Maleït descans

Haguera pogut fer la tradicional pujada nocturna al Montcabrer, però vaig pensar que ben bé podia fer-la en la lluna d’agost, o la de setembre. Vaig deixar passar el concert de Torrent tot pensant, també, que ja n’hi ha prou de cotxe i que potser n’hi haurà altres ocasions. Per idèntiques raons de fons, vaig renunciar –quasi sense resistència-- a deixar-me caure dissabte per Otos, i fins i tot al concert de Mark Knopfler a Múrcia, tot i que d’aquest darrer, el mateix divendres, encara vaig confirmar que quedaven entrades per un si de cas que no va servir de res. Fer un poc de muntanya –res, només una miqueta d’exercici per limitar un poc el meu avançat procés de rovellament-- va esdevindre un esforç titànic de voluntat per superar el calor i la peresa... Quan apleguen aquestes altures de l’any, acabe convertint els caps de setmana en poc més que un parèntesi vegetal, un parell de dies d'apatia absoluta i persistent, l’únic objectiu dels quals és estalviar-li matinades al cos i maldecaps al cervell. La qual cosa estaria molt bé –és una decissió indubtablement voluntària, aparentment justificada i vull pensar que fins i tot saludable—si no fóra perquè, després i invariablement, aplegue a dilluns amb la feixuga sensació d’haver estat dos dies perdent miserablement el temps. La qual cosa, al seu torn, em posa de bastant malhumor.

Des de fa anys, i durant la major part del temps que passe despert, tracte d’adaptar la meua vida al principi bàsic del “carpe diem” (i, en conseqüència, al “quam minimum credula postero”). Des del convenciment profund de què açò són quatre dies, que el temps passa volant i que les ocasions perdudes rarament tornen, m’aplique activament a buscar i aprofitar qualsevol oportunitat per a fer allò que m’agrada, sempre dins de les meues possibilitats físiques, econòmiques, familiars i mentals. Però en les setmanes prèvies a les vacances, i des de fa ja també bastants anys, tots els principis i les bones intencions es veuen diluïdes en aquest marasme d’invencible indolència que comença el divendres per la vesprada i acaba diumenge a la nit. El cansament –que n’hi ha, i molt--, la calor i la còmoda rutina esdevenen raons suficients i inqüestionables per ajornar (eufemisme comfortable però indubtablement il·lusori) massa coses que, en consciència, no deixaria passar en altres moments de l’any. Almenys, hi ha algunes activitats amb les que no pot ni la son ni la calor. I també em queda el consol de què la causa d’aquesta situació no sembla ser que m’estic fent major, perquè ja dic que la cosa no és nova, encara que hauré de vigilar que, amb l’edat, no vaja accentuant-se.

Al remat, les opcions són les què són: o em sobrepose heròicament a aquests caps de setmana de passivitat voluntària, o n’assumisc les conseqüències i deixe de sentir-me malament per ells. Però ho he de pensar molt bé, i ara em fa massa gossera; m'ho deixe pendent, també, per a les vacances.

Notícies de Kosovo

Ja ho sabeu: la independència unilateral de Kosovo no va violar cap llei internacional, segons va dictar ahir la Cort Internacional de Justícia (CIJ). Jo mateix citava aquest territori balcànic, a tall dels comentaris a una entrada recent d'aquest blog, com un cas a conéixer i analitzar. La qual cosa no vol dir, en absolut, que em semble gens desitjable ni molt menys exemplar. En tot cas, i des de la meua ignorància, el pronunciament de la Cort em sembla d'una rellevància notable, i estic segur que se'n parlarà a bastament i amb major o menor trellat i propietat.

Per això, i pel moment, m'estime més esperar les reaccions, anàlisis i opinions expertes abans de dir res més, tot i que celebre la resolució i m'alegre molt pels albanesos kosovars. Espere amb curiositat els plantejaments jurídics, basats en les diferents interpretacions del dret internacional que siga d'aplicació. Però sobretot, i especialment, m'interessen les lectures polítiques, que voldria --potser incautament, vist el que n'hi ha-- contrastades i adequadament contextualitzades en un escenari i una història en els què, pel què sé i conec, no desitjaria veure mai el meu país ni la meua gent. Per molt què, al final, la meta a aconseguir puga assemblar-se.

