Elimina
  2. Bons motius per a fer cims, no te'n falten i els compartisc.
    Esperem que ens contes la teua nova expedició a l'Atles. Sort!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fer el cim sempre té un encant especial, però tampoc no va malament plantejar-se altres objectius no necessàriament incompatibles però igualment inspiradors, si no fins i tot més; la muntanya dona per a molt i per a moltes formes de gaudir-la, tot i que sempre amb la premissa bàsica (Messner, en el seu fantàstic llibre, hi insisteix molt) del respecte pel territori i per la gent que hi viu... Ja vos contaré de la meua última immersió per terres amazigues, abraçada i moltes gràcies!

      Elimina
  3. La primera volta que vaig anar als Pirineus amb ulls de botànic era setembre, i ho recorde com una borratxera davant l'exuberància vegetal de boscos i prats. El problema és quan vas acompanyat, i no tothom enten que vages a genollons d'una herbeta a una altra... Passe-ho vosté bé a l'Atlas!

    ResponElimina
    Respostes
    1. És literalment com tu dius, pitxiri: una autèntica borratxera de bellesa i diversitat, que no dones a l'abast de tant com hi ha per veure... Afortunadament, la gent del meu grup de muntanya ja em coneix (a mi, i a algun altre bon amic que s'interessa pels ocells i amb qui acabe quasi sempre tancat el grup) i sol ser benevolent amb les meues manies; fins i tot diria que n'hi ha qui li va bé que m'hi recree un poc de tant en tant per agafar aire ;) Moltes gràcies i una abraçada!

      Elimina
  4. Tinc una especial predilecció per la Tora blava (acónit), de perillosa bellesa, i el Lilium, principalment el Pirenaicum (el groc). Són de les meues flors preferides i quan puc intente fer una escapada al Pirineu en la seua època de floració. Enguany em sembla que ja no hi arribaré.

    Bon viatge i salutacions als amazics.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un poc tard ja per a la flora alpina, en efecte, i més amb la sequera d'aquest any i les calorades d'aquestes últimes setmanes. Compartisc les teues preferències, però la meua debilitat declarada són les plantes de roquer, i en especial les saxífragues; no vaig tindre ocasió de veure'n en aquest viatge (potser estaven, però amb les costeres tampoc vaig poder fixar-m'hi molt), però amb tot no vaig tornar amb les mans buides... Salut i abraçada!

      Elimina
  5. Tota una explosió de formes i colors, quin goig!.
    M'agrada especialment la darrera foto, trobo que les gitanetes són com la cirereta d'un pastís.

    Bon viatge, Pep!.
    Aferradetes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi havia moltes gitanetes, Paula, i moltes altres papallones. La veritat és que em va alegrar molt trobar-ne, per les meues serres fa l'efecte que cada any costen més de veure... Abraçada i moltes gràcies!

      Elimina