Cims, colls i valls

A més de poder recórrer altres zones de l’Alt Atles que encara no havia trepitjat, i de conèixer un poc millor aquelles a les què ja hi havia estat, la ruta que ens proposava l’amic Pako Crestas per aquest últim viatge a terres amazigues em va atreure especialment per dos motius fonamentals: la possibilitat d’ascendir al presumpte quatre mil conegut a hores d’ara com a Iferouane, i poder veure de prop el llac d'Ifni, que vaig tindre ocasió d’albirar des de la distància quan vam ascendir fa uns anys al cim del Timesguida. Tots dos --Ifni i Iferouane-- se situen a l’est de la zona del Toubkal, en una àrea en general menys freqüentada per muntanyencs i caminants, i per tal de començar la caminada ens haguérem de desplaçar en vehicle primer fins a Amsouzart, on férem una primera nit en alberg i on tornaríem després camí del llac, i des d'alli fins al llogaret de Tizi n'Ougount, punt d'inici de la nostra caminada.

Des de les últimes cases de Tizi n'Ougount, i després de deixar enrere els esquifits bancals, un sender va ascendint entre savines pels empinats pendents fins guanyar finalment la carena de la muntanya. Va ser tot just en arribar-hi que una tempesta --amb algun llamp inquietant, aigua i calamarsa-- ens va dur a baixar ràpidament de cota per si de cas; a aquestes alçades, ja havíem perdut temporalment un dels integrants del grup, que va haver de tornar cap a Talate, i un altre va decidir acurtar per una drecera cap al lloc on havíem de fer nit, al costat de l’Azib n’Ouaraïne. Els quatre restants, a la vista que la tempesta no semblava anar a més tot i algun xàfec ocasional, decidírem seguir el camí inicialment previst, recuperàrem ràpidament l’altitud perduda i començàrem un trajecte en pujada suau però continua per terreny incòmode i pedregós; però en arribar a la capçalera de la valleta aigües avall de la qual s’havia instal·lat el nostre campament, amb les forces ja un poc justes i a la vista --llunyana encara, o això em va semblar llavors tot i trobar-nos ja quasi a 3.800 m-- del cim que tractàvem d'assolir, jo mateix vaig decidir també optar per la prudència i donar per finalitzat el meu intent. Deixe ens mans de Pako, que segur que en farà complida ressenya en el seu blog, el relat d’aquest últim tram que lamente molt no haver pogut fer, però que avance que va tindre com a resultat una nova constatació, GPS en mà, de que, a diferència del que indiquen els mapes més recents (els més antigues li n'atribuïen 4.001 m), l’altitud de l’Iferouane supera els 4.000 m. Caldrà que hi torne, doncs, i encara amb més raó...

Passada la nit i recuperades les forces al preciós emplaçament de l’Azib n’Ououraïne, amb l'única companyia del pastor que hi passa la temporada i els seus ramats, la següent etapa va començar amb una còmoda pujada fins al coll de Tizi n’ Ououraïne, en el camí de ferradura que uneix Amsouzart amb Azib Likemt i Tacheddirt; nosaltres, però, ens desviàrem cap a l’oest per descendir, també per un camí de bona traça, cap a Annsfioune i la vall de Tissaldaï, i des d’allí, per la pista que voreja el riu Tisgui, tornar en direcció cap a Amsouzart. No hi arribàrem, en aquesta ocasió, fins al poble en el què ja havíem passat la primera nit, perquè per anar fins al llac cal desviar-se, encara per carretera, cap a l'oest, fins arribar al llogaret de Tirhaltine, on acaba aquella i comença la pujada a l’imponent talús rocallós que tanca la vall ocupada pel llac. La pluja, que ens acompanya de tant en tant al llarg del trajecte, és ara benvinguda: refresca l'ambient i mata la pols, i totes dues coses s'agraeixen. 

Amb el grup de nou complet a partir de Tirhaltine, i sorpresos per la presència de nombrosos policies --els guies ens assabentem que un jove havia desaparegut al llac un parell de dies abans, i la recerca encara no havia donat resultat-- encetàrem la senzilla pujada cap al coll que ens separa del llac, des dalt del qual s'albira una perspectiva impressionant de la fondalada ocupada per les aigües i vorejada per imponents parets de roca. Encara havíem de vorejar el llac pel nord fins arribar a les cabanes de pastors --algunes d’elles habilitades, com sol ser habitual en les zones més freqüentades de la serralada, com a botigues de begudes per als visitants-- en les quals passaríem la nit; no podem evitar pensar, mentre el sol es pon rere les muntanyes, en el jove desaparegut a les aigües del llac, però la màgia de l’indret, tot i que no tan solitari com aquell del què veníem, és innegable, i només la possibilitat de poder estar allí, com he sentit tantes altres voltes, em sembla un autèntic privilegi.

El llac d’Ifni, que té a hores d’ara unes 35 hectàrees de superfície i, segons ens diuen, uns setanta metres de fondària màxima, ha d'haver conegut sense cap dubte èpoques millors, quan el que a hores d'ara és un extens i inhòspit pedregar que s'estén cap a l'oest devia trobar-se també sota les aigües. Nosaltres recorreguérem aquesta plana abans d’endinsar-nos en l'estreta i empinada vall de l'Assif n' Moursaïne, a través de la qual i després de salvar un desnivell de 1.350 m --el camí, apte també per a les mules, va salvant amb un hàbil traçat de vegades inversemblant els pendents, a trams ben notables-- arribàrem al pas de Tizi n’Ouanoums. Tal i com ens va passar pràcticament en tots els dies anteriors, a penes vam poder parar uns minuts al capdamunt del coll perquè la pluja començà de nou a caure, i encara quedava una estona de baixada --ràpida i per bon camí, però-- fins al ja familiar refugi del Toubkal i, amb ell, a una altra forma de viure la muntanya ben diferent de la calma, el silenci i la solitud que ens havien acompanyat en molts dels nostres recorreguts dels dies anteriors. Però d'això, i d'algunes altres coses que he pogut aprendre sobre aquestes muntanyes fascinants i els seues tenaços habitants, em deixe pendent parlar-ne una altra estona. 

Tal i com m'ha passat en altres ocasions, i com que no compte ara com ara amb cartografia fiable i adequada, he dubtat molt sobre els topònims amazics dels llocs recorreguts; estic segur que sabreu disculpar-me les errades, que compte amb anar resolent a mesura que milloren les meues fonts. I deixeu-me també que diga que, una volta més, un dels millors records que m'emporte de la ruta és, sense cap dubte, la gent amb la qual he tingut la sort de fer-la: els nostres guies Ibrahim i Osman, els cuiners i encarregats de les mules que ens van acompanyar, i sobretot Pako, ànima com sempre del grup, Joanmi, Julián, Yana i Pau; companys, ha estat un autèntic plaer.