En la foto, baixada de la xarxa, la bandera oficial de Kosovo i la d'Albània (usada també com a pròpia pels kosovars, amb l'afegit d'una estrela, des que formaven part de Iugoslàvia).

Primeres vegades

Era impossible escapar. La platja de Piles, després de dinar i fins a mitjan vesprada, era territori reservat a pares i mares --ells, al bar del Manco a fer un coto; elles, a sentir la novel·la en la ràdio-- i als francesos, que per regla general no es regien pels nostres civilitzats horaris i costums, i així de raros eren tots (i totes, que ja veus quin valor, mig nueta, com si no n'hi haguera criatures). Nosaltres, no sense una resistència purament testimonial que saviem inútil d'avantmà, ens retiràvem resignadament a l'habitació a complir la irrevocable i quotidiana sentència. La condemna s'anomenava siesta; l'únic avantatge penitenciari, poder acumular a la pena (dues hores llarguíssimes) la sacrosanta i ineludible digestió. Jo tindria tretze o catorze anys, i aquestes estones ja no eren només terriblement avorrides: ara, també, eren humiliants. Eren anys difícils: la platja, que fins llavors havia estat simplement un lloc divertidíssim on xiquets i xiquetes ens banyavem i feiem castellets, s'havia omplert de sobte d'uns éssers sinuosos i desconcertants. Alguns d'ells s'assemblaven vagament a les filles dels amics dels pares, amb les què fins l'estiu passat haviem jugat a pilota i a acaçar-se dins l'aigua; fins i tot es deien igual. Però havien canviat, es movien d'altra forma i la part de dalt del bikini els parava diferent. Totes les mares, en trobar-se-les, deien amb veu rara: "ai, t'has fet una doneta"; elles somreien, ens miraven de gairó amb aire de superioritat i, d'alguna forma, ens feien saber que des de llavors simplement erem d'un altre planeta.

Recorde aquell estiu per aquella xicona de l'Alqueria de la Comtessa --és curiós: he oblidat el seu nom pèro no el seu poble-- que, veges tu si són complicades, no li sabia mal que ens acaçàrem; però sobretot perquè des d'uns mesos abans m'havia guanyat el dret de disposar del meu propi casset (que li deiem magnetofon, així, aguda), amb el qual salvava una part del meu orgull adolescent i podia sentir la meua pròpia música a banda del Bettor-Dual que era l'orgull de la família. En Piles, l'aparell havia de servir-me especialment per fer el confinament vespertí un poc més passador. Però les cintes eren cares, i els resultats de gravar pel micròfon des d'un altre aparell --l'única opció tècnicament possible; les meues filles creuen que m'ho invente-- absolutament patètics fins i tot per a mi. Per això, uns dies abans d'anar a la platja, el meu cosí i jo vam fer intercanvi temporal. Jo li vaig deixar algunes de Llach, que era el que habitualment sentia (sé segur que "Viatge a Itaca" i "Lluis Llach a l'Olympia", potser també "I si canto trist"), ell algunes dels Beatles, als què jo coneixia --com tothom-- però dels què mai havia sentit un disc sencer. Durant un mes, una vesprada darrere d'una altra, les cançons de "Magical Mistery Tour", "Revolver" i "Beatles for Sale" van esdevindre companyes inseparables de reclusió, fins fer que aquella maleïda estona acabara sent, per a desconcert parental, fins i tot agradable. No recorde que en pensaria el meu germà --company forçat de cel·la--, però si que recorde, quasi com una revelació, el descobriment d'Strawberry Fields for Ever, Eigth Days a Week o Tomorrow Never Knows. A principis de setembre, en tornar a Alcoi, era ja un malalt incurable dels Beatles; ara, el meu cosí havia aprés en la guitarra --ell ja la tocava, jo començaria aviat-- quasi totes les cançons de Llach.

