Llenya

Només han estat uns pocs dies, però quan ho pense em fa l'efecte que entre aquesta entrada i l'anterior ha transcorregut tota una estació: la que va des de la plàcida i plujosa tardor de la setmana passada, fins l'hivern ventós i fred que se'ns ha vingut a sobre quasi sense avisar i que, fins i tot, ha deixat la primera i efímera enfarinada en les serralades de la comarca. Han estat, a més, dies especialment atrafegats de feines i ben adobats amb els maldecaps habituals i algun de sobrevingut, amb la qual cosa encara sembla que haja passat molt més temps des de la darrera volta que vaig trobar un moment per passar per ací. Més ràpid o més lent, en tot cas, el temps va passant i seguirà fent-ho; l'hivern, pel que es veu, ha vingut per a quedar-se, i em tem que la major part dels meus maldecaps (en castellà, maldejefes) encara seguiran durant una bona temporada, així que potser és el moment d'adoptar les mesures oportunes: arreplegar llenya en abundància per encarar l'estació, i començar també a repartir-ne tanta com faça falta quan l'ocasió ho demane. I em sembla ja fa temps que ho demana, a crits. Bon cap de setmana!






Si he de ser-vos sincer, més que repartir-la, sóc jo qui està rebent darrerament la llenya, no precisament d'alzina i, a més, per flancs imprevistos i que creia --innocent de mi-- sòlidament defensats. De fet, i vist l'èxit, he estat temptat aquests dies de canviar el nom de 'la línia de Wallace' pel de 'la línia Maginot'. Pel moment, però, em limitaré a avaluar danys, refer ànims i replantejar estratègies; potser perdrem encara algunes batalles més, però la guerra serà llarga...

Potser en un futur (261é joc literari)

DESCOBERT UN IMPORTANT JACIMENT DE L'EDAT DE PLÀSTIC

El seu estudi aportarà noves dades sobre aquesta etapa pràcticament desconeguda de la història humana

Barcelència, 21 de novembre de 3785 (Resum d'Agències). Investigadors de l'Institut d'Arqueologia Multiespecífica i Pluriplanetària de la Universitat Intergalàctica de Morella (UIM) han descobert el que podria ser un dels jaciments més importants de l'anomenada Edat de Plàstic en aquest sector del planeta. Ubicat en un punt no precisat --per motius de seguretat-- de la Conurbació Catalenciana (Perieuropa Meridional), el jaciment està permetent recuperar diversos materials datats pels arqueòlegs en els últims segles dels Temps Prepostatòmics, fa més de mil set-cents anys.

L'equip multidisciplinar, format per dos humans, disset androides i un bonobo, ha recuperat fins el moment diverses peces que formen un conjunt heterogeni i sorprenent. Destaca, per la seua originalitat, el que podria ser una mena d'exvot en forma d'extremitat humana, així com la representació d'una espècie de vehicle compost i multicolor que demostraria que en aquest moment històric els mitjans de transport encara mantenien el contacte amb la superfície terrestre mitjançant arcaics esferoides plans. Altres objectes trobats en l'excavació estan encara sent analitzats pels especialistes de l'Institut, que els han qualificat com a "guais".

A falta de noves investigacions, l'equip responsable treballa sobre la hipòtesi de que el conjunt recuperat fins ara tinguera una finalitat ritual o religiosa. De ser així, el jaciment --que podria correspondre a alguna classe de santuari-- esdevindria un referent, a nivell de Sistema Solar, per al coneixement de les antigues religions humanes i, en particular, per a l'estudi del culte conegut pels paleoteòlegs com a neoliberalcapitalisme, religió predominant en el planeta en els segles en què se situa cronològicament la troballa i de la qual només se sap que va acabar autodestruint-se per causes encara poc conegudes.



(La meua proposta per al 261é joc literari de Jesús M. Tibau. D'acord, m'ho faré mirar...)

