"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



divendres, 18 de desembre de 2020

De Pasqües a Rams

En el fons, la culpa la té Internet. O millor dit, la combinació entre Internet, temps per a procrastinar i una certa tendència a interessar-se per temes intranscendents i perfectament prescindibles. El tema, aquesta vegada, ve de que aquesta tardor, per primera volta, vaig poder observar a casa –temps després de que es produïra, atenent al seu estat quan la vaig trobar—la flor de les aspidistres amb les que fa molts anys que convisc. Si en teniu a casa, d'aquestes plantes, sabreu que les flors no són gens fàcils de veure: per la dificultat de que n'hi hagen (les plantes floreixen només ocasionalment i sota determinades condicions), però també per ser més aviat petites, poc aparents i situades a un lloc --la base de les fulles, pràcticament a ran de terra-- on és difícil veure-les tret que hi vages a posta a buscar-les.


Fulles i flors d'Aspidistra elatior, de la xarxa

El cas és que, a tall d’això, em vaig posar a pensar en quines altres plantes, de les que tinc per casa, no recordava haver vist florir mai. I el resultat és que, de tots els espermatòfits --plantes que produeixen llavors; d’altres, com les falgueres, evidentment no floreixen-- que viuen o han viscut a casa, l’única espècie que no sóc conscient d’haver vist mai en flor és el conegudíssim i ubic pothos. I ací és on entra en joc la perillosa combinació que vos deia abans: fent una recerca no massa exhaustiva a la xarxa, m’he assabentat que la planta en qüestió, que els botànics anomenen ara Epipremnum aurem, presenta no poques curiositats. El seu origen, per exemple, que havia estat atribuït a diverses zones del sud-est asiàtic i el Pacífic en les que apareix profusament a hores d’ara, però que sembla ser realment Moorea, en l'Arxipèlag de de la Societat. Des d'aquesta illa, d'on seria endèmica, va anar escampant-se, a partir d'exemplars cultivats --i sovint, comportant-se com una agressiva espècie invasora-- a moltes altres zones tropicals i subtropicals del món. Alguna cosa havia llegit sobre les seues propietats medicinals i sobre la seua toxicitat, deguda sobre tot a la presència d'oxalat de calci, que fa que puga representar un perill per als animals domèstics o els xiquets; però no sabia, en canvi, que per això mateix està estudiant-se la possibilitat d'utilitzar els extractes de les fulles i les arrels de la planta per a combatre algunes plagues, i en especial les de tèrmits. Per cert, les formes ornamentals que ens resulten tan familiars corresponen realment a exemplars juvenils de l'espècie; en la seua maduresa, els epipremnum esdevenen lianes lignificades de fins a vint metres, amb grans fulles retallades, que s'enfilen sobre els troncs d'altres espècies cercant la llum del sol.  

Amb tot, el que m’ha resultat més curiós és el que té a veure amb la seua floració; o, millor dit, amb la seua no-floració, perquè sembla que la primera volta que es van veure exemplars d'aquesta espècie florits espontàniament va ser el 1962, a Puerto Rico i Florida, i la darrera a penes dos anys després, el 1964, a Singapur. La causa, segons els estudis duts a terme sobre l'espècie, es trobaria en una alteració del gen que codifica una hormona vegetal –la gibberel·lina—imprescindible per a la floració, de forma que, tret de situacions excepcionals (o de que se li facilite  l’esmentada hormona de forma artificial) la planta es veu  condemnada a una quasi absoluta castedat. Castedat, en tot cas i com probablement haureu pogut comprovar alguna volta, sobradament compensada per la seua extraordinària capacitat per a reproduir-se vegetativament a partir només d’un petit fragment de la tija, la qual cosa la fa especialment perillosa quan es comporta com a invasora, però que també ha contribuït, junt amb la seua proverbial resistència a les condicions adverses --i als cultivadors incompetents-- a la seua popularitat com a planta d’interior.

