Balanç de danys

Han passat ja unes setmanes des de les gelades de principis de gener i, després d'un temps prudencial per donar temps a eventuals (i habituals) recuperacions, aquest cap de setmana tocava recompte de baixes i reparació de danys entre les sofertes plantes amb les que compartim pati. Cal dir que, en general, aquesta volta ha estat ben poca cosa si es compara amb els efectes quasi catastròfics d'altres fredorades anteriors; ni va gelar tant (amb prou feines baixàrem dels quatre sota zero) ni ens va agafar d'improvís, amb la qual cosa vam poder posar a cobert molts cossiols i protegir precàriament algunes altres plantes que tinc com a especialment sensibles. Afortunadament, tampoc aquelles que no admeten aquestes proteccions semblen haver patit danys remarcables. La llimera i el taronger, per exemple, però també un dels cactus que hi viuen des de fa ja molts anys i que, com es veu a la imatge de dalt, fa de mal resguardar per grandària, hàbit i ubicació. Respon al nom científic de Selenicereus hamatus, i a banda de la seua remarcable capacitat per sobreposar-se a les inclemències (no solament les gelades: em consta per experiència la seua extraordinària resistència a la sequera), destaca per ser una espècie epífita i enfiladissa les tiges de la qual poden arribar a assolir, en les selves mexicanes de les què sembla ser originari, fins a dotze metres de longitud; a casa, a falta d'arbres pròxims sobre els que créixer, s'enfila paret amunt fins que troba un punt de suport adequat per deixar-se penjar. 

Detall de la tija, amb els característics apèndixs en forma d'ham
que l'ajuden a enfilar-se i que justifiquen el seu èpitet específic

Encara que els ciris de la lluna (que això és el que significa l'epitet genèric Selenicereus, probablement a causa de la seua floració nocturna) no són ni de bon tros els únics representants de les cactàcies que creixen al pati, reconec que em resulten especialment simpàtics, tot i que no sabria dir exactament perquè. Per la seua contrastada capacitat per resistir i sobreposar-se a les condicions adverses, probablement, i per la facilitat amb que es propaguen només amb plantar un fragment de la tija. Però també pel seu aspecte malgirbat i extravagant, que contrasta amb l’harmònica elegància de la majoria dels seus congèneres i que li dona un aire –o així m’ho sembla a mi—despreocupat, rebel i un poc murri. Llàstima que, almenys a casa, siga difícil gaudir de les seues vistoses flors, absents fins a la data; potser els nostres hiverns no són suficients per a matar-la, però algun efecte deuen de tindre en una espècie, com aquesta, d'origen tropical. Un petit inconvenient, en tot cas, fàcilment excusable davant la resta d'avantatges que presenta. I a més, no punxa.

Dalt, els dos extrems del degà dels Selenicereus del pati. Baix, la flor de l'espècie, de la xarxa

Li deia fa poc a l'il·lustre Pons que l'hivern no és la millor època per parlar de plantes en un blog, però aquest cap de setmana m'he posat a remenar pel pati i mira, açò és el que ha eixit. I encara he tingut temps de fer una volteta per la serra i trobar les primeres abelleres fosques (en sentit ampli) de la temporada. O siga, que si més prompte ho dic...

Geografies efímeres

No buscava, hui, ni plantes, ni animals, ni pedres. Amb opció de dia lliure a la faena, i amb el pronòstic de que les espectaculars boires d'advecció que s'han vist a la costa aquestes últimes jornades remuntaren hui cap a l'interior, he eixit a Mariola amb la idea de gaudir de la boira i de les efímeres i sorprenents geografies que dibuixa quan cobreix aquestes valls i dilueix els contorns coneguts de les muntanyes. I amb l'esperança, també, de poder fer-ho sense la gentada que, sobretot des de fa uns mesos, es congrega cada cap de setmana al Montcabrer, fins el punt que feia temps, per això, que no hi pujava. S'han complert, per sort, els pronòstics, pel que fa a la boira i també a la tranquil·litat. Ha hagut, inevitablement, pedres, plantes i animals; però em quede sobretot amb el camí, canviant a cada segon de llum i d'aspecte, mil voltes trepitjat però recorregut (i redescobert) hui com si fora la primera... Ja ho he dit, ací mateix, altres vegades: potser és cosa meua, però sempre m'ha semblat que hi ha boires que amaguen, i boires que esclareixen. 