Temps de licors

Aranyons. De la Viquipèdia

Potser el cas més conegut siga el del patxaran, tan popular a hores d’ara que aquesta paraula basca d’origen navarrés --'basarana' és la forma batua— s’utilitza cada volta més a casa nostra per designar el fruit de l’aranyoner. Però no és, ni de lluny, l’únic exemple: amb la plenitud de la tardor arriba també el temps de la maduració de molts fruits d’arbres i arbustos, no pocs dels quals es fan servir per a elaborar licors seguint pràctiques i receptes que, amb freqüència, es remunten molts segles enrere. És possible que, si més no en alguns casos, aquest costum sorgira com una forma més –junt amb l’assecat, la conserva, la confitura o l’emmagatzematge entre palla o arena-- per conservar algunes fruites durant l’hivern. Però allò més probable és que, com passa també amb la utilització secular d’herbes amb idèntiques finalitats, l’ús de fruits –conreats o silvestres-- per a aromatitzar alcohols destil·lats nasquera sobretot amb finalitats medicinals i, alhora, com una forma de fer més agradable el sabor d’uns aiguardents que, fins a la generalització de la pràctica de la segona destil·lació, no eren sempre fàcils d’empassar ni per les goles més bregades.

Com en el cas del patxaran, hi ha licors de fruites que han assolit fama i renom molt més enllà del seu àmbit originari, i alguns són objecte també de producció comercial: l’occità licor de cassis, elaborat amb grosselles negres; el brodo de giuggiole italià, que fa servir gínjols, o els nombrosos licors d’Europa central i del nord que tenen com a base cireres, prunes, mores o nabius, en són alguns exemples. Però en molts altres casos, l’elaboració de licors segueix sent un costum casolà, íntim i tradicional, lligat –com preparar codonyat o trencar les ametles—a les vesprades plujoses del novembre. Per això, en aquests dies i en moltes cases del país, gínjols, nyespres, aranyons, serves, atzeroles, gavarrons, arboços, cireres de pastor, murtons o saücs (segons gustos i disponibilitats; conec qui fa, fins i tot, licors de cep i de rossinyol) comencen a macerar en els alçadors del rebost, i a prestar color, aroma i sabor a unes begudes que en arribar l’hivern --i donant el trellat per suposat-- faran més càlides i confortables  les converses i les sobretaules:  hui quasi no s’utilitza, però abans aquests licors es deien, també, cordials.

Cireres de pastor

Biblioteca (relats conjunts)

--Realment, és un dels casos de trastorn obsessiu més curiosos i interessants que m'he trobat al llarg de la meua carrera. Bibliomania, ablutomania, obsessió per la pròpia imatge... tot en un mateix subjecte! Hauries de veure sa casa, és impressionant. Però tret d'això, diria que el pacient té una vida aparentment normal, fins i tot sembla una persona raonablement feliç.

--Una combinació de símptomes clínicament fascinant, sense dubte. Segurament, fruit d'alguna frustració infantil... I quin tractament li has prescrit? Cognitiu-conductual? Psicofàrmacs? Algun procediment terapèutic combinat?

--Pel moment, m'he decidit per una teràpia preventiva: li he recomanat que plastifique tots els llibres...



(Per a la proposta de Relats conjunts)

M'he decidit finalment per aquesta conversa imaginària entre psiquiatres, però la primera idea que se'm va acudir en veure la imatge anava més en una altra línia:

23:15. Arribe a casa totalment rendit després de tot el dia en posició bípeda. Comprove que la veïna ha sortit i, terriblement frustrat, adopte la forma de crític d'art de suplement dominical. M'instal·le en la màquina de recàrrega energètica i trie un llibre; com que ahir vaig acabar --per fi-- amb les memòries de Soponcio Velludo, em decidisc hui per un tal Eduardo Mendoza.  Em pixe de riure. Deixe de llegir. Oracions, i a dormir. Seguisc sense notícies de Gurb.

