Malson (relats conjunts)

Diego Velázquez, Vella fregint ous (1618)

--Però, ho heu pensat bé, Mestre Velázquez? Si retalleu el llenç, canviareu totalment l'equilibri de la composició, que quedarà desplaçada sense remei. I el que és pitjor, serà molt difícil comprendre la situació i la mirada dels altres dos personatges... Sobre tot de l'àvia que cuina, que farà l'efecte que mira al buit sense cap sentit, com si estigués cega.

--Si, tens raó, ho sé, i no m'agrada. Però és això, o llançar tot el quadre al foc: no sé què té el tercer personatge, però cada volta que el mire se'm posa la pell de gallina; ves a saber quin malson guiaria els meus pinzells per a em sortira una imatge tan atroç i aterradora... 

La meua proposta, amb retard, per als relats conjunts de febrer. De la qual es desprèn que, a banda de trellat, que ja sabeu que no, tampoc no faig servir Photoshop ni res paregut, així que confie en que, una volta més, pareu més atenció a la intenció que al resultat. Per cert, mirant-me el quadre --i llegint alguna cosa sobre ell-- he reparat en dos detalls: el melò d'hivern, de guardar o de Nadal que porta el xiquet, amb els cordells que servien per a penjar-lo a les porxades per assecar-lo i conservar-lo; i la impressió --que vaig llegir en algun lloc, però que trobe convincent-- que el que fa la mestressa no és fregir ous, sinó més aviat escalfar-los en aigua, la qual cosa explicaria la cassola de fang i la cullera de fusta (i, fins i tot, el que sembla ser una vinagrera que s'hi veu en primer pla). A Chicote, en tot cas, sembla que no li apanyen ni d'una forma ni de l'altra...