Context

Hi ha hagut vegades, en alguns viatges, que hem caminat durant hores sota una pluja persistent, ens hem vist al mig d'una tempesta de llamps i trons o hem pujat (i hem baixat) d'alguna muntanya mentre ens queia al damunt un xàfec torrencial. I que jo recorde, tret potser d'alguna volta en algun cim més exigent, rarament ens hem plantejat deixar de fer el que teníem planejat, més encara quan, per a fer-li front a aquestes i a altres inclemències, solem comptar amb l'equipament adequat. Per això segueix sorprenent-me un poc que, quan es tracta d'eixir a caminar a prop de casa, hi haja prou amb una vaga perspectiva de pluja per a que estiguem pendents de models, radars i previsions fins el punt que, en aquestes ocasions, no és excepcional que ho deixem córrer i ens estimem més quedar-nos a casa. Ho he pensat això, altres vegades, i l'única explicació raonable que em ve al cap té a veure amb el context: en un viatge, sobretot quan és llunyà, tendim a imposar-nos l'exigència --de vegades, de forma  inadvertida-- d'aprofitar al màxim tot el temps del quan es puga disposar; un temps que sempre és, en aquests casos, necessàriament limitat, i que a més a més, en estar habitualment organitzat de forma prèvia (si cal arribar a fer nit a un allotjament determinat, posem per cas). limita també les opcions de flexibilitzar-lo. Això no passa, en canvi, quan es tracta d'eixides més properes, a les quals tenim la sensació de què podrem tornar sempre que vulguem. No passa res, per això, si decidim algun cap de setmana deixar-ho córrer, i si al remat eixim i les coses es compliquen --que en aquestes ocasions és com dir "si plou un poc"-- tampoc no importa massa deixar-nos-les a mitges, canviar de plans o directament mamprendre una digna retirada a esmorzar en el bar que ens quede més a mà: ja hi tornarem, si de cas, un altre dia.

Les tempestes que ens estan visitant els últims dies, a més de ser sempre benvingudes perquè feia falta que ploguera i almenys fins ara i per ací segueixen caient amb cert trellat, han tingut precisament --ja ho deixava caure l'altre dia-- aquest efecte. Fins el cap de setmana passat, que vaig pensar que ja n'hi havia prou d'estar pendent de l'oratge i, convenientment fornit amb tot el que vaig creure que calia (bàsicament unes botes i un poc de roba impermeable, la capa d'aigua i un paraigua, no penseu...), vaig decidir eixir a caminar, dissabte a la Font Roja i diumenge a Mariola. Un poc d'aigua si que en vaig empomar en tots dos dies, però tampoc va ser, la veritat, cap cosa exagerada: anat torcant la càmera de tant en tant, anar alerta amb unes sendes un poc més esvaroses, i haver de buscar recer al cada volta més assolat Mas de Nones en un moment en què el xàfec es va fer més intens i que vam aprofitar per esmorzar. Però a canvi les muntanyes, pràcticament desertes d'uns altres caminants, em van semblar especialment esplendoroses aquells dies, perquè la pluja, com la boira, crea el seu propi context: amb ella, els paisatges que hem recorregut mil vegades sota el sol adquireixen un aspecte diferent, amb la llum canviant a cada instant, i fins i tot el simple fet de caminar sembla distint quan es fa en aquestes condicions. Tractaré de recordar-ho quan, qualsevol cap de setmana, em faça peresa eixir només per si em banyara... Bon cap de setmana!