D'aversions

Amb el temps, he anat convencent-me dels grans avantatges d'odiar moderadament. És cert que els odis cervals, furiosos, excessius i ofuscadors --la literatura universal n'està plena d'exemples-- tenen una força dramàtica innegable, esglaiadora i fascinant. En la meua opinió, però, els odis moderats tenen una virtut insuperable: en ser petits, en caben molts més. I hi ha tant de detestable en la quotidiana realitat, que fóra una autèntica llàstima no poder abastir amb tot.

Estix, el riu de l'odi que recorria l'Hades. De la Viquipèdia

Vindria a tall, en un context d'odis (i autoodis), parlar ara del penós espectacle que estan protagonitzant en l'ajuntament d'Alcoi el PSOE i --molt especialment, des del meu punt de vista-- el Bloc, i que segons les últimes notícies ha tingut com a resultat el trencament del pacte tripartit en el què molts --digueu-me ingenu-- teniem posades moltes esperances de futur. Sempre m'he resistit a creure allò de que el valencians tenim el que ens mereixem, però reconec que hi ha dies que estic per rendir-me i acceptar-ho. En tot cas, i mentre esperem a veure com acaba tot, quasi que m'estime més acabar el divendres amb un somriure: no sé exactament per què, però des que vaig escriure l'entrada d'ahir que no em puc traure del cap al gran Javier Krahe... Bon cap de setmana!

La grandària importa

És evident que el problema no és que no se sàpiga mesurar --a aquestes alçades de la història comptem amb  dispositius i mecanismes fiables per a quantificar pràcticament totes les magnituds físiques, des de l'escala còsmica fins la subatòmica-- sinó més aïnes per què se sent la necessitat de falsejar les mesures de manera conscient i premeditada. I, quant a aquesta pràctica tan estesa com lamentable, jo diria que el problema de fons --a banda de en que hi ha qui té més barra que Napoleon-- radica quasi sempre en allò que podriem anomenar valors acceptables de referència. Verbigràcia: si, segons he vist en una ràpida ullada a a la xarxa, la grandària mitjana del penis dels espanyols és de 13,58 centímetres --no he trobat referències específiques als Països Catalans, però tampoc no em consta que existisca pel moment cap evidència d'expoli genital-- els vint-i-dos centímetres llargs que s'atribueixen al pixorro de Nacho Vidal no deixen de ser una magnitud remarcable. Probablement, si algú volguera atribuir-se --ves a saber per quina raó-- un piu de dimensions fora del normal, és d'esperar que situarà aquestes per damunt de l'esperable però dins un rang de variació raonablement ajustat als extrems que es consideren plausibles per a la nostra espècie, encara que només siga per una raó de credibilitat: posem que vint centímetres --ei, sis i mig més que la mitjana!-- poden ser versemblants sense necessitat de mostrar un certificat mèdic; però si em dius mig metre, només hi ha una resposta possible: ni de conya.

Pose l'exemple perquè, a poc que pensem, ens adonarem que cent-mil persones --si fa no fa l'aforament del Camp Nou, o una volta i mitja tota la població d'Alcoi-- és molta, moltíssima gent; tanta, que ajuntar-la en un mateix lloc i per una mateixa raó no deixa de ser una cosa ben remarcable i que, em tem, no passa més que molt de tant en tant. Però mentre semble que el valor de referència acceptable per mesurar l'èxit d'una manifestació siga, posem per cas, un milió de persones --xifra en cap cas impossible d'assolir, però realment excepcional--, cada volta que vulguem donar a entendre que una convocatòria ha sigut un èxit haurem de tornar a estirar les xifres (o minimitzar-les, sovint de forma tant o més patètica, si volem que semble el contrari), ignorant a qui ofereix --o oferia-- mesures més contrastades i, el que es pitjor, fent un ridícul comparable a qui va per ahi presumint que la té de mig metre quan tothom amb un poc de trellat sap que ni això, ni els difamatoris sis centímetres que propala una amant despitosa i vengativa. Una possible solució? Reinstaurem la figura del mostassaf. Si més no, per a les manifestacions i les vagues generals, perquè això dels penis és una cosa molt més complicada...

