La porta del Delta

 

Quan es tracta de recórrer el Delta de l'Okavango, la petita ciutat de Maun sol ser un punt de partida habitual, i així va ser també en el nostre cas. A migdia del 16 d'abril, amb el grup ja complet, vam arribar al petit aeroport local després d'un vol de poc menys de dues hores des de Johannesburg, on per allò de les combinacions havíem acabat passant dues nits a afegir a les escales prèvies a Barcelona --en el meu cas-- el dia 12 i Abu Dhabi el 13; altres companys i companyes s’hi van anar incorporant d’acord amb els seus vols i procedències. Hi havia ganes, en tot cas, d’arribar finalment a Botswana i, sobretot, de posar ja els peus als peus del Delta, per bé que l'estada a l'aeroport encara es va prolongar una mica més per aprofitar l'opció (que vaig deixar passar a canvi d’un primer i fructífer contacte amb les magnífiques cerveses locals) de fer un vol panoràmic en avioneta. Ja de la mà del nostre guia Jordi Baldrich, que ens havia rebut a Maun, tant les últimes hores d'aquesta jornada --l'última nit dormint en llit d'hotel abans de fer servir les tendes durant uns dies-- com les primeres de la següent, en la què ens havíem de desplaçar per començar el nostre recorregut, les vam haver de dedicar a alguns tràmits necessaris: canvi de moneda, compres d'última hora i, sobretot, càrrega de l'aigua (convenientment purificada) que hauríem de necessitar els pròxims dies; el ritme, per a resoldre totes les gestions, tan pausat com sol ser habitual en aquests països i sota aquestes circumstàncies.

La Gran Mesquita i vistes nocturnes d'Abu Dhabi (com que hi havia un poc de marge, vam aprofitar l'escala per fer almenys una volteta); monument a Nelson Mandela a la plaça que porta el seu nom a Johannesburg, i dues imatges del Museu de l'Apartheid, que mereix un comentari a banda; i el grup magnífic amb qui he compartit aquests dies, carregant al cotxe només arribar a Maun. 

El pla per al dia 17 preveia la primera caminada pel Delta, entre Etsha 13 i la llacuna de Guma (o Nguma), on passaríem la nit acampats als terrenys d'un lodge. Cap a migdia, més tard del que havíem planejat, deixàvem Maun per a mamprendre viatge per carretera fins arribar, ja ben avançada la vesprada, a Etsha 13, l'últim dels poblets (numerats de l'1 al 13) bastits el 1969 per acollir els refugiats de la guerra d'independència d'Angola. Després de carregar només allò imprescindible per a la caminada --la major part de l'equipatge faria un trajecte alternatiu amb el cotxe-- i de constatar, no sense certa inquietud, que les marraixes d'aigua que havíem comprat pel mati no resisteixen un viatge en el remolc, mamprenguérem els dotze quilòmetres d'incòmode camí arenós, primer per àrees de pastura i després per la omnipresent sabana, que ens separaven encara del punt de destinació. Finalment, arribàrem al campament a nit tancada i a la llum dels frontals, més cansats del que esperàvem i amb un poc de tensió per la possibilitat, remarcada pel nostre guia, d'algun encontre inoportú amb certs animals, com els elefants o els hipopòtams, amb els quals és millor no trobar-se en aquestes circumstàncies. Res que no poguera apanyar-se, en tot cas, amb alguna cervesa, un bon sopar --preparat per Jordi i el seu equip-- i un descans reparador a les tendes instal·lades a l'acollidor Guma Lagoon Camp. 

Fent carretera cap a Etsha 13, i alguns dels  primers contactes naturals mentre caminàvem des del poble fins a Guma Lagoon: fruits de banús africà o jackalberry (Dyospiros mespiliformis) i dos calaus terrestres meridionals (Bucorvus leadbeateri) 

Situada a la vora nord-occidental de la plana del Delta, la llacuna de Guma forma part de l'intricat i extens complex d'aiguamolls, canals, llits  i prades inundades que s'originen quan el riu Okavango desguassa el seu cabal en els confins del Kalahari per donar lloc a aquest indret únic, la superfície del qual en el seu nivell màxim d’inundació (vint-i-dos mil quilòmetres quadrats) és només un poc menor que la de tot el País Valencià. El nostre campament, a més d'oferir una bellíssima eixida del sol sobre la llacuna i de ser --segons diuen-- un lloc magnífic per als aficionats a la pesca, és també una porta d'entrada al món aquàtic del Delta, i de fet aquesta era la previsió per a la jornada: recórrer amb vaixell l’embull de canals i lluents per tindre un primer contacte amb aquest paisatge amfibi i corprenedor i la natura exuberant que alberga. Encara que la sensació, després de les hores navegant entre papirs, joncars, senills i nenúfars, va ser en efecte la d’haver estat voltant dins d'un laberint inextricable, mirant després els mapes de la zona gosaria dir que el nostre trajecte va consistir bàsicament en remuntar –amb alguna marrada ocasional per caixers secundaris-- el petit riu Taokhe fins al curs principal de l’Okavango, que comença ací a obrir-se en el seu Delta, fins desembarcar finalment, aigües amunt del riu i després d’una pausa a la ribera per dinar, a l’embarcador de Seronga, on ens havia de recollir de nou el cotxe. El ritme local, però, va fer de nou de les seues: advertits de que el cotxe es retardaria significativament, i davant la disjuntiva d’esperar-lo vora riu o carrejar un parell de quilòmetres amb tota la impedimenta i fer temps al bar del poble, no cal dir quina va ser l’opció escollida. Un parell de cerveses i una quinzena de quilòmetres de cotxe després, arribàvem finalment al lloc d’acampada a Gunitsoga, punt d'inici d'una nova etapa --diria que la més interessant, des del meu punt de vista-- del viatge. Però això m'ho deixe, com se sol dir, per a la pròxima entrega...

