Entre terra i agua

La parcel·la que ocupa la casa del nostre guia Jordi i de Florence, la seua esposa botswanesa, correspon a una concessió del govern en aplicació del peculiar sistema de tinença de la terra vigent al País. Com en tots els pobles que hem vist aquests dies, el seu terreny està delimitat per una tanca i dins d'ell s'alcen les construccions, majoritàriament circulars i amb el sostre de palla, que es dediquen als diferents usos domèstics; generalment, els habitatges no tenen electricitat (el cost de l'escomesa des de les línies disponibles sol estar fora de l'abast de la majoria de la població) i per obtenir l'aigua necessària cal desplaçar-se, de vegades a una distància considerable, amb els recipients escaients. Hem passat la nit acampats ací: en l'últim moment, la propietària del terreny veí on s'havia previst instal·lar el nostre campament (i on l'equip de Jordi havia disposat uns bidons per a dutxar-nos i un rudimentari vàter, a penes un seient sobre un clot excavat a terra) va canviar d'opinió sobre el permís concedit, i a la nostra arribada a Gunitsoga va haver-se d'improvisar sobre la marxa. Ens despertem, en tot cas, amb més fred del que esperàvem però descansats i disposats a mamprendre la caminada que ens ha de dur fins el punt on embarcarem per recórrer el Delta en els mekoro ('mokoro' en singular), canoes impulsades a perxa que constitueixen el mitjà tradicional de transport en aquest país amfibi acostumat a viure permanentment entre la terra i l'aigua. 

La veritat és que, ara com ara, tinc molt dubtes quan tracte d'ubicar sobre el mapa tant la ruta a peu fins al punt on ens esperaven els mekoro, com el preciós trajecte que férem embarcats. Del primer, val a dir que va ser un recorregut amè, de poc menys de tres hores, per una sabana arbrada en la que la presència de l'aigua, present al principi només en les clotades i els canals, anava guanyant progressivament protagonisme fins arribar al punt d'embarcament, situat ja a la zona marjalenca. Quant al segon, que començàrem després de dinar al punt de partida amb els subministraments que ens va portar Jordi i el seu equip (si, cerveses també), va tindre una durada similar a la caminada prèvia, però va ser sense dubte una experiència memorable: vorejant primer terres de pastura, ens van anar endinsant en l'aiguamoll, a estones entre --o sobre-- la ufanosa vegetació palustre, i unes altres travessant aigües obertes sota la mirada inquietant dels hipopòtams, fins arribar a l'illa en la què havíem d'instal·lar el nostre campament per a fer nit. A la posta del sol, espectacular com sempre, les tendes ja estaven instal·lades i el sopar, una interpretació lliure --i francament gustosa-- del seswaa local, anava coent-se lentament sobre la foguera en la pesada olla de ferro; Jordi, a més de moltes altres coses, es va revelar com un cuiner excel·lent.

Com en tots els recorreguts pel delta, els ocells són abundants i fàcils d'observar; ací he escollit un jaribú africà (Ephippiorhynchus senegalensis), un ibis sagrat (Threskiornis aethiopicus) i un grup de marabús (Leptoptilos crumeniferus), però tant a peu com en la barca se'n vàrem fer un fart. La resta de les imatges corresponen a la caminada des de Gunitsoga fins embarcar-nos als mekoro, la navegació fins l'illa i el campament que hi instal·làrem per passar la nit. 

Fer nit en una tenda de campanya al mig del Delta, encara que es tracte d’una 'aventura' controlada per a visitants com nosaltres, no deixa de tindre, des del meu punt de vista, un encís innegable. Els bramuls dels hipopòtams i l’udol de les hienes, l’extraordinari cel estrellat del sud imposant-se en  la foscor només trencada pel resplendor del foc i, en suma, la sensació que transmet un entorn salvatge com aquest, agrest i estrany per a nosaltres, fan de la nit passada a l’illa una experiència difícil d’oblidar. A la primera claror, la foguera tornava a cremar amb força; després de desdejunar --i de donar resposta a altres necessitats postergades durant la nit: les hienes sonaven massa a prop de les tendes-- i mentre l’equip desmuntava el campament, vam fer un breu recorregut per la sabana que cobreix l’illa, amb l’esperança de veure alguns dels animals que hi viuen: fauna (poca, en aquesta ocasió) però també flora, que un no sempre té la possibilitat de veure de prop i al seu hàbitat natural el singular arbre de les salsitxes, la marula que emborratxa els elefants amb els seus fruits, o l’elegant motlôpi o arbre dels pastors.