La manifestació d'ahir a València, d'una imatge de El País. 350.000 segons els  convocants,
30.000 segons la  policia local. 

General i ciutadana

Per tercera vegada des que aquest blog va començar el seu camí, demà faré vaga. Com que els motius --i els recels-- venen a ser si fa no fa el mateixos que en les ocasions anteriors, vos estalviaré repeticions innecessàries. Però si les meues prevencions davant d'aquestes convocatòries tendeixen a mantenir-se, els arguments per no voler estar, ni que siga per omissió, del costat dels culpables d'aquesta situació i dels que els justifiquen i els recolzen, han crescut de forma exponencial. I segueixen fent-ho amb cada nova retallada, amb cada mentida, amb cada abús i cada amenaça als nostres drets laborals, socials, ambientals i nacionals. Hi haurà qui pensarà el contrari, però per a mi sobren raons, tot i que amb només una n'hi hauria prou: a ells --els que amenacen, abusen, menteixen i retallen-- els molesta.

A cànters

Tenint en compte el que poden donar de sí, en les terres diàniques, les "gotes fredes" tardorenques (els meteoròlegs les anomenen ara DANA, depressions aïllades a nivells alts), no pot dir-se que les pluges d'aquests últims dies en aquestes comarques hagen estat excepcionals: el rècord oficial de precipitació en vint-i-quatre hores en la Península Ibèrica està establert en els 817 litres per metre quadrat que van caure a Oliva (la Safor) el 3 de novembre de 1987, tot i que la marca oficiosa parla de 871 litres caiguts el 3 d'octubre de 1957 en Xàbia. Amb tot, els 332 litres per metre quadrat que, segons els registres d'Avamet, s'han recollit des d'ahir a la Vall d'Ebo --moltes altres localitats de la Marina Alta, la Safor, el Comtat i la Vall d'Albaida han superat els 150 litres-- no són en absolut una xifra menyspreable, sobretot quan cauen --com sol ser el cas-- de forma torrencial. Afortunadament, no sembla que aquest episodi haja provocat grans danys, tret d'algun incident aïllat. Pel que sé, per tant, han estat pluges en general molt ben caigudes. Els rius i rierols baixen de gom a gom però sense eixir-se'n de mare, l'aigua assaona la terra i anima salts, fonts i brolladors; i demà, segons sembla, tornarà a ploure. Si pare amb atenció l'orella, em sembla sentir els esclata-sangs com broten...

El cas és que, cada volta que ens cau damunt una d'aquestes tamborinades, no puc deixar de recordar també la teoria d'un bon amic, segons la qual la millor solució per als mals que afligeixen al País Valencià seria el que ell anomena una riuada selectiva: una revinguda sistemàtica i devastadora que s'emportara només lladres, corruptes, inútils i pocavergonyes --"tots els fills de puta", en diu ell genèricament-- i que deixara indemne la gent normal i de bona fe. Reconec que la imatge sempre m'ha resultat seductora, per bé que també hi advertisc algunes llacunes --mai millor dit-- que mai no han estat satisfactòriament aclarides pel meu amic. La primera, i principal, fa referència a qui tindria la capacitat de discriminar entre els que serien arrossegats per la crescuda, i els que la veurien passar miraculosament pel seu costat sense rebre ni un esguit. En l'únic precedent vagament comparable que conec, la tria la va fer Iahvè i, pel que es conta, va ser una bona escabetxada --i a més, per salvar-se calia vaixell, cosa que posa als senyorets en clar avantatge. I si, com seria normal en una societat avançada, optàrem per algun mètode diguem-ne democràtic, encara pitjor: vistos els antecedents (i les majories absolutes), em veig surant, al costat del meu amic i d'una bona colla de coneguts, en algun punt indeterminat entre Dénia i Eivissa... Així que, mentre no trobem una solució idònia per al cas, quasi millor que seguim amb la lenta, tenaç i de vegades frustrant lluita diària: potser tardarem més en aconseguir-ho, però els resultats seran més segurs. I duradors.

