L'espectacle de la natura

Abans d’escampar les seues aigües sobre la depressió que ocupa el delta, el riu Okavango travessa, procedent de terres angoleses, un estret territori actualment sota sobirania de Namíbia i conegut com a Franja de Caprivi. La franja, que deu el seu nom al militar i explorador alemany Leo von Caprivi, ha estat subjecta des de fa temps a disputes territorials --fins i tot amb l’aparició, entre 1994 i 1999, d’un moviment secessionista-- entre els diferents estats de la regió: la seua part oriental va ser delimitada el 1976 com un bantustan de l’Àfrica del Sud-oest, i és considerada per l’actual Namíbia com un enclavament estratègic en permetre l’accés des de la resta del seu territori fins al riu Zambezi. De fet, i sense menystenir l’extraordinari patrimoni natural que alberga, va ser sobretot per això --per facilitar notablement l’accés, encara que calga entrar i eixir d’un altre país, entre el Delta en el qual havíem estat fins ara i l’extrem nord-oriental de Botswana, on preveiem acabar el nostre viatge-- que part del nostre recorregut va transcórrer també per aquest territori. El dia 21, després d’una última passejada pels voltants de Gunitsoga, ens acomiadàvem d’aquesta zona per desplaçar-nos per carretera fins a Mohembo, lloc fronterer amb la veïna Namíbia al qual la recent obertura d’un espectacular pont que salva l’Okavango ha facilitat notablement l’accés, i des d’allí fins a Divundu i al confortable lodge on anàvem a passar la nit, situat a la vora del riu que ací es coneix com a Cubango. Un canvi notable, tal i com es preveia, respecte a les condicions dels dies passats a les tendes de campanya, per bé que amb un denominador comú respecte a aquells: les cerveses, a Namíbia, segueixen ser molt bones.

Un mokoro, becplaners africans (Platalea alba) i fredeluga coronada (Vanellus coronatus) als aiguamolls de la rodalia de Gunitsoga; el pont sobre l'Okavango a Mohembo, la frontera de Namíbia i vistes del riu des del nostre allotjament. 

Una part substancial de la Franja de Caprivi --incloent-hi el mateix lodge en el qual estàvem allotjats-- forma part del Parc Nacional de Bwabwata, del qual no tenia cap referència prèvia però del què he sabut després que té diversos trets que el fan especialment remarcable. Per exemple, la seua rellevància per a la protecció d’espècies tan emblemàtiques com el gos salvatge africà; però sobretot, el fet que a diferència del que sol ser habitual en els parcs nacionals africans, dins del seu perímetre hi ha diversos nuclis habitats (sobretot, per San) que intervenen activament en la gestió de les terres comunals incloses en el Parc, i que estan dividides entre àrees destinades a la conservació i el turisme, i les que són objecte d’aprofitaments humans diversos, com ara la ramaderia. Malgrat que l’objectiu fonamental del dia era, com s’ha dit, completar el desplaçament a través de la Franja, vam tindre ocasió de fer també una breu visita a una de les àrees de conservació del parc nacional, en aquest cas de la ma de guies locals: tot i que no ho havien fet saber (Jordi, una volta més, va haver d’improvisar), els que ens havien acompanyat des de Botswana no comptaven amb els permisos necessaris per treballar als parcs namibians  i van haver de tornar enrere. Encara que lluny del que tindríem ocasió de veure l'endemà, va ser una visita indubtablement interessant a aquesta zona protegida, dins l’àmbit de la qual vam seguir durant un tram el nostre viatge per carretera fins a Katima-Mulilo, a la vora sud del riu Zambezi. Setanta quilòmetres després, un poc justos de temps perquè la frontera de Ngoma tancava a les sis de la vesprada, creuaven el riu Kwando --nom que rep el Chobe en aquest tram-- per a entrar de nou a Botswana. La nit, a un guesthouse de Kazangula, va transcórrer sense incidències tret d’un problema imprevist amb la reserva prèvia: la propietària del lloc on havíem d’anar inicialment, tot i haver-la confirmat, va decidir ignorar-la, la qual cosa va obligar de nou a Jordi a buscar ràpidament una alternativa que, una volta més, no ens va anar gens malament.

Parc Nacional de Bwabwata: francolí bec-roig (Pternistis adspersus); serpentari bru (Circaetus cinereus); antílop jeroglífic o bushbuck (Tragelaphus scriptus); cercopitec verd o vervet (Chlorocebus pygerythrus); un grup de cobs lichi o lechwe (Kobus leche); diverses espècies d'agrons als aiguamolls del riu; baobab (Adansonia digitata) a la frontera de Ngoma, i posta de sol sobre el Kwando a la mateixa frontera. 

