Trobava a faltar el Montcabrer. O potser seria millor dir que trobava a faltar la muntanya, i fins i tot les costeres, perquè després d’una estranya primavera en la que no he caminat massa, i de visitar les immenses planures de l’Okavango, on la màxima diferència de cota en milers de quilòmetres quadrats no passa d'uns pocs metres, el cos m’ho demanava. Espere --ja ho vaig dir l’altre dia-- aprofitar tot el que puga per a anar pujant (i baixant) serres fins que toque posar-se temporalment en pausa; pel moment, i com que trobava a faltar muntanya, diumenge passat vaig tornar al Montcabrer, perquè per més voltes que hi vaja sempre té alguna cosa que oferir. Costeres també.
Una caminada ben maca!
ResponEliminaLes muntanyes estimades no cansen mai... tens raó que més aviat es troben a faltar.
És així, Carme. Diria que la meua estima muntanyenca està en general bastant repartida, però la meua relació amb el Montcabrer --i amb la Mariola, de la què és el cim principal-- és sense dubte especial; pot ser per tindre-la tan a la vista, o per tots els records de tantes voltes que he pujat, però a diferència del que em passa en altres serres, a les que de quan en quan em fa peresa tornar si hi he estat poc temps abans, amb aquesta sempre em fa la sensació de què hi trobaré alguna cosa diferent. I quasi sempre passa... Una abraçada i moltes gràcies!
EliminaNo hi ha cap paisatge igual i ho dic perquè la natura va canviant cada dia, per no dir cada segon. Per això no m'estranya que vagis a indrets coneguts, una i altra vegada. I si el cos i la ment t'ho demanen, què millor que fer-lis cas!.😉
ResponEliminaAferradetes, Pep.
De vegades pense que els paisatges pròxims i coneguts transmeten una calma especial perquè no hi ha la pressió (no és la paraula més adequada, però no se m'acut una altra) dels llocs nous i llunyans, als quals no sabem quan tornarem si és que ho fem alguna volta, i que semblen imposar-nos una espècie d'obligació de viure'ls i aprofitar-los a fons i sense pausa... I amb tot, és exactament com tu dius: per més voltes que s'hi vaja, tot canvia; fins i tot, la nostra forma de percebre-ho... Moltes gràcies i una abraçada, Paula!
EliminaSegur que era el Montcabrer? A les fotos no veig cap cabra...
ResponEliminaAquesta volta no hi eren, Pons, però no devíem anar molt lluny perquè el rastre s'olorava clarament. I el cas és que al cosa del nom i de les cabres té el seu aquell: tot i que sempre he pensat (sense cap fonament, la veritat) que el nom devia referir-se a cabres salvatges que hi viurien antigament, fa uns anys va aparèixer un ramat de domèstiques al cim; un maldecap per als gestors del parc natural --feien malbé tota la flora d'allà amunt, on hi ha algunes espècies molt rares-- que van fer gestions per que un pastor se'n fera càrrec i se les emportara. I no sé que haurà passat, però fa un temps que se'n tornen a veure unes poques (domèstiques però de nou al seu aire) per allí, veurem aquesta volta com queda... Salut i moltes gràcies!
ResponElimina