Temporals

Dubtava, quan m'he despertat aquest matí, entre seguir aprofitant la bona temporada d'esclata-sangs, o bé aparcar temporalment el cuquet boletaire perquè diuen que la Font Roja, aquesta tardor, s'ha acolorit com feia anys i val la pena anar-hi a fer una volteta. Al final, un xàfec matiner i inoportú --i, sobretot, la perspectiva que podia anar acompanyat d'alguna cosa més-- m'ha convençut de renunciar tant a la cistella com a la càmera, i de canviar totes dues per un d'aquells matins casolans de diumenge que mai van malament, perquè sempre hi ha algun treball pendent per al qual costa trobar el moment oportú. El problema és que, en algunes d'aquestes faenes (m'he decidit, finalment, per posar un poc d'ordre a la llenyera, que ja comença a abellir tindre la llar encesa) costa poc deixar anar el cap i els pensaments, amb el risc conseqüent que els bons propòsits (ja sabeu, allò de no dur-se la merda a casa) acaben també fets ascles.

La merda, bàsicament, té a veure amb el fet que, després de molts mesos de rumors i incerteses, divendres passat es van conéixer els primers detalls de l'anunciat expedient de regulació d'ocupació que afectarà a un terç del personal de l'empresa pública VAERSA, de la qual depenen la major part dels treballadors que s'ocupen, entre d'altres àmbits, de la gestió dels espais naturals i la xarxa Natura 2000, la conservació de flora i fauna o la prevenció d'incendis forestals. De fet, molts dels meus mal de caps professionals dels últims temps tenen a veure amb aquesta situació, perquè tot i que com a funcionari l'ero no m'afecta directament --vull dir, no està en perill el meu lloc de treball-- si que ho fa, i molt, indirectament. No solament perquè condemna a l'atur a molts companys i companyes, amics i amigues amb els què he tingut la sort de treballar durant molt de temps, sinó també perquè precisament l'equip de treball que, durant aquests  últims anys, he coordinat i dirigit, es veu implicat de ple en aquest procés; i, amb ells, també la tasca que hem vingut duent a terme durant molt de temps i que ara es veu abocada a un futur com a mínim incert malgrat respondre a exigències legals derivades de la normativa comunitària.

Fóra llarg i complicat explicar com i perquè s'ha arribat a aquesta situació, i probablement hi haurà també opinions per a tots els gustos. Jo sóc del parer que, com ha passat --en general-- en tot l'entramat d'empreses, ens i fundacions públiques dependents de la Generalitat, hi ha en aquest cas moltes foscors. Durant molts anys, les necessitats creixents de personal tècnic derivades de les majors exigències de gestió mediambiental pública --a causa, per exemple, de l'entrada en vigor de noves normatives de diferent rang-- han estat absorbides per VAERSA, fins el punt que, que jo sàpiga, seguisc sent un dels últims biòlegs que es van incorporar per oposició a l'administració ambiental valenciana... ara fa vint anys! Aquest caràcter d'administració paral·lela (i, en gran mesura, il·legal) i els innegables abusos que s'han produït a mesura que l'empresa ha anat creixent --ni tots els processos de selecció de personal han estat igualment transparents, ni tots els increments de contractacions en segons quins departaments semblen igual de justificats--, han despertat sempre els recels del personal funcionari, tot i que no hem estat pocs els qui hem hagut d'acabar acceptant aquesta dinàmica com a l'única alternativa possible per poder complir les obligacions que s'ens exigeixen com a treballadors públics.

