El meu poble i jo

Sóc d’aquells valencians i valencianes que, des de la perplexitat, han dedicat més temps del saludable a pensar, llegir, escriure i discutir sobre la seua adscripció nacional. Però ara com ara, no en tinc cap dubte. Sóc alcoià, valencià de catalana arrel. De catalana llengua i, per tant, també de nació. Una nació que ha estat partida per la història en territoris diferents i de trets distingibles, que alguns voldrien divergents però que a mi no m'ho semblen: no aspire a uniformismes, i valore la diversitat. Per això, no sols no m’importa dir-me valencià, sinó que ho dic amb orgull perquè és això el que sóc, i la gent ja m’entén quan ho dic. Però quant a la meua nació, només en conec una, i en una em reconec: aquella que compartisc amb la gent que parla la meua mateixa llengua. A una, i a l’altra, li dic catalana, perquè ens hem d’entendre i els noms són importants. No espere que tothom estiga d’acord: que cadascú s’ho faça com puga i com millor li vinga. Però a mi ja em va bé, així, i espere que s’accepte com a cosa normal. Ja veieu que no aspire a fer-ho racional, ni a buscar arrels històriques ni arguments irrebatibles. És, simplement, sentir-se part d’un col·lectiu. Tries què el defineix, aquest col·lectiu, i t’hi apuntes, si vols.

És cert que, pel moment i a efectes pràctics, no passa gran cosa per apuntar-s´hi; podria dir-vos que em sent nacionalment friülès, fins i tot espanyol, i seguiria escrivint en català i pagant els mateixos impostos al mateix Estat. I vosaltres també. En tot cas, sóc conscient que la major part de valencians i valencianes no pensen com jo: a aquests, majoritàriament, els va d’allò més bé sentint-se espanyols, encara que molts d’ells parlen també la meua llengua. Jo, fins cert punt, ho entenc perquè és molt pràctic (fas cas als que manen i a la gran majoria, acceptes el que n’hi ha i no et calfes el cap) encara que com és obvi jo no puc compartir-ho. També entenc a aquells què, que pel que fa a la nació, no se senten ni catalans ni espanyols. Crec que d’aquests em separa, essencialment, la rellevància que donem als diferents trets que definirien la nostra nació, la dels valencians i valencianes. Per a mi és la llengua; per a ells --com per als flamencs o els austríacs-- no. La majoria, almenys, saben que parlem català; potser, algun dia, coincidirem en altres coses. En principi, no considere enemics ni a uns ni molt menys als altres, simplement perquè pensem diferent. Als que no tolere és als que s’empenyen en impedir-me que siga, parle, visca i em senta català perquè sóc valencià. O viceversa.

Com que no em sent espanyol, no em trobe còmode en les actuals circumstàncies polítiques –ja sabeu, estatuts, constitució, comunitats autònomes i tot això—perquè veig cada dia que no deixen lloc per a la meua llengua i la meua cultura, perquè volen que crega en coses que no crec, perquè volen fer-me pensar que, si encara existim, és perquè ells ho toleren i no perquè en tinguem dret. Tampoc açò em lleva molt la son, perquè m’ho procure mirar amb perspectiva històrica i un poc mohicanista, i em fa l’efecte que les coses canvien tan dràsticament (posem que en un parell de generacions) que ara mateix no gosaria predir res. Però ara i ací, la incomoditat m’ha dut, inevitablement, a aspirar a les majors quotes possibles d’autogovern per a la meua nació. I, ara mateix, i tot i els riscos evidents de cagar-la nosaltres també, només se m’ocorre com a via raonable dotar-la d’un estat. Per això, quan em pregunten, dic que estic per la independència. M’agradaria que els diferents territoris que formen la meua nació sentimental, la catalana, tingueren l’oportunitat de decidir si volen adoptar una forma jurídica, a la que solc referir-me –només per entendre’m—com Països Catalans. Però no espere, tampoc, suscitar grans suports amb aquesta proposta, perquè si anara avant, potser si que hi hauria alguns canvis en els meus impostos. I en els vostres, també. No és probable, en tot cas, que jo ho veja; potser les meues filles, o si no els meus nets. Entenc també que els camins per arribar són diversos i complicats, i passaran per llocs que no imagine ara. Tal i com jo ho veig, la qüestió és anar fent, tenaçment però amb calma.