Kazangula és una petita ciutat (dues, de fet, perquè a la vora nord del riu Zambezi, dins ja del territori zambià, hi ha un altre nucli homònim) a la rodalia de la qual conflueixen les fronteres de Botswana, Namíbia, Zàmbia i Zimbàbue. Aquesta ubicació, que li atorga una evident rellevància com a node de comunicacions a la regió, ens venia també molt bé a nosaltres perquè ens deixava a una distància raonable de les nostres dues últimes destinacions: les Cascades Victòria, a les quals aniríem en dies successius, i el Parc Nacional de Chobe, que té en la veïna ciutat de Kasane --la més important de la regió-- una de les seues portes principals d’accés, i al qual anàvem a dedicar la jornada completa del dia 23 d’abril, diada assenyalada encara que fora en la distància. D’aquest parc nacional si que n'havia sentit parlar, sobretot per la seua rellevància per a al conservació de l’elefant en trobar-se en una zona clau per a les seues migracions i que, com també Bwabwata, forma part de la major àrea de conservació transfronterera del món. Amb el riu Chobe (o Kwando) com a eix, el parc alberga una notable diversitat d’ambients; el riu, que naix a les terres altes d’Angola i avança inicialment cap al sud-est, canvia després bruscament de rumb cap al nord-est, fins a la seua confluència amb el Zambezi, en veure’s afectat per la falla anomenada de Linyanti: malgrat ser molt menys coneguda  que altres aspectes ambientals, la geologia i la tectònica d’aquesta zona d'Àfrica que enfonsa les seues arrels en l’antic continent de Gondwana, és tan complexa com apassionant i dona testimoni dels processos que, encara hui, estan configurant activament aquestes terres. Tota la vora sud del Chobe --la nord forma part del territori de Namíbia-- està inclosa en el parc nacional, que vam tindre ocasió de recórrer amb un safari en 4x4 pel matí (a remarcar la perícia i l’experiència del nostre guia George, profund coneixedor del parc i del comportament dels animals que hi viuen) i un recorregut fluvial en barca per la vesprada. I puc assegurar que tots dos van pagar sobradament la pena.

Entrada al Parc Nacional a Kasane; espais que formen part de l'àrea de conservació KAZA, vistes del parc, i alguns dels animals que veiérem al llarg del dia: hipopòtam (Hippopotamus amphibius), lleó (Panthera leo), girafa (Giraffa giraffa), búfal (Syncerus caffer), cudú gros (Tragelaphus strepsiceros), facoquer (Phacochoerus africanus), elefant (Loxofonta africana), papió chacma (Papio ursinus), fredeluga de capell blanc (Vanellus albiceps), gaig blau de clatell verd (Coracias caudatus) i varà del Nil (Varanus niloticus). Francament, va ser un dia interessant...

Encara ens quedava, per culminar aquest viatge extraordinari, una última etapa. A poc més de seixanta quilòmetres de Kazangula però ja dins del territori de Zimbàbue, el Zambezi es precipita al buit en allò que hom qualifica --ara sé que de forma sobradament justificada-- com una de les meravelles naturals d’Àfrica: les cascades que Livingstone va rebatejar en honor de la reina Victòria, però que els locals coneixen des de sempre com Mosi-oa-Tunya, que diuen que vol dir "el fum que trona". El dia 24, després d’una segona nit a Kazangula i de travessar la frontera, deixàvem definitivament Botswana per dirigir-nos a la turística ciutat zimbabuesa de Victoria Falls, porta d’accés a les celebres cascades que li donen nom i que tinguérem ocasió de visitar tant des d’aquesta banda com --previs els passos necessaris, d’anada i tornada, per la frontera-- des de la ribera zambiana del riu. Una i altra, en tot cas, tenen en comú la seua innegable capacitat de deixar al visitant literalment sense paraules: amb el riu en un moment de nivells màxims, i tot i que acostar-s'hi un poc representava acabar amerat de dalt a baix (tot l'entorn de les cascades està ocupat per una esponerosa selva tropical humida originada per la ruixada permanent), l’espectacle va justificar sobradament una visita que em va impactar molt més profundament del que esperava. Encara hi va haver, després de les cascades, el sopar de comiat amb espectacle inclòs, l’agradable lodge de la darrera nit a Victoria Falls, els vols --amb una lamentable incidència per a la companya Anabel, que va haver de quedar-se sola un poc més a Zimbàbue per l’injustificable excés de zel d’un empleat i un petit desperfecte al passaport-- i les escales... I tornar de nou a casa, quinze dies justos després d’haver marxat, amb la sensació d’haver viscut, per moltíssimes raons, un d’aquells viatges que es recorden de per vida.

No és casualitat que vulga acabar aquesta crònica recordant --ja ho he dit altres vegades-- que, en aquesta mena de viatges, la possibilitat de conèixer a gent interessant és també un factor que els fa especialment atractius, i aquesta volta no va ser en absolut una excepció. Tret de Pako, que és qui al remat té la culpa de tot açò i amb qui ja he tingut la sort de fer altres viatges, a tota la resta del grup, incloent-hi al gran Jordi i el seu equip, la vaig conèixer en començar el nostre recorregut. I he de dir sincerament que, també amb això, s’ha superat de llarg qualsevol expectativa: persones diferents, procedents d’àmbits ben diversos, però amb el desig comú de viure una experiència de les que deixen petjada, i amb qui ha estat un autèntic plaer compartir aquests intensos dies. German, César, Toni –sofert company d’habitació i de tenda--, Mili i Benja, Javier, Elisa, Ricardo i Àgueda, Ander i Paula, Anabel i Ana, sense vosaltres res no hauria estat igual, moltes gràcies per fer-ho tot tan fàcil, tan de bo que ens vejam prompte de nou.