Però també és cert que, a hores d'ara, hi ha molts treballadors i treballadores de VAERSA que no tenen res a veure amb una visió política esbiaixada que veia --i veu-- en la funció pública una rèmora i un entrebanc per a les seues aspiracions no sempre legítimes; que no han accedit al seu lloc de treball de forma tèrbola ni sospitosa, i que desenvolupen la seua tasca amb responsabilitat i professionalitat. Molta més, sense dubte, que la rècula d'eventuals, assessors, recomanats i altres paràsits que, servint-se d'aquest sistema, han acabat proliferant pertot arreu i que, presumiblement, no es veuran afectats per aquest procés. La reestructuració del que ha vingut anomenant-se sector públic empresarial valencià, i de VAERSA en particular, és una necessitat inajornable, especialment en aquests moments de limitació pressupostària; però aquesta reestructuració hauria de fer-se prenent com a punt de partida les necessitats reals de gestió d'un sector, com el mediambiental, que tot i no formar part de les prioritats polítiques --ni socials-- segueix sent vital per a la qualitat de vida d'una societat que només se'n recorda de Santa Bàrbara quan trona i dels boscos quan es cremen. Hauria de ser a partir d'aquesta avaluació --i no de les simples, arbitràries i conjunturals  disponibilitats de pressupost-- que es redissenyara  tot el sistema aprimant-lo allà on cal, eliminant la cessió il·legal de personal (és a dir, creant tantes places públiques com siga realment necessari) i fent que els ens instrumentals tinguen realment la funció que els atorga la legislació i les dimensions i l'estructura necessàries per exercir-la. Potser m'equivoque, però molt em tem que no serà el cas.

Bufa el gregal i segueix plovent. Jo, encara que no vulga, seguiré pegant-li voltes al cap --moltes menys, amb tota seguretat, que aquells i aquelles que poden perdre el lloc de treball d'ací uns mesos-- pensant en futurs incerts i temporals a capejar. I en que, un any més, haurà passat Sant Martí sense que a tants i tants porcs els haja arribat encara la seua hora. Potser a l'any que ve...

Cavalls, takhs i tarpans

Per a la majoria de nosaltres, la idea de cavall salvatge evoca inevitablement l'èpica imatge dels mustangs galopant lliurement per les extenses praderies de l'oest americà. En realitat, però, els mustang --i d'altres poblacions equines similars arreu del món-- no són cavalls salvatges sinó ferals, formes actualment assilvestrades però que descendeixen de cavalls que havien estat prèviament domesticats. Els autèntics cavalls salvatges, a partir dels quals es pensa que es van originar totes les races domèstiques actuals, es van extingir en Rússia en algun moment entre finals del segle XIX i principis del segle XX. Coneguts com tarpans (una paraula turcmana que significa precisament "cavall salvatge"), eren de petita talla --uns 130 cm fins la creu--, de color gris amb banda dorsal i potes dèbilment zebrades, i amb la crinera curta i  parcialment caiguda. Vivien en estepes i boscos oberts, i la seua àrea, que originàriament s'estendria per tota Europa i Àsia occidental, va anar reduint-se progressivament fins a la seua definitiva desaparició, atribuïda a la caça i la mescla dels últims exemplars amb poblacions de cavalls domèstics: segons alguns especialistes, els actuals Konik de Polònia serien la raça domèstica més pròxima genèticament als seues antecessors salvatges.

El famós "tarpan de Kherson", un mascle capturat en aquesta regió --actualment  ucraïnesa--  fotografiat en el zoo de Moscú el 1884. Hom creu que és l'única foto existent d'aquesta espècie. De la Viquipèdia

L'extinció dels últims tarpans va coincidir amb el descobriment, en les estepes de Xina i Mongòlia, d'una altra forma de cavall salvatge molt similar. Tot i que hi havia testimonis de la seua existència des del segle XVIII, va ser el geògraf i explorador rus --d'origen polonés-- Nikolai Mikhàilovitx Przewalski qui va poder obtindre mostres d'aquesta nova forma, batejada en el seu honor com a cavall de Przewalski. Actualment és considera aquest cavall --també conegut amb el seu nom mongol de takh-- com una de les tres subespècies conegudes d'Equus ferus (E. ferus przewalskii; les altres dues són els propis tarpans, Equus ferus ferus, i els cavalls domèstics, E. ferus caballus), i va anar de ben poc que no s'extingira com el seu parent occidental: cada vegada més escàs a partir de principis del segle XX, el 1969 es va veure l'últim exemplar en llibertat en Mongòlia. Des de finals dels anys 1970, diverses entitats i fundacions encetaren un programa en cria en captivitat, a partir del qual l'espècie ha estat reintroduïda en el parc nacional de Khustain Nuruu, en Mongòlia, on hi viuen a hores d'ara uns cinquanta individus. Uns 1.500 exemplars més viuen en captivitat o semi-captivitat en nombrosos zoològics i reserves arreu del món.