M’ha costat alguns anys aprendre a dir les coses pel seu nom (pel què jo vull donar-li), i encara a vegades em costa, però cada volta menys. No em sap greu parlar en castellà quan l’ocasió ho demana, ni en francés ni en anglés, però mai no ho faré ni a ma casa ni per collons. Ningú em convencerà que una barbaritat ho és menys per la llengua en la què es diga, o que robar en català és més acceptable que fer-ho en castellà. Totes les banderes em semblen draps, encara que algunes més que altres. Quan pense "català", no pense necessàriament en Barcelona, perquè reconec que em costaria bastant, si és això el què penseu, sentir-me barceloní (probablement, tant com sentir-me alacantí, per entendre’ns). Però a Tortosa, Ciutadella, Tremp, Beseit, L’Escala o Reus en trobe tan a casa com a Morella, Elx, Gandia, Llombai o la Vila Vella. Quant al dia a dia, no sempre és senzill, però tracte d’adaptar-me amb un cert pragmatisme, i restringir les batalles als casos que crec que paguen la pena, que no són pocs. I per això accepte amb naturalitat que el meu Barça siga el millor equip de la lliga espanyola, o que la seua selecció faça bon futbol amb molts jugadors que són, també, d’ací, sense ser traïdors: trivialitats de les circumstàncies històriques que, a més, afecten a una cosa que em sembla tan poc substancial, nacionalment parlant, com és el futbol, amb perdó de la simbologia identitària, dels sociòlegs experts i, fins i tot, d’Invictus.



Comprenc que, des d'aquest costat, hi haja qui s’inquieta perquè açò del futbol i la selecció, als espanyols (o a alguns d’ells) sembla que els reforça l’autoestima i els cohesiona nacionalment, i això a nosaltres quasi mai ens ha eixit de bades. Però si fóra per això, i vista la trajectòria de l’esport "espanyol" fins a temps ben recents, després del Mundial del vuitanta-dos s’haguera independitzat d'Espanya fins l'Alcàrria (per cert, vist com ha quedat França, igual convindria que Perpinyà s’animara i aprofitara l’ocasió per anar obrint boca). En tot cas, a mi tampoc no em fa gens de gràcia tanta bandereta, tant discurs imperial disfressat de modernor i tanta unitat indissoluble de la pàtria espanyola versió 4-2-3-1, i ja avise que si en un futur els catalans férem el mateix que ara fan ells tampoc m’agradaria gens ni mica. Però, digueu-me oportunista, no sé si és molt bona estratègia esperar de la gent d’ací postures solemnes i compromeses (no mirar el Mundial, fer-ho desmenjadament...) sobre una cosa més aïna banal. Vull creure que lluite per una nació culta i lliure, respectuosa amb el seu territori, però feliç i divertida, amb la gravetat justeta en els moments oportuns; en la que es llisca, s’escriga, es balle i es folle tant com es puga, en la què la gent hi vulga ser perquè es viu a gust, i on no calga estar certificar contínuament cap tipus d'adhesions  inquebrantables. Jo, com que m'agrada el futbol, veuré el partit, tranquil·lament, cerveseta en mà; guanye l’equip que li diuen d’Espanya o el dels Països Baixos, l’únic que espere és que juguen bé, que no es lesionen Villa o Iniesta --no emprenyem-- i passar una estona entretinguda. I si feu el mateix, i vos sentiu fluixejar, seduïts per la "Roja" i la grandesa espanyola, no patiu: a mi, quan em passa, em pose a l'Ovidi. I ho faig a la manera de València.