La veritat --digueu-me asocial-- és que m'ha agradat no trobar-me hui cap altre humà al cim del Montcabrer; però també comptar, una volta més, amb l'animada companyia dels eixerits bardissers que passen l'hivern a les nostres muntanyes. I per cert, vist com se les han apanyat per fer-se amb les molles del meu entrepà, em fa l'efecte que a ells, això de l'alta afluència d'excursionistes, ja els deu anar d'allò més bé.

 

Paisatges vius

No sabria dir si és pel seu aspecte, evocador malgrat la ruïna que l'assola, per l'estimable entorn en el qual s'hi troba, o simplement per la textura singular que li donen els blanquíssims cudols, rigorosament alineats i travats amb morter. Però sempre m'ha fascinat l'elegant solidesa d'aquesta estructura --insuficient en tot tot cas per resistir el pas del temps i les embranzides de l'aigua-- fins el punt d'esdevindre un dels meus llocs preferits quan passege pel riu. Situat molt a prop de les restes, penosament arruïnades, del que va ser el Molí de Salelles (que amb el temps va passar a dir-se de Serelles, i que deu el seu nom a Felipe Pascual Salelles Renart, qui el va bastir com a molí paperer a finals del segle XVIII), fàcilment passaria, pel tipus d'obra i per la seua disposició actual, pel que queda d'algun dels assuts i rescloses que sovintejaven en aquest tram del riu d'Alcoi i que alimentaven molins i batans. Però no era aquesta, segons sembla, la seua funció original, sinó actuar com a mur de defensa de les hortes del Sompo, perquè el riu, que ara el travessa, abans el vorejava: la tanca encara es pot distingir, aparentment completa i amb les hortes annexes, a les fotos aèries de 1956, quan el caixer girava abruptament cap a ponent a la seua altura per formar un meandre actualment desaparegut. El 1976, el mur sembla ja assolat, per bé que queden traces de cultius darrere d'ell i el corrent del riu, que discorre encara per la dreta del seu caixer, manté part del meandre anterior. A partir de 1989 --probablement, a causa de l'avinguda extraordinària que va tindre lloc tres anys abans-- el riu abandona la seua corba per seguir un traçat pràcticament recte, a l'esquerra del llit i sensiblement similar a l'actual.

Dalt, en color, ortofoto amb l'aspecte actual d'aquest tram del riu. Baix, les fotografies aèries dels vols de 1956, 1976, 1989 i 1994, totes elles de la pàgina de l'ICV. El cercle correspon a la ubicació aproximada de les restes del mur que es veuen a la primera imatge. 

Hi ha prou amb fer una ullada a les imatges de dalt per comprovar fins quin punt han canviat les coses, en aquest petit tram de riu, en només uns decennis: molins assolats, hortes desaparegudes, caixers que canvien de lloc, boscos arrossegats per les revingudes i tornats a brotar i una altra volta...  Costa poc imaginar, a la vista d'això, la magnitud que deuen haver arribat a assolir els canvis si ens remuntem a una escala de segles (i el risc que representa, siga dit de passada, voler interpretar determinats fenòmens, processos o estructures, com el mur de més amunt, sense tindre en compte aquesta realitat canviant). És cert que, quant a canvis, els nostres rius són un cas extrem, per la intensitat i la rapidesa amb que poden arribar a variar les seues condicions. Però no són en absolut un cas excepcional, perquè no hi ha cap paisatge que escape a aquesta dinàmica de canvi: ja siga per fenòmens dràstics i sobtats (un incendi forestal, la plaga de la fil·loxera, una nova autovia...) o, més habitualment, per l'acumulació constant de petites modificacions, sovint poc perceptibles si no són observades a l'escala temporal i territorial adequada, els nostres paisatges es troben en constant transformació, modelats per la pròpia societat (que canvia, també, i de forma cada volta més accelerada) i pels processos naturals dels quals, en última instància, depenen. El paisatge ha canviat, canvia i canviarà, però està en les nostres mans aprendre, com diu Oriol Nel·lo, a gestionar les seues transformacions "de manera que els seus valors --ja siguin de caràcter ambiental, patrimonial, simbòlic, estètic o econòmic-- s’enalteixin i no s’afebleixin a través del procés de canvi". I tan de bo que ho aprenguem aviat.