Cavall de Przewalski o takh. De la Viquipèdia 

No hi ha constància que els takhs --genèticament distingibles dels tarpans i els cavalls domèstics-- visqueren en algun moment en l'Europa Occidental, tot i que s'ha al·ludit amb freqüència a la seua similitud amb alguns cavalls de cap voluminós i crinera curta i dreçada representats en les pintures paleolítiques. Amb tot, i en tractar-se de l'única espècie realment salvatge de cavalls que ha sobreviscut fins els nostres dies, els Przewalski han esdevingut objectiu prioritari per als projectes de renaturalització (rewilding) que estan duent-se a terme arreu d'Europa, i dels quals ja hem parlat en altres ocasions. Tampoc és estrany que els takhs tinguen un paper rellevant en els intents de recreació d'ecosistemes primitius, dels quals el famós Pleistocene Park de Sibèria és un exemple ben conegut, o en altres projectes que sense correspondre a un o a l'altre tipus, participen d'alguna forma d'aquesta filosofia. La "Reserva del Bisonte" que, des de fa pocs anys, s'ha establert al municipi palentí de San Cebrián de Mudá, és un bon exemple d'aquest últim cas: des de fa unes setmanes, tres cavalls de Przewalski s'han unit als bisons europeus que hi viuen en semi-llibertat, com a part d'una iniciativa que té com a objectiu principal el desenvolupament turístic d'aquesta zona rural, però que sovint es relaciona també --a banda de amb la conservació d'espècies amenaçades, com els propis bisons o els cavalls-- amb la recuperació de la fauna representada en les pintures rupestres cantàbriques. En aquesta pàgina podeu trobar referència detallada del projecte i de l'arribada dels takh --per cert, amb alguns comentaris, que vull creure benintencionats, sobre els "españoles" caça-recol·lectors de fa 12.000 anys, la qual cosa deixa molt curtes les estimacions d'Esperanza Aguirre.

Quant a mi, seguisc mantenint algunes prevencions sobre la utilitat real i les motivacions últimes de molts d'aquests projectes, propostes i iniciatives, però reconec que tinc moltes ganes de passar-me per San Cebrián. I encara diria més: tenint en compte l'excepcional patrimoni que representen les pintures rupestres del nostre territori, potser caldria començar a pensar també en el nostre propi parc de fauna paleolítica...

Breu balanç de la setmana: em costa recordar-ne alguna de tan dolenta. La causa, com quasi sempre passa darrerament, atribuïble a motius professionals; o, per millor dir, a la banda d'inútils tòxics i incompetents que ens dirigeix. Si vista des de fora la imatge de l'administració valenciana frega el patetisme, podeu imaginar el que pot arribar a ser vista des de dins. O potser no, perquè jo mateix, que se suposa que hauria d'estar curat d'espants, no deixe de sorprendre'm quasi diàriament de les cotes d'imbecil·litat i ignorància que poden arribar a exhibir sense gens ni mica de pudor. De totes formes, ja fa temps que vaig fer propòsit ferm de no dur-me la merda a casa; així que, sense descartar que en un moment donat se'm calfen tant les gònades que siga inevitable parlar-ne, em deixareu que ho deixe ací, i fins i tot que resistisca la temptació de dur hui al gran Pi de la Serra, i que em quede amb la meua primera elecció musical (bastant òbvia, per altra banda). Per cert: diu la lletra que en el desert hi havia plantes i aus i roques i... coses! L'escriuria Rajoy? Bon cap de setmana!

