Ara fa un any

Revise la data de les fotos, 26 d’abril de 2020, i em retorna tot a la memòria: el confinament i tot el que va representar, la tensió en i pel treball, les persones estimades que vam perdre, la sensació d’irrealitat i el pes de tantes incerteses... Però també aquell diumenge lluminós enmig d’una estranya i plujosa primavera en el què les oronetes, recollint fang per als seus nius tot just davant de la nostra finestra, ens van mantindre entretinguts una bona estona. I si, també vam pensar en com la vida seguia el seu curs, i que també la nostra ho faria tard o d'hora, i totes aquelles coses que, quasi sense voler, es pensaven tan sovint en aquells dies... Ara fa un any, només, de tot això; però a voltes em fa l’efecte que ha passat tota una vida.

No va ser, és evident, una època senzilla; però en tant que confinament pròpiament dit, he de dir que en el meu cas no va ser especialment feixuc per haver-me hagut de desplaçar a València pràcticament a diari. Però a casa, tot i comptar amb el privilegi indubtable del pati i de l’espai, els efectes s’hi van deixar notar molt més, i moments com els que ens van regalar les oronetes --per cert, quasi totes cuablanques, que no sé que facen niu per ací a prop-- van fer innegablement el seu paper: com amb el pit-roig de l’últim i extraordinari llibre de Maria Josep Escrivà, "petit cor meu content”... Cuideu-vos molt, i bon cap de setmana!

Volves

No seré jo qui diga que el nom de carraspic no té, també, la seua gràcia: rotundament sonor, d'antiga nissaga --sembla que procedeix del grec, des d’on ens ha arribat passant pel taraspic dels occitans-- i  escaient a les característiques de la planta, i d’altres parents pròxims, en fer referència als seus fruits aixafats, que és el que vindria a significar el mot thláō del qual derivaria. Però quan la veig florir en aquests dies, esguitant amb les seues bellíssimes flors blanques la intensa verdor primaveral de serres i costers, no puc evitar rendir-me a l’evidència: posats a anomenar-la, herba-neu no és solament un nom preciós. És, senzillament, inapel·lable.

L’herba-neu (o boleta de neu) és una de les espècies del gènere Iberis que creixen a les nostres terres, la majoria de les quals tenen un aspecte similar i una floració indubtablement atractiva. En aquest cas, es tracta d’un endemisme pràcticament exclusiu de les comarques centrals valencianes, on creix amb abundància a les brolles i pedregars muntanyencs. I sorprén un poc que, a diferència d’altres parents pròxims, no tinga un ús més ampli com a planta ornamental a casa nostra; no sóc, és evident, gens objectiu, però convindreu que mèrits no li’n falten.

Fem país

Des de casa, també enguany, però amb la mateixa determinació de sempre, que la lluita és llarga i encara queda molt per fer. Per la llengua i la cultura, per tot allò que ens fa ser el que som, i per tot allò que volem ser i que serem. Feliç Diada, i visca la terra!

A vora terra

Veure com va la cria de les corbes marines emplomallades, seguir les poblacions de la silene d'Ifac, reforçar els contingents de l'escassíssima falzia marina o controlar la presència i la proliferació d'espècies invasores a les illes i els illots. Faenes de la faena que cal fer de tant en tant al litoral de Dénia i Xàbia, i en les què els últims anys no havia pogut participar per estar capficat en altres menesters. Si que ha pogut ser enguany, i tot i que l'oratge no ha acabat d'acompanyar aquesta volta, poder fer una mà, aprendre coses noves i navegar unes hores per les bellíssimes costes de la Marina junt amb els companys de la Iniciativa PIM, que també s'han implicat activament en la conservació d'aquesta zona, ha estat com sempre un privilegi. Les coses, a la mar i a la terra que hi confronta, segueixen sent complicades i queda encara molt camí per fer; però vull creure que, almenys en aquest cas, s'estan posant les bases per a que administracions, pescadors, usuaris i altres col·lectius rellevants hi puguen treballar conjuntament per tal que mar i terra no acaben sent, només, un fons bonic per a les fotos. 

Per segon any, aquests dies no hi ha hagut als carrers d'Alcoi ni gent, ni música, ni moros ni cristians. Justificat i comprensible, sense dubte, però no deixa de resultar tot molt estrany... Tan de bo que l'any que ve, tal dia com hui, puguem estar a la Plaça de Dins, plis-plai en mà, celebrant com cal el dia del Patró. Pel moment, i per a enguany, ho deixarem en un llibre, una rosa i un sentit Visca Sant Jordi; bé, i un plis-plai que potser també caurà aquesta nit. Feliç Diada!