El tros del riu d'Alcoi que em queda més a prop de casa, en terme de Cocentaina, no solament conserva alguns trets ambientals remarcables, sinó que també alberga un notable patrimoni arqueològic, amb restes neolítiques, ibèriques i andalusines; la mateixa zona del Mas del Sompo, que esmente més amunt, ha proporcionat materials d'aquestes dues últimes èpoques. Quant a les qüestions relacionades amb els aprofitaments d'aigua en aquesta zona, és imprescindible consultar el magnífic treball de Francesc Jover i Juan Richart "Els regs i la indústria hidràulica a Cocentaina" (Ajuntament de Cocentaina, 2005), font exhaustiva i rigorosa de dades i informació al respecte. I per cert, hui se celebra, com cada 2 de febrer, el Dia Mundial de les Zones Humides, i tot i que no ha estat premeditat, valga aquesta entrada, manifestament fluvial, per recordar-ho.

Hurrengoan

Doncs això, hurrengoan, a la pròxima, perquè aquesta volta no ha pogut ser. Però l'Athletic tampoc ho va tindre fàcil, em sembla, almenys fins que va treure al camp pràcticament tots els titulars. I ens queda, en tot cas, l’orgull d’haver vist l'equip lluitant fins el final, el mèrit --i el gran gust-- d'haver eliminat al Madrid, i la satisfacció de veure com, durant uns dies, Alcoi i l’Alcoià han estat notícia i ho han estat en positiu, que ja ens va bé. I ara, a més, el Barça ja no té cap excusa per no guanyar-la... Zorionak Athletic, hurrengoan irabaziko dugu. I Amunt Alcoià, sempre.

Posats a il·lustrar açò amb algun animal, els millors candidats haurien estat, sense dubte,  els lleons. Però fa uns dies, mentre repassava referències per a l’entrada anterior, vaig conèixer el "pit-roig de l’eusquera" (Euskararen Txantxangorria), símbol d’una iniciativa per promoure l’ús de la llengua recolzada per nombroses institucions i entitats basques, entre elles i per cert, els principals equips de futbol; d'acord, ve un poc agafat pels pèls, però el txantxangorri em va fer gràcia i no m’he pogut resistir a posar-lo. I com que hui és divendres, i fa uns dies que no em trec del cap --ves a saber per què-- aquesta pel·lícula ni la seua banda sonora, no em resistisc tampoc a recuperar el vell costum de desitjar-vos, amb música, un bon cap de setmana. Bon cap de setmana, doncs, cuideu-vos molt, i alerta --una altra volta-- amb el vent.

Simbolismes

A la vista de la quantitat (i la varietat) de llegendes que en parlen i de simbolismes que se li atribueixen, ha d'haver pocs ocells que hagen despertat un interès tan viu en la cultura popular europea com l'entranyable i eixerit pit-roig. I sembla evident, també, que la causa d’aquest interès té una relació directa amb el mateix tret que li dóna nom. Molt abans de que la tradició cristiana associara amb la sang de Crist el color rogenc que el caracteritza, la imatge més estesa del pit-roig remetia, d’una o altra forma, al foc. Diuen, per exemple, que per als antics nòrdics representava el llamp i que, per això, se'l vinculava amb el deu Thor. Però la relació entre foc i ocell es repeteix en moltes altres llegendes, en les quals apareix avivant amb el seu aleteig  una foguera en el pessebre per a mitigar el fred del Jesuset, duent aigua en el seu bec a les ànimes del purgatori o, com en el cas de Guernsey, directament com a responsable d'haver baixat el foc des del cel i haver-lo entregat als habitants de l'illa. 

Potser aquesta imatge atàvica de missatger entre el cel i la terra és també la causa de que en alguns països cèltics com Irlanda o Cornualla s’amenace amb desgràcies diverses a qui gose matar-lo, per bé que en altres llocs --com en algunes zones de Portugal, on se'l coneixia com a porco-bispo-- el dia de Sant Esteve se'l capturava i sacrificava de forma ritual. Quant als simbolismes, hi ha qui associa els pit-rojos amb la confiança, la caritat, la compassió, la pau domèstica o l’esperança de tornar a la llar, i en alguns llocs es considera que veure'l és senyal de novetats imminents o fins i tot, si arriba a entrar dins d’una casa, presagi de que algú hi morirà. No és l’única associació de l’ocell amb la mort, ja que antigues rondalles britàniques li atribueixen el costum de cobrir amb fulles els cossos morts --sobretot de xiquets-- que queden abandonats al bosc. Robert Graves remunta a la tradició celta la consideració del pit-roig com a encarnació de l'esperit de l'any nou, tot i que la seua vinculació actual amb el Nadal britànic és molt més recent i té un origen com a mínim curiós; i encara  hi ha qui interpreta que la seua representació en alguns quadres --com el famós Jardi de les Delícies-- simbolitza la lascívia i el desig sexual. 