Però allà hi ha terra

Estan traent-ne en més d'una serra de la rodalia, però pel moment els esclata-sangs i jo no hem pogut posar-nos d'acord per trobar-nos en el lloc adequat i en el moment oportú. Per sort, i com ja he dit altres vegades, amb poc ens conformem, i unes quantes morenes i alguna mocosa van salvar, per pèls, el gris i ventós matí boletaire de diumenge. Això, i el regal imprevist d'aquesta vista del Montgó --una més-- emmarcat pels perfils de les Illes: albirar Eivissa des de les serralades de les Marines no és gens estrany, però veure també el contorn de la Tramuntana mallorquina retallant-se contra el cel, sense ser excepcional, requereix unes condicions de visibilitat molt menys habituals. I el cas és que, després de tot el matí amb el cap acatxat remirant soques i deixant anar els pensaments (un poc foscos darrerament), si m'encante ni me n'adone. Sort que, encara que fóra per un moment, vaig encertar a alçar la vista de terra --i de la foscor-- per mirar lluny, més lluny d'aquí...

Precisament, des de Mallorca em va arribar, fa uns dies, una d’aquelles petites alegries que donen color a una realitat sovint massa grisa: Juan Bibiloni, autor del blog Sagnant en Verd (de referència per als amants de la natura i el món vegetal), ha tingut la gentilesa d’incloure la Línia de Wallace en la seua proposta de Versatile Blogger Awards. No cal dir que, com a seguidor habitual dels seus blogs (en castellà i en català), m’ha fet molta il·lusió aquesta menció: les entrades de Juan conjuguen de forma magistral la passió per la natura i el rigor científic, i posen de manifest no solament la seua capacitat de divulgació –sovint, temes i conceptes difícils d’entendre per a no iniciats són tractats en els seus textos amb una senzillesa admirable-- sinó també tot l’encís que amaguen les plantes i els ambients en què viuen.

Diuen les normes dels premis que em tocaria dir alguna cosa sobre el meu propi blog, i proposar també quinze blogs amics als què distingir amb aquesta menció; però m’haureu de permetre que deixe pendent una feina i l’altra: quant a la primera, perquè quasi tot el que podria dir ja forma part d’allò que, amb més il·lusió que traça, vaig deixant escrit en aquestes planes entrada rere entrada. I pel que fa a la segona, perquè m’estime més  remetre-vos a la llista que apareix ací a la dreta, i a la que cada setmana van incorporant-se noves propostes que, per alguna raó, em sorprenen, m’interessen o m’emocionen. En tot cas, moltíssimes gràcies, Juan!

Inobservances

Contravenint antigues i assenyades recomanacions, aquest no-pont de Tots Sants he tornat a anar a la Fira sense tindre diners, i a la Mare de Déu d'Agres sense haver-ho promés. A l'entranyable i concorreguda fira de Cocentaina, tal i com adverteix també la saviesa popular, he vist moltes coses i no he comprat res --bé, en realitat, quasi res: no està la cosa per a moltes alegries, però a firar-nos alguna llaminadura pròpia de l'estació encara arribem. I quant a Agres, he de reconéixer que, més que la devoció mariana, allò que m'hi ha portat a la rodalia del santuari--sense haver-ho promés abans-- ha estat la perspectiva d'una bona collita d'esclata-sangs. Ignore, en aquest cas, quines poden ser les conseqüències d'haver incomplit la tradicional admonició, de la qual diuen els paremiòlegs que es refereix a la importància de complir els compromisos adquirits; però el fet és que, quant a esclata-sangs, no pot dir-se que haja anat molt bé la cosa. Així que, per si fóra el cas, faig vot de tornar-hi tan prompte com puga. Probablement, demà mateix (i amb mitja cistelleta ja em conformaria, amén). Bon cap de setmana!