En el fons, la culpa la té Internet. O millor dit, la combinació entre Internet, temps per a procrastinar
i una certa tendència a interessar-se per temes intranscendents i perfectament
prescindibles. El tema, aquesta vegada, ve de que aquesta tardor, per primera volta, vaig poder observar a
casa –temps després de que es produïra, atenent al seu estat quan la vaig
trobar—la flor de les aspidistres amb les que fa molts anys que convisc. Si en teniu a casa, d'aquestes plantes, sabreu que les flors no són gens fàcils
de veure: per la dificultat de que n'hi hagen (les plantes
floreixen només ocasionalment i sota determinades condicions), però també per ser més aviat petites, poc aparents i situades a un lloc --la base de les fulles,
pràcticament a ran de terra-- on és difícil veure-les tret que hi vages a posta a
buscar-les.
Fulles i flors d'
Aspidistra elatior, de la
xarxaEl cas és que, a tall d’això, em
vaig posar a pensar en quines altres plantes, de les que tinc per casa, no recordava haver vist florir mai. I el resultat és que, de tots els espermatòfits --plantes que
produeixen llavors; d’altres, com les falgueres, evidentment no floreixen-- que viuen o
han viscut a casa, l’única espècie que no sóc conscient d’haver vist mai en
flor és el conegudíssim i ubic pothos. I ací és on entra en joc la
perillosa combinació que vos deia abans: fent una recerca no massa exhaustiva a
la xarxa, m’he assabentat que la planta en qüestió, que els botànics anomenen
ara Epipremnum aurem, presenta no poques curiositats. El seu origen, per
exemple, que havia estat atribuït a diverses zones del sud-est asiàtic i el
Pacífic en les que apareix profusament a hores d’ara, però que sembla ser realment Moorea, en l'Arxipèlag de de la Societat. Des d'aquesta illa, d'on seria endèmica, va anar escampant-se, a partir d'exemplars cultivats --i sovint, comportant-se com una
agressiva espècie invasora-- a moltes altres zones tropicals i subtropicals del món. Alguna cosa havia llegit sobre les seues propietats medicinals i sobre la seua toxicitat, deguda sobre tot a la presència d'oxalat de calci, que fa que puga representar un perill per als animals
domèstics o els xiquets; però no sabia, en canvi, que per això mateix està estudiant-se la possibilitat d'utilitzar els extractes de les fulles i les arrels de la planta per a combatre
algunes plagues, i en especial les de tèrmits. Per cert, les formes ornamentals que ens resulten tan familiars corresponen realment a exemplars juvenils de l'espècie; en la seua maduresa, els epipremnum esdevenen lianes lignificades de fins a vint metres, amb grans fulles retallades, que s'enfilen sobre els troncs d'altres espècies cercant la llum del sol.
Amb tot, el que m’ha resultat més curiós és el que té a veure amb la seua floració; o, millor dit, amb la seua
no-floració, perquè sembla que
la primera volta que es van veure exemplars d'aquesta espècie florits espontàniament va ser el 1962, a Puerto Rico i Florida, i la darrera a penes dos anys després, el 1964, a Singapur. La causa, segons els estudis duts a terme sobre l'espècie, es trobaria en una alteració del gen que codifica una hormona vegetal –la
gibberel·lina—imprescindible per a la floració, de forma que, tret de
situacions excepcionals (o de que se li facilite l’esmentada hormona
de forma artificial) la planta es veu condemnada a
una quasi absoluta castedat. Castedat, en tot cas i com probablement haureu pogut
comprovar alguna volta, sobradament compensada per la seua extraordinària
capacitat per a reproduir-se vegetativament a partir només d’un petit fragment
de la tija, la qual cosa la fa especialment perillosa quan es comporta com a
invasora, però que també ha contribuït, junt amb la seua proverbial resistència
a les condicions adverses --i als cultivadors incompetents-- a la seua popularitat
com a planta d’interior.
He escarbat encara un poc més per
la xarxa --més com a botànic que com a persona normal-- per veure d’esbrinar alguna cosa més sobre les vicissituds taxonòmiques i nomenclaturals que ha patit l'espècie des de la seua descripció (com a Pothos aureus) el 1880, o sobre els efectes que produeix la seua proliferació incontrolada en diverses zones tropicals i subtropicals arreu del món. Vos estalviaré detalls, però no he pogut deixar de pensar en com resulta de cridaner que una espècie virtualment estèril i restringida originalment a una àrea minúscula en una remota illa oceànica, haja esdevingut, menys de cent cinquanta anys després del seu descobriment, una invasora temuda i una ornamental pràcticament omnipresent a tot el planeta. I tot, bàsicament, gràcies a dos trets: la seua facilitat per a produir noves (i resistents) plantes sense recórrer a la reproducció sexual, per una banda; i, per una altra, el curiós comportament d'una espècie de primat que, amb freqüència, s'agrada de conviure, en els seus habitacles, amb altres animals i plantes en els que troba alguna cosa d'útil o estimable, i als que per això es preocupa de cuidar, propagar i adaptar als seus gustos i necessitats. Per la meua banda, i per culpa d'Internet, crec que no tornaré a mirar els meus pothos amb els mateixos ulls: almenys, ja sé que si no floreixen és per causa major i no per la meua imperícia. I si alguna volta veieu florir els vostres, ja sabeu que estareu presenciant un esdeveniment d'aquells que només es donen molt de tard en tard (de Pasqües a Rams, diem al meu poble), tan estrany i inusual com, no sé... com veure florir un pothos, per exemple. I jo que pensava que les aspidistres ho tenien magre...