Diverses imatges del recorregut del dia, des de l'eixida del sol a Guma Lagoon fins l'arribada a l'embarcador de Seronga. Quant als animalets, només una mostra de tots els que poguérem observar, sobretot ocells: abellerol petit (Merops pusillus) i frontblanc (M. bullockoides); blauet malaquita (Corythornis cristatus); oca d'esperons (Plectropterus gambensis) i exemplar jovenil de cocodril del nil (Crocodylus niloticus)

Com sol ser habitual sempre que torne d’un viatge, i a més –evidentment-- d’anar reprenent el ritme normal a la faena i a la vida, una part substancial del meu temps lliure en aquests dies se n’ha anat fullejant mapes, etiquetant les fotos fetes --especialment (gràcies una volta més, Sant Google) quan es tracta de plantes o animals-- i llegint l’abundant bibliografia disponible a la xarxa sobre el Delta, les seues característiques geogràfiques, socials i biològiques, i les problemàtiques que l’afecten, des de la complexa gestió dels recursos hídrics a la no sempre senzilla convivència entre la població local i la fauna salvatge. No descarte, doncs, que acabe escrivint alguna cosa sobre aquestes qüestions que ja sabeu que m’interessen especialment, però ara com ara m’he decidit per anar deixant escrita aquesta espècie de crònica de viatge, amb la idea de que em servisca a mi mateix com a recordatori, però també amb l’esperança de que algunes de les coses que he tingut la sort de veure i de viure vos puguen resultar interessants. I si, me n'adone que estic parlant molt de cerveses, però he decidit ser fidel a la realitat dels fets. I a més a més, heu de tindre en compte que ens vam quedar sense aigua...

 

Retorn

Hi ha una part més fàcil d'explicar, perquè pràcticament és suficient amb deixar que les imatges parlen per elles mateixes: la sabana infinita i l'infinit aiguamoll, les postes de sol, la grandiositat desmesurada de les cascades, la vida arran, exuberant i omnipresent... Però com sol passar sovint quan hom viatja, n'hi ha també una altra --quasi sempre, la més important, la que deixa una petjada més profunda-- que va molt més enllà d'allò que s'ha vist, i que demana per això un poc de pausa per tractar d'assumir-la i expressar-la. M'haureu de permetre doncs que em limite pel moment a dir que ja he tornat, que el viatge ha estat com es preveia extraordinari, i que de les sensacions i les vivències, que han estat moltes i intenses, ja aniré dient a poc a poc; tan bon punt vaja trobant les paraules adequades...

Punt i seguit

Fa poc menys d’un any, l’amic Pako Crestas, promotor i company habitual de molts dels meus viatges muntanyencs, em va assabentar de la seua intenció d’organitzar un recorregut diferent --alternant etapes de trekking amb altres en mokoro, embarcació a perxa tradicional de la zona-- pel Delta de l’Okavango, a Botswana. He de dir que, tot i ser conscient dels seus valors excepcionals i de la seua reputació com a zona de conservació per a moltes espècies animals, aquesta extraordinària àrea natural no figurava com a prioritària en la meua extensa llista de desitjos viatgers, potser per haver tingut ja l’ocasió, quan vam anar a Tanzània fa uns anys a pujar el Kilimanjaro --les fotos de dalt i de baix, fetes a Ngorongoro i al llac Manyara, són de llavors-- de conèixer un poc la fauna i els paisatges africans. El cas és que, després de pensar-m’ho un poc, em va semblar que no solament el lloc, sinó també les condicions de la proposta, justificaven sobradament deixar per a un altre moment altres idees de viatge que em rodaven llavors del cap per a aquest any. I és així com, no sense algun dubte d’última hora per si el tema de la salut es complicava, demà mateix començaré un llarg itinerari que em durà a passar uns dies –començarem a Maun i acabarem, aprofitant que ens queden prou a mà, a les Cascades Victòria--  per aquells països de l’Àfrica austral, en la què estic segur que serà en tots els sentits una experiència inoblidable. Faig punt i seguit, doncs, en el blog com en moltes altres coses, i ja vos contaré com ha anat a la tornada. Una cosa, però, si que vos puc assegurar: el viatge ens surt prou més barat que al rei emèrit. I a més, amb nosaltres, els elefants poden estar tranquils.