He escarbat encara un poc més per la xarxa --més com a botànic que com a persona normal-- per veure d’esbrinar alguna cosa més sobre les vicissituds taxonòmiques i nomenclaturals que ha patit l'espècie des de la seua descripció (com a Pothos aureus) el 1880, o sobre els efectes que produeix la seua proliferació incontrolada en diverses zones tropicals i subtropicals arreu del món. Vos estalviaré detalls, però no he pogut deixar de pensar en com resulta de cridaner que una espècie virtualment estèril i restringida originalment a una àrea minúscula en una remota illa oceànica, haja esdevingut, menys de cent cinquanta anys després del seu descobriment, una invasora temuda i una ornamental pràcticament omnipresent a tot el planeta. I tot, bàsicament, gràcies a dos trets: la seua facilitat per a produir noves (i resistents) plantes sense recórrer a la reproducció sexual, per una banda; i, per una altra, el curiós comportament d'una espècie de primat que, amb freqüència, s'agrada de conviure, en els seus habitacles, amb altres animals i plantes en els que troba alguna cosa d'útil o estimable, i als que per això es preocupa de cuidar, propagar i adaptar als seus gustos i necessitats. Per la meua banda, i per culpa d'Internet, crec que no tornaré a mirar els meus pothos amb els mateixos ulls: almenys, ja sé que si no floreixen és per causa major i no per la meua imperícia. I si alguna volta veieu florir els vostres, ja sabeu que estareu presenciant un esdeveniment d'aquells que només es donen molt de tard en tard (de Pasqües a Rams, diem al meu poble), tan estrany i inusual com, no sé... com veure florir un pothos, per exemple. I jo que pensava que les aspidistres ho tenien magre...



7 comentaris:

  1. El meu té 36 anys i no és liana de bosc perquè és a la terrasseta de la rentadora i l he tallat moltes vegades. És una supervivent!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Als meus, que en tinc tres, mai no els hi he comptat els anys, però el primer (d'on han sprtit els esqueixos per plantar els altres) deu ser si fa o no fa de la mateixa edat que el teu dos o tres anys amunt o avall...

      Suprimeix
    2. Zel, content de veure't de nou! :) 36 anys no són cap broma; sort que has anat tallant-la, sinó la liana faria ja uns quants pisos de llarga...

      Carme, a mi em passa igual: no sé exactament quants, però aquell del que vaig traient els esqueixos en té ja uns quants, d'anys; probablement, més de trenta, si ho pense bé. Salut i moltes gràcies a les dues!

      Suprimeix
  2. N'he tingut a casa unes quantes vegades, però he de dir que (malgrat la seva resistència) no he estat capaç de que sobrevisquessin. Suposo que poso molta aigua o massa poca, o potser que sigui una negada per a cuidar una planta com déu mana.

    Aferradetes!!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. No cregues, lluna, a mi se me'n morin molts, i tampoc no sé exactament per què (quant a l'aigua, solc quedar-me curt, i pel que es veu tampoc encerte moltes voltes amb el lloc on posar-los i acaben espigant-se massa). L'avantatge d'aquesta planta és que, a banda de les que ja tenen un quants anys, sempre tinc uns quants esqueixos plantats ací i allà, i vaig reposant les baixes... Salut i abraçada!

      Suprimeix
  3. Jo també tinc aspidistres, en tinc 5 torratxes grosses i per més que ho he intentat mai no he pogit verue la flor. M'ha agradat veure-la encara qeu sigui en foto.

    De potus també en tinc, tres, al rebedor tots tres, i aquests estan amb molt bona salut i energia, els he de tallar sovint i de tant en tant desenganxar-los de la paret perquè a la que bado se m'hi arrapen. Les plantes i flors del pati, les mantenim prou bé, però he de dir que amb les d'interior no hi hem tingut mai traça, per tant els potus són benvinguts com a resitents i fins i tot resilients.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Jo la vaig agafar ja molt passada i sense opció a foto, però em va alegrar veure'n almenys les restes: sempre hem tingut aspidistres a casa (les que tinc ara, de fet, són heretades) i és la primera volta en molts anys que l'he poguda veure.

      Quan agafen un lloc adient i bones condicions, els potos són molt agraïts, però també els pega de tant en tant per fallar, i llavors em passa com a lluna, que em deprimeix un poc que una planta tan forta se'm resistisca... I quant a altres d'interior, les condicions de la casa (més aviat fosca i freda, i a més amb gats fent de les seues) no els van massa bé i poques acaben resistint; ara estic provant amb les bromèlies, i els resultats no són dolents. Sort, però, del pati... Salut i abraçada!

      Suprimeix