Algunes imatges del passeig per l'illa. De dalt a baix, zebres (Equus quagga burcheli), impales (Aepyceros melampus), els curiosos fruits de l'arbre de les salsitxes (Kigelia africana), una de les espècies utilitzada antigament --ara està protegida-- per a la construcció dels mekoro, i un exemplar d'arbre dels pastors (Boscia albitrunca), parent de les nostres tapereres.

Completada la passejada per l’illa i amb els mekoro preparats per a sortir, el programa del dia 20 es completava amb el retorn navegant fins al punt d’embarcament --tan espectacular, o més, com la vinguda-- per a, des d’allí, desplaçar-se de nou caminant a Gunitsoga, amb la vesprada dedicada a una nova i curta caminada fins al llogaret de Dorotsa. Però la caminada de tornada, que vam demanar al guia que fora diferent de la d’anada, va acabar sent en realitat un trajecte feixuc, a ple sol i per una polsosa i poc acollidora pista d’arena, així que vam optar per l’opció alternativa del transport motoritzat. També la previsió de la vesprada es va substituir finalment per una visita als terrenys de conreu de la família botswanesa de Jordi: una petita parcel·la, bastant allunyada del poble --les zones més pròximes es destinen a pastura-- on es cultiva mill, fesols, canya de sucre o carabasses, i que cal defensar de la fauna salvatge instal·lant-se al lloc per tractar de foragitar-la per les nits; no em faig una idea de com serà amb els elefants, però defensar-se de les ferotges i omnipresents formigues em va semblar un repte heroic. De tornada a Gunitsoga, el sopar i l’última nit dormint en tenda van transcórrer sense cap incidència remarcable; a partir de l’endemà, encetàvem la darrera etapa del viatge, amb la previsió de veure finalment de prop els animals més emblemàtics i sota unes condicions en general més confortables, si més no per als nostres estàndards habituals. I no diré que una dutxa com cal i un llit en condicions em semblaren malament (ja vos contaré, en l’entrada següent), però crec que serà de les caminades, dels mekoro i de les tendes, d’allò que tardaré més temps en oblidar-me.

Nenúfars (Nymphaea sp) i hipopòtams (Hippopotamus amphibius) al trajecte de tornada amb els mekoro; els conreus (i alguns dels seus fruits) a la rodalia de  Gunitsoga; un calau becgroc meridional (Tockus leucomelas) i un exemplar en fruit de mokala o espina de camell (Vachellia erioloba), una espècie d'acàcia freqüent en la sabana que envolta el poble, 

Em va saber greu, al llarg del viatge, no poder aprendre més sobre el terreny de la gent i els pobles que viuen al Delta i la seua rodalia, especialment --però no sols-- dels San que ocupaven històricament la major part del territori botswanès i que ha a hores d’ara han quedat relegats a alguns enclavaments, sobretot al desert del Kalahari. Els pocs dies passats a Botswana, però, donen per al que donen, i el context social i històric africà em resulta a més a més i pel que fa a aquestes qüestions totalment desconegut, així que aniré tractant de donar satisfacció a la meua curiositat llegint sobre el particular, que per sort i pel que he vist no és poca la informació a la qual pot accedir-se fàcilment a la xarxa. Pel moment, vaig sabent un poc més dels tswana, l’ètnia majoritària al país que de fet porta el seu nom d’ençà que s’hi desplaçaren a finals del segle XIX com a conseqüència de les guerres entre els Boer i els Zulú. De fet, més d’una persona em va dir durant el viatge que aquesta relativa uniformitat ètnica podria ser la raó de que Botswana siga l’únic estat africà que no ha patit cap guerra recent, i de que tinga una bona reputació pel que fa al seu sistema democràtic. I amb quasi un 9 % del seu PIB dedicat a educació el 2020 (quasi el doble que a Espanya), potser caldria prestar-li al país un poc més d’atenció. I saber també què n'opinen els San, de tot això.