De petites bellotes

Nosaltres en diem bellota, que és paraula d'ascendència àrab sinònima de la també normativa gla. I, com és ben sabut, es tracta del tipus de fruit característic d'un gènere d'arbres i arbustos que els botànics anomenen Quercus, el qual inclou espècies tan conegudes com els roures, les coscolles, les sureres o les carrasques. Les bellotes són, de fet, un tipus particular de núcula, fruits secs que no s'obren en madurar i en els què el teixit que envolta la llavor --el pericarpi-- esdevé sòlidament endurit. Però en aquest cas, com succeeix amb altres espècies de la família de les Fagàcies, a la qual pertanyen, les flors femenines que acabaran donant lloc als fruits presenten en la seua base unes escames que, en madurar, formen una estructura anomenada cúpula. L'embolcall espinós de les castanyes o les fages, o el casquet esquamós que recobreix la base de les bellotes, són exemples d'aquesta estructura, tan característica de les Fagàcies que durant molt de temps la família va ser coneguda també amb el nom de cupulíferes.

Pintures de la Sarga. De la Viquipèdia.

Durant mil·lennis, les bellotes --sobretot les de carrasca, més dolces que les d'altres espècies de Quercus pròpies dels nostres medis-- formaren part de la dieta dels pobles mediterranis, que les consumien torrades com les castanyes o les utilitzaven, després d'assecar-les, per produir una farina que es pastava junt amb la dels cereals; no fa molts anys, a les faldes de Benicadell, algú m'explicava encara la distinció entre la carrasca normal i la bellotera, caracteritzada per les seues bellotes dolces i comestibles. Hi ha qui diu, fins i tot, que la coneguda escena de la batuda representada en les pintures rupestres de la Sarga, podria correspondre a la recol·lecció de bellotes. Siga com siga, l'aprofitament humà d'aquest fruit abundantíssim dels nostres boscos i garrigues ha quedat restringit, a hores d'ara i en el millor dels casos, a servir de farratge al ramat (i, molt especialment, als porcs dels quals s'obté el famós pernil ibèric). La qual cosa no lleva, evidentment, que les bellotes seguisquen sent una font vital i insubstituïble d'aliment per a moltes espècies de fauna silvestre --des dels gaigs fins els senglars-- i, sobretot, garantia de futur per als nostres boscos: com diuen els anglesos, "mighty oaks from little acorns grow".

Roure galer (Quercus faginea) al Carrascal de la Font Roja. Les bellotes de la primera imatge són de l'arbre que creix al meu pati: un regal d'uns bons amics procedent de Catalunya, i que té més d'alzina (Q. ilex subsp. ilex) que de carrasca (Q. ilex subsp. rotundifolia)  pròpiament dita.

Full de ruta

Tal vez yo protesté, yo protestaron,

dije, tal vez, dijeron: tengo miedo,

me voy, nos vamos, yo no soy de aquí,

no nací condenado al ostracismo,

pido disculpas a la concurrencia,

vuelvo a buscar las plumas de mi traje,

dejenme regresar a mi alegria,

a la salvaje sombra, a los caballos,

al negro olor de invierno de los bosques,

grité, gritamos, y a pesar de todo

no se abrieron las puertas

y me quedé, quedamos

indecisos

sin vivir ni morir aniquilados

por la perversidad y el poderío,

indignos ya, expulsados

de la pureza y de la agricultura. 

Pablo Neruda

No és solament no tindre temps per dedicar-lo al blog, que també; és, sobretot, el malhumor permanent i la sensació que la major part d'aquest temps es dissipa fent voltes al mateix, pensant sobre el que ja està massa pensat, esmerçant forces no per avançar sinó per tractar de no retrocedir massa. S'imposa trencar aquest cercle viciós, eixir d'aquesta òrbita frustrant i estacionària, tornar a la negra olor d'hivern dels boscos. No perdem més temps, doncs: doneu a Wert --a tots els Werts-- per oportunament insultat, i anem per feina que el viatge és llarg. Alegre i combatiu, bon cap de setmana!

Llenya

Només han estat uns pocs dies, però quan ho pense em fa l'efecte que entre aquesta entrada i l'anterior ha transcorregut tota una estació: la que va des de la plàcida i plujosa tardor de la setmana passada, fins l'hivern ventós i fred que se'ns ha vingut a sobre quasi sense avisar i que, fins i tot, ha deixat la primera i efímera enfarinada en les serralades de la comarca. Han estat, a més, dies especialment atrafegats de feines i ben adobats amb els maldecaps habituals i algun de sobrevingut, amb la qual cosa encara sembla que haja passat molt més temps des de la darrera volta que vaig trobar un moment per passar per ací. Més ràpid o més lent, en tot cas, el temps va passant i seguirà fent-ho; l'hivern, pel que es veu, ha vingut per a quedar-se, i em tem que la major part dels meus maldecaps (en castellà, maldejefes) encara seguiran durant una bona temporada, així que potser és el moment d'adoptar les mesures oportunes: arreplegar llenya en abundància per encarar l'estació, i començar també a repartir-ne tanta com faça falta quan l'ocasió ho demane. I em sembla ja fa temps que ho demana, a crits. Bon cap de setmana!