Detall del "Jardí de les delícies" i targeta nadaleca anglesa. De la xarxa

Hi pense en aquestes coses de llegendes, rondalles i simbolismes mentre l'hivern va avançant al pati i els pit-rojos que han decidit passar-lo ací, ignorants de la seua profunda càrrega al·legòrica, segueixen voletejant inquiets entre branca i branca. I recorde algunes de les coses que es coneixen de la biologia d'aquest ocell, únic representant d'un gènere que recentment ha estat relacionat amb la família dels papamosques, els còlits o els bitxacs, i que també ha despertat des de fa temps l'interès dels investigadors, que han dut a terme nombrosos estudis sobre diversos trets de l'espècie. La seua marcada territorialitat, per exemple, que contrasta un poc amb la imatge pacífica i afable que transmet (i que fins i tot porta a Stephen Moss a vincular la preferència britànica per aquest ocell amb la defensa aferrissada del seu territori), o el seu caràcter de migrador parcial, que fa que algunes poblacions del nord d'Europa es desplacen milers de quilòmetres fins a àrees més càlides com la Península Ibèrica, on també hi viuen poblacions reproductores que, almenys en alguns casos, són temporalment reemplaçades pels nouvinguts. 

A casa, tot i que no es permeten massa familiaritats i mantenen sempre una distància prudent, els pit-rojos no semblen especialment preocupats per la nostra presència --ni per la de les gates-- fins el punt que hi ha voltes que no estic segur de qui està observant a qui. M'agrada pensar que aquest comportament curiós i relativament confiat és potser degut a que procedeixen d'algun d'aquells països civilitzats on els ocells en general, i aquests en particular, són apreciats i benvinguts en cases i jardins; a la nostra, per descomptat, també ho són. I, tot i no ser els únics ocellets capaços de recórrer distàncies formidables en els seus desplaçaments migratoris, sorprèn un poc que ningú --que jo sàpiga-- els haja invocat mai com a símbols de tenacitat, obstinació o resistència, que crec que els pegaria bastant bé (millor, diria, que això de la lascívia, que no ho acabe de veure). Ja se sap, en tot cas, que el món dels símbolismes és sempre bastant relatiu, i ja heu vist que, en el cas dels pit-rojos, hi ha bona cosa d'opcions per a que cadascú trie la que més li convinga; jo, amb que seguisquen alegrant-nos els hiverns volant lliures pel pati ("A Robin Redbreast in a Cage / Puts all Heaven in a Rage", va escriure William Blake) ja em done per més que satisfet.

Les referències al simbolisme del pit-roig (amb freqüència, associades també amb el caragolet --wren, en anglès-- i, de tant en tant, amb el reietó o goldcrest) abunden en internet, i tot i que rarament remeten a fonts documentades, amb un poc de paciència es pot arribar quasi sempre a trobar-les. Per no fer-ho llarg, em perdonareu que no haja recollit ací la majoria d'aquestes fonts, però m'ha divertit especialment fullejar el clàssic "Birds in Legend, Fable and Folklore" d'Ernest Ingersoll i "The White Goddess: A Historical Grammar of Poetic Myth" de Robert Graves, tots dos disponibles en la xarxa, i el preciós "The robin: a biography" d'Stephen Moss, que tinc per casa. La relació entre el pit-roig i la lascívia en l'obra de Hyeronimus Bosch sembla procedir de "Bosch. Realidad, símbolo y fantasía", d'Isidro Bango i Fernando Marías, però no he pogut confirmar-ho. I quant al nom de l'ocell, ja veieu que utilitze pit-roig per ser la forma més estesa, encara que a Alcoi se'ls coneix com a reiets i que els meus pares, valencianoparlants de soca-rel, els anomenaven petirrons. No he sentit a ningú més utilitzar aquesta forma, que recorda al nom castellà de l'ocell (i a l'aragonés petirroi) i que en realitat, segons el mestre Eugeni Reig, és un diminutiu de petit; potser era a això --a la seua petitesa-- al que volien referir-se els meus pares...