Vaig començar a pensar tot açò anit, tornant de Girona per una autopista inacabable i després d'una reunió productiva i amb projecció. A la ràdio van parlar d'un concert que es fa hui a Madrid, al Círculo de Bellas Artes, per celebrar el quaranté aniversari de "Let it be". Ja sabeu que aquest disc és l'últim que van editar els Beatles, el maig de 1970, abans de separar-se, i que el va precedir un concert legendari --el 30 de gener de 1969-- al terrat dels estudis d'Apple. No estaré hui a Madrid, però m'agradaria, perquè fa temps que no fullege els llibres de Jordi Sierra i em costa recordar l'aniversari de l'assassinat de Lennon fins que ho veig a la premsa cada any; però encara escolte molt sovint --ho faig ara mateix-- "Sergeant Pepper's", o el mític Doble Blanc. Probablement, com molts de vosaltres, si és que vos agrada la música. Simplement, en aquest cas, és què he recordat quan i com vaig contraure la malaltia, i m'ha agradat recordar-ho. Per cert: per culpa dels Beatles, aquell estiu també va ser també la primera vegada que vaig decidir que havia d'aprendre anglés sense falta. Hui, de fet, encara ho pense.

Dependentisme

Volia escriure alguna cosa al respecte, en part per completar una entrada anterior sobre la qüestió, en part també a tall d’alguns comentaris a aquesta. Pero la veritat és que Cucarella, com quasi sempre, ho ha deixat dit de forma tan clara i escaient que poca cosa més caldria dir. Només llegiu-lo.

També jo, com a valencià que creu en la independència dels Països Catalans, considere una estupidesa plantejar-me un escenari basat en la simple substitució de dependències (des dels poders de Madrid a, posem per cas, els poders de Barcelona). Potser algú li eixirà la vena cantonalista i dirà que, llavors, tampoc vol dependre dels poders de València; ja s’apanyarà qui crega això, però és evident que més enllà de postures absurdes –i. sovint, gens desinteressades-- hi ha un marc al què no podem substraure’ns i que imposa una lògica de viabilitat per a territoris, cultures, economies i societats. Per això, entre altres raons, no puc alinear-me amb qui planteja un hipotètic futur per als valencians i valencianes fora d’Espanya i dels Països Catalans: simplement, i donant per suposada la bona fe, ho trobe inviable.

La independència, per a nosaltres, no pot ser una mera qüestió cartogràfica ni un simple canvi de moliners: és una oportunitat per a construir una societat diferent i, en la mesura possible, millor. Si la cosa va només de nous amos –Testenguaret ho explica molt bé—a mi no em fa el pes; si han de seguir fotent als de sempre, encara que ho facen en la meua llengua, tampoc. Si el preu ha de ser seguir amb la destrucció dels nostres territoris, encara menys. Probablement, aquest és un esforç suplementari que caldrà exigir a tots el que siguen companys de viatge, a banda dels reconeixements mutus i del soterrament de les arrogàncies, que és clar que també. Si, ja ho sé: sóc un ingenu. Però que voleu que faça, són privilegis de l’edat.

I ara que ve al cas: aquesta vesprada marxe a Girona a una altra reunió de la xarxa de custòdia del territori de l’Euroregió Pirineus Mediterrània, de la què ja he parlat en altre lloc. Com deia allí, és una forma de treballar, des de la societat civil. És per això que deixe, per a altra ocasió, algunes idees pendents. Sabreu disculpar-me; demà, més.

...i una cançó

Amb això dels caragols dels últims dies, un parell d'amics m'han fet aplegar --segons em diuen, cap dels dos no han pogut penjar comentaris al blog, però ignore per quina raó-- dos suggeriments a considerar. El primer, un poc més complicat, té a veure a una espècie (Elysa chlorotica) que, a base d'alimentar-se d'algues, acaba fent la fotosíntesi com els vegetals. El tema és prometedor, té connotacions genètiques i evolutives interessants, i em compromet a tractar d'escriure alguna cosa més avant. Gràcies, Toni.

L'altre, més a curt termini tenint en compte el costum vagament musical de les entrades de divendres, se li va ocórrer a Ciro --gràcies, també--per tot allò dels atacs; en veure el video de baix, ho entendreu. La cançò és de Micah P. Hinson (d'haver nascut a Alcoi, micapà se li haguera quedat), de qui reconec que fins ara havia sentit molt poca cosa tot i que fa no res va estar per ací. Però m'ha agradat, i molt, aquesta suggerent "Beneath the rose", com també les imatges que l'acompanyen. Una, i altres, per desitjar-vos com sempre un bon --i, si pot ser, fresquet-- cap de setmana.