Mossèn Pere i el llop (relats conjunts)

L'hivern que el joveníssim mossèn Pere es va fer càrrec de la parròquia va ser, també, el de la tornada dels llops als boscos del poble. De fet, va ser el propi rector qui, a poc d'arribar-hi a aquell llogaret pacífic i apartat, va posar sobre avís els vilatans: pràcticament cada setmana, i sempre en els confins més remots i inaccessibles del terme, deia haver vist unes petjades, el cadàver d'alguna presa esbocinada, un manyoc de pèls enganxats a la soca d'algun arbre o qualsevol altra marca inequívoca de la presència dels animals. Ningú més, en tota la contrada, va veure mai cap d'aquests senyals; però a cada avis del mossèn, el vell senyor del lloc, apassionat com pocs per la caça i ansiós per posseir un trofeu tan apreciat, deixava en casa a la seua bella i jove esposa, i s'afanyava a organitzar una partida que recorria durant dies i nits els paratges feréstecs que els indicava el rector. I cada una de les vegades, esgotats per la cerca i malhumorats pel resultat, els homes tornaven amb les mans invariablement  buides al poble, sense haver vist no ja els llops, sinó cap dels signes que, segons el capellà, eren tan nombrosos com evidents. "Em fa l'efecte que aquest mossèn Pere no ha vist mai a la vida un llop, o bé simplement és un babau", bromejava el vell senyor amb els seus companys, assegut vora el foc en el més profund del bosc, mentre mossèn Pere complia escrupolosament les ordres del senyor i tenia bona cura que a la bella i jove esposa no li faltara res en absència del seu marit. "I mira, de llops no tindrà ni idea, però d'atendre als feligresos si que en sap bona cosa, perquè hi ha que veure com la trobe de contenta cada volta que torne a casa...".



Per a la proposta de desembre de relats conjunts. No sé si de la història se'n pot extreure cap moralitat; si de cas, ja la poseu vosaltres... I Pieter Brughel el Vell, simplement extraordinari.