Selecció

N'hi ha tants que a clapes semblen gespa, però són petits lledonerets. No els he comptat, però diria que parlar de centenars es queda curt, i això després de que els hàbits furgadors dels gats de casa hagen reduït de forma significativa un contingent encara molt major, format no solament per les llavors d'enguany sinó probablement per moltes altres d'anys anteriors que esperaven soterrades el moment oportú per germinar. Tots han nascut alhora, segurament a causa de les últimes pluges, projectant pràcticament sobre el terra el perímetre de l'arbre que els ha produït, i encara més enllà, allí on els ocells havien deixat caure els pinyols després d'alimentar-se amb els seus fruits. Em tem, però, que les seues probabilitats de supervivència a curt termini són, a efectes pràctics, nul·les: no negaré que ara fan bonic, i que dol un poc haver de malmetre sense contemplacions una exhibició germinal d'aquesta magnitud i exuberància; però la immensa majoria dels plançons --coses de l'estratègia r-- haurien acabat morint de totes formes, i ara com ara, amb un lledoner al pati, ja en tenim més que suficient. Així que, aquesta vegada, la selecció serà dràstica i per aixada; però no deixa de ser una selecció tan natural com qualsevol altra...

Ahir, una esplèndida excursió per les suredes d'Espadà és va cobrar una víctima inesperada: el meu mal cap i una distracció imperdonable m'han deixat sense la meua vella i entranyable càmera de fotos. Així que, mentre digerisc el disgust, m'encomane a Sant Antòni de Pàdua --seria pràcticament un miracle que qui l'haja trobada a l'Alcúdia de Veo la deixe en el bar Amparo, que ja està avisat-- i decidisc si me'n compre una altra ja o m'espere una mica, les imatges que trobareu en el blog seran encara pitjors del que és habitual. Amb una excepció: les que em deixaran els amics per a quan escriga una entrada sobre la caminada d'ahir; li ho dec a la meua càmera.