Si he de ser-vos sincer, més que repartir-la, sóc jo qui està rebent darrerament la llenya, no precisament d'alzina i, a més, per flancs imprevistos i que creia --innocent de mi-- sòlidament defensats. De fet, i vist l'èxit, he estat temptat aquests dies de canviar el nom de 'la línia de Wallace' pel de 'la línia Maginot'. Pel moment, però, em limitaré a avaluar danys, refer ànims i replantejar estratègies; potser perdrem encara algunes batalles més, però la guerra serà llarga...

Potser en un futur (261é joc literari)

DESCOBERT UN IMPORTANT JACIMENT DE L'EDAT DE PLÀSTIC

El seu estudi aportarà noves dades sobre aquesta etapa pràcticament desconeguda de la història humana

Barcelència, 21 de novembre de 3785 (Resum d'Agències). Investigadors de l'Institut d'Arqueologia Multiespecífica i Pluriplanetària de la Universitat Intergalàctica de Morella (UIM) han descobert el que podria ser un dels jaciments més importants de l'anomenada Edat de Plàstic en aquest sector del planeta. Ubicat en un punt no precisat --per motius de seguretat-- de la Conurbació Catalenciana (Perieuropa Meridional), el jaciment està permetent recuperar diversos materials datats pels arqueòlegs en els últims segles dels Temps Prepostatòmics, fa més de mil set-cents anys.

L'equip multidisciplinar, format per dos humans, disset androides i un bonobo, ha recuperat fins el moment diverses peces que formen un conjunt heterogeni i sorprenent. Destaca, per la seua originalitat, el que podria ser una mena d'exvot en forma d'extremitat humana, així com la representació d'una espècie de vehicle compost i multicolor que demostraria que en aquest moment històric els mitjans de transport encara mantenien el contacte amb la superfície terrestre mitjançant arcaics esferoides plans. Altres objectes trobats en l'excavació estan encara sent analitzats pels especialistes de l'Institut, que els han qualificat com a "guais".

A falta de noves investigacions, l'equip responsable treballa sobre la hipòtesi de que el conjunt recuperat fins ara tinguera una finalitat ritual o religiosa. De ser així, el jaciment --que podria correspondre a alguna classe de santuari-- esdevindria un referent, a nivell de Sistema Solar, per al coneixement de les antigues religions humanes i, en particular, per a l'estudi del culte conegut pels paleoteòlegs com a neoliberalcapitalisme, religió predominant en el planeta en els segles en què se situa cronològicament la troballa i de la qual només se sap que va acabar autodestruint-se per causes encara poc conegudes.



(La meua proposta per al 261é joc literari de Jesús M. Tibau. D'acord, m'ho faré mirar...)

Temps de licors

Aranyons. De la Viquipèdia

Potser el cas més conegut siga el del patxaran, tan popular a hores d’ara que aquesta paraula basca d’origen navarrés --'basarana' és la forma batua— s’utilitza cada volta més a casa nostra per designar el fruit de l’aranyoner. Però no és, ni de lluny, l’únic exemple: amb la plenitud de la tardor arriba també el temps de la maduració de molts fruits d’arbres i arbustos, no pocs dels quals es fan servir per a elaborar licors seguint pràctiques i receptes que, amb freqüència, es remunten molts segles enrere. És possible que, si més no en alguns casos, aquest costum sorgira com una forma més –junt amb l’assecat, la conserva, la confitura o l’emmagatzematge entre palla o arena-- per conservar algunes fruites durant l’hivern. Però allò més probable és que, com passa també amb la utilització secular d’herbes amb idèntiques finalitats, l’ús de fruits –conreats o silvestres-- per a aromatitzar alcohols destil·lats nasquera sobretot amb finalitats medicinals i, alhora, com una forma de fer més agradable el sabor d’uns aiguardents que, fins a la generalització de la pràctica de la segona destil·lació, no eren sempre fàcils d’empassar ni per les goles més bregades.

Com en el cas del patxaran, hi ha licors de fruites que han assolit fama i renom molt més enllà del seu àmbit originari, i alguns són objecte també de producció comercial: l’occità licor de cassis, elaborat amb grosselles negres; el brodo de giuggiole italià, que fa servir gínjols, o els nombrosos licors d’Europa central i del nord que tenen com a base cireres, prunes, mores o nabius, en són alguns exemples. Però en molts altres casos, l’elaboració de licors segueix sent un costum casolà, íntim i tradicional, lligat –com preparar codonyat o trencar les ametles—a les vesprades plujoses del novembre. Per això, en aquests dies i en moltes cases del país, gínjols, nyespres, aranyons, serves, atzeroles, gavarrons, arboços, cireres de pastor, murtons o saücs (segons gustos i disponibilitats; conec qui fa, fins i tot, licors de cep i de rossinyol) comencen a macerar en els alçadors del rebost, i a prestar color, aroma i sabor a unes begudes que en arribar l’hivern --i donant el trellat per suposat-- faran més càlides i confortables  les converses i les sobretaules:  hui quasi no s’utilitza, però abans aquests licors es deien, també, cordials.

Cireres de pastor