Arqueologia sentimental

És evident que eren uns altres temps, i estic disposat a acceptar també que potser nosaltres, que no tindríem llavors més de setze o dèsset anys, érem, no sé com dir-ho, un poquet especials. Però cada dissabte, el grupet d’amics de l’Institut matinàvem per anar a esmorzar a algun dels paratges que envolten Alcoi, que després ens dedicàvem a recórrer i explorar fins que es feia l’hora de tornar a dinar a casa. Vindria a ser, si la memòria no m’enganya, cap a l’any de 1980, i entre les nombroses opcions excursionistes que la rodalia del poble ens oferia --ens havíem de moure necessàriament a peu-- n’hi havia dues que ens estimàvem especialment, totes dues jaciments arqueològics rellevants encara relativament poc estudiats en aquells dies, i que mantenien, als nostres ulls, una mena d’aire misteriós, quasi reverencial. De la Serreta, nucli cabdal de la cultura Ibèrica a aquestes comarques de muntanya, ja n’he parlat alguna volta; però me n’adone, amb certa sorpresa, que mai no havia escrit encara res del Castellar, del qual llavors ja se n’intuïa la importància però que és ara quan comença a ser reconegut com un dels jaciments andalusins més rellevants de tot el País Valencià. 

El Castellar vist des de la Serreta

Del Castellar em fascinava, des de ben menut, la seua peculiar orografia, fàcilment visible des del terrat de la casa en què vaig créixer: un abrupte esperó avançat des de la immediata serra de Mariola, delimitat a costat i costat per cingleres i penyals, i al mig dels quals s’obre un espai de forta pendent però fàcil de protegir gràcies a les seues defenses naturals. Amb vestigis que es remunten a l’Edat del Bronze i a l’època Ibèrica, ja s’ha dit que la zona va adquirir la seua major rellevància en època andalusí. D’ella es coneixien, gràcies a les excavacions dutes a terme per Juan Faus entre 1967 i 1969 --quan la serra estava amenaçada per una pedrera molt pròxima al jaciment-- i a algunes intervencions puntuals posteriors, algunes estructures (restes d’edificacions, aljubs i murs), enterraments i un abundant repertori ceràmic que situa la seua cronologia principal entre els segles X i XIII, tot i que amb la presencia puntual de materials que es remunten al segle IX, i amb un abandonament temporal de l’ocupació, seguida d’una reordenació dels espais habitats, entre els segles XI i XII. Amb l’arribada dels feudals i les revoltes d’al-Azraq, es va produir el seu total abandonament, fins el punt que el 1270 Jaume I va atorgar a Sanç de Verdú les terres que ocupava per a que foren transformades en camps de cultiu. 

Han estat, però, les excavacions dutes a terme els últims anys les que han permès confirmar la rellevància històrica d’aquest emplaçament. Pel que se sap fins ara, el Castellar hauria estat per als habitants tardo-romans de la foia alcoiana un lloc de refugi, sobre els vestigis del qual s'hi va instal·lar un poblat musulmà fortificat a finals del segle IX. En el segle X, després de la proclamació del Califat, s’hi va bastir la muralla reforçada amb contraforts i excavada aquests últims anys. El poblat seguiria desenvolupant-se al llarg del segle XI, quan el repertori material recuperat posa de manifest la  importància relativa de l'enclavament, que alguns investigadors vinculen hipotèticament amb la enigmàtica ciutat de Furqusa (o Farqasa), citada pels geògrafs al-Udri i Yaqut i coneguda per la fama dels seus teixits de lli. A finals del segle XI, potser coincidint amb les incursions del Sit per aquestes terres, el poblat va ser destruït de forma violenta, com testimonia un nivell d’incendi i l’aparició de restes humanes amb signes evidents de violència datat en aquest moment històric. Quasi cent anys després, ja en època almohade, es va reocupar la part superior dels jaciment (la part inferior, immediata a la muralla, va ser aparentment reutilitzada com a cementeri o maqbara) fins a la seua desaparició definitiva, que va tindre lloc, com ja s’ha dit, a finals del segle XIII.

Dalt, ortofoto del jaciment, del visor de l'ICV. S'observa el traçat de la muralla, amb els seus contraforts, cap al centre de la imatge. Baix, diverses vistes de les estructures excavades. 

D’ençà que es van iniciar les excavacions sistemàtiques del jaciment, l’estiu del 2016, he tractat d’anar seguint les novetats publicades després de cada campanya i m’hi he deixat caure per la zona de tant en tant per veure els avanços dels treballs, però feia ja un parell d’anys que no m’hi acostava. Hi vaig posar remei fa uns dies, i tot i que la feina a fer sobre el terreny és encara ingent, em va alegrar molt veure tot el que s’ha avançat. I m’ha agradat molt, també, fer memòria d’aquells primeres incursions muntanyenques per les empinades sendes que menen al turó: els esmorzars de bota i aigua-sal, els somnis i els projectes, les converses adolescents sobre amors (i desamors) i, sobretot, els amics que fórem, d’alguns dels quals fa molt de temps que no sé res. Records de vivències que, com els murs del Castellar, han acabat soterrades sota les capes de la vida que hem anat bastint a sobre d’elles, però a les quals devem, d’alguna forma, haver arribat a ser el que ara som. 

A més de les obres de l’amic Josep Torró, a qui sempre invoque quan es tracta d’aquests temes, les excavacions dels últims anys, dirigides per German Pérez Botí, han donat lloc a diverses publicacions en la revista del Museu Arqueològic d’Alcoi, moltes de les quals estan disponibles en la xarxa i a les podeu accedir per a més detalls. Per cert, un dels investigadors que va saber intuir la rellevància real de la zona va ser el meu admirat Pierre Guichard, qui ens va deixar fa uns dies, i a qui devem en gran mesura el canvi de visió sobre el qual s’han bastit la major part del estudis posteriors sobre al-Andalus, amb especial referència a les terres valencianes, a les quals Guichard va dedicar una atenció preferent.

Engany i atracció

L’elaborada estratègia de la imitació sexual, característica de les nostres abelleres, no és l’únic truc que utilitzen les orquídies europees per tal d’atreure als seus potencials pol·linitzadors. Tot i que també hi ha algunes espècies “honestes”, com ara l'orquídia piramidal, que ofereixen alguna recompensa (nèctar, quasi sempre) per atraure als insectes que les visiten, n’hi ha moltes altres que han optat també per l'engany i es limiten a fer-los creure, per la forma i el color de les seues flors, que hi trobaran aquesta recompensa però sense disposar-ne realment d’ella. L'antropomòrfica orquídia itàlica forma part d’aquest grup, i és en aquest marc que cal interpretar la curiosa i extravagant forma de les seues flors, destinada a animar a visitar-les a uns insectes que s’hi atansen convençuts que trobaran alguna cosa per menjar i que, tot i veure frustrades les seues expectatives, compleixen amb la funció requerida per la planta.  

L'engany alimentari és una estratègia més barata però també més insegura que la producció de recompenses per als pol·linitzadors, i segons alguns estudis les espècies que la fan servir tendeixen a florir abans que les espècies gratificants per evitar competir amb elles, i solen ser més freqüents en altituds baixes, on els insectes són més abundants i actius. La nostra orquídia itàlica compliria totes dues condicions, i a jutjar per la seua extensa àrea de distribució i per com pot arribar a abundar localment, sembla que la cosa no li ha anat gens malament. Per no parlar de la seua abundància, en dates com aquestes, en les xarxes socials; coses, imagine, de la nostra ment curiosa i pareidòlica i de la seua preferència per les formes xocants i vagament humanes. Amb piu, o sense ell.

Les orquídies itàliques són de la setmana passada a la Vall de Gallinera. Les altres, vistes hui a la Vall d'Alcalà, i cadascuna amb una estratègia de pol·linització diferent: imitació sexual en Ophrys lutea, producció de nèctar en el label de l'Orchis anthropophora, i engany alimentari en Orchis olbiensis. Ha costat un poc, però sembla que l'any comença a animar-se. 

Verd primavera

La meua terra no abunda ni en planures extenses ni en verdors excessives. I amb tot, no està de més recordar que hi ha moments en que les primeres, que algunes en tenim, són capaces de vestir-se amb les segones i mostrar un aspecte esponerós que evoca, ni que siga vagament, paisatges més propis d’unes altres latituds. Aquest cap de setmana d’oratge insegur, prolongat a dilluns per obra i gràcia del Pare Sant Vicent, ha donat per a perseguir flors i pujar alguna muntanya, però també per tornar a recórrer, sota una pluja amable i entre messes noves i masos vells, la singular Vall de Polop, la més occidental de les partides alcoianes, nexe vital d’unió entre el Carrascal i la Mariola i punt de naixement del riu del mateix nom. Feia molt de temps --diria que d’ençà que vaig escriure sobre els camins que la travessen “vorejant les caseries i els amplis secans, cercant els brolladors recòndits i els colls més oportuns, atansant-se a bancals i forns de calç oblidats”-- que no m’acostava a aquestes foies i al seu mosaic bellíssim de sembradures, masos i pinars. I m’ha agradat fer-ho precisament ara, entre el verd prometedor del cereal i els brots tendrals dels xops omnipresents que algú, fa ja molts segles, va decidir triar per donar nom a aquestes terres: no sempre calen flors per adonar-se’n que, per fi, tot és primavera, i tota fulla verda eternament. 

 

A la Vall de Polop està duent-se a terme, des de fa un parell d’anys, un projecte de reintroducció de xoriguers petits (o grillerets, com sembla que eren coneguts en les comarques veïnes), i la visita de dissabte, a