 

Soc del parer que anar-se'n lluny de tant en tant a veure coses està bé, però sense descuidar aquelles que ens queden més a prop. Així és que aprofitant que les meues filles han estat a casa aquests dies, i com que enguany no passaré amb elles els Moros i Cristians ni la Diada de Sant Jordi, dilluns (de Pasqua) vam decidir apurar els dies lliures per visitar el sempre recomanable Castell de Montesa, enclavament paisatgístic privilegiat sobre la preciosa comarca de la Costera, casa mare de l’Orde d’igual nom i fita cabdal per comprendre la història valenciana. Amb dues notes, aquesta vegada, que em van alegrar especialment: les obres de consolidació i restauració que van avançant, i molta gent –molta més de la que m’esperava—visitant-lo. I com que dia que passa dia que no torna, un bon dinar a Xàtiva per a tancar-lo, que tampoc no és poca cosa.

 

Santa Rita, 12

Jo vivia al quart. De seguit, des de que vaig nàixer fins que vaig marxar a estudiar, i després a temporades quan tornava a casa per vacances fins que finalment, en acabar la carrera, em vaig quedar a València. Els pares s'hi havien mudat al pis en casar-se per estar a prop dels avis, que des d'uns anys abans vivien al segon, més vell i prou més fosc: dalt, al menys, teníem la minúscula terrasseta al costat de la cuina, minúscula també; però sobretot, teníem el porxi, que en realitat havia estat part del pis de més amunt (coses de les cases 'de dos claus', característiques dels barris obrers alcoians) i sense el qual la nostra adolescència hauria estat sense dubte molt diferent i bastant més avorrida. Però també vaig viure, uns anys després, en el segon: en tornar a treballar a Alcoi durant un temps, i havent faltat ja els iaios, el vam arreglar un poc i ens hi vam instal·lar temporalment, com van fer també després els meus germans fins que cadascú vam anar a parar als llocs on vivim ara; feia ja  temps, tret d'algun curs que el vam llogar a coneguts i de fer-lo servir com a base per a Festes --que no passen per davant però que queden ben a prop-- que el teníem desocupat. Els pares van seguir vivint al quart fins al final.

Durant tot aquest temps, d'ençà que la mare va faltar, hem dubtat sobre què fer amb els dos pisos del carrer de Santa Rita. Massa memòria acumulada, em sembla, com per a que fora fàcil decidir-se; però també ens feia dubtar la remota possibilitat de que potser en un futur, ja fora per a algú de nosaltres o per als nostres fills i filles, almenys algun dels dos podria fer-nos encara algun paper. Però la casa és vella, a dalt i a baix hi ha molt per reparar, i nosaltres estem ara com ara en altres coses i amb poquetes ganes de ficar-nos en segons quins embolics. Així és que, al remat, ens vam decidir fa uns mesos per posar-los a la venda i, tal i com avançava l'altre dia, tots dos tenen des d'ara un altre propietari que ja té planificada, segons ens diu, una profunda reforma i que els donarà --i he de dir sincerament que això ens alleuja-- un altre aspecte i una nova vida.

A nosaltres encara ens queda algun remitjó per deixar-los buits del tot a la data estipulada, perquè també això ha estat un procés llarg i a estones gens senzill; però la major part de la faena ja està feta, i a més a més crec que ens ha servit per a fer memòria de moltes de les coses que hi hem viscut i que amb el pas del temps se'ns havien anat esvaint. Records dels pares i dels avis, sobretot i especialment; però també d'aquell carrer de la meua infantesa, tan diferent del que hi ha ara que em sembla tret d'un altre món, dels amics del barri i de veïns que fa molt de temps que ja no hi són, de les estones passades al porxi (li he promès al meu germà que d'això he de deixar escrita alguna cosa, però ell ja s'ha avançat i no sé si seré capaç de dir molt més) o de les nits d'abril, amb la meua filla de pocs mesos als braços, escoltant les marxes mores retronant tota la casa mentre les filaetes baixaven pel carrer Sant Nicolau... Massa temps, massa coses viscudes com per a que el carrer de Santa Rita no siga ja, per sempre més, el meu carrer. I el seu número 12, molt més que aquella casa on jo vaig viure. 

Pasqua eminentment casolana, enguany, perquè abellia descansar dels tràfecs de les últimes setmanes i perquè, al remat, la cosa ha vingut com ha vingut: tot i que possiblement encara caldrà fer alguna prova més, l'última i recent visita mèdica sembla confirmar un diagnòstic favorable per a la malaltia que m'acaben de trobar (un càncer poc avançat i aparentment bastant localitzat), per bé que hauré d'esperar encara un poc per saber a quin tractament m'he de sotmetre. Mentre, però, els metges no han vist cap inconvenient --jo, la veritat, em trobe d'allò més bé-- per a que, en només uns dies, puga marxar a un viatge que tenia previst des de fa mesos, i al qual m'alegra especialment no haver hagut de renunciar: si ja fa anys que n'estic convençut de tot allò del carpe diem, no cal que vos diga com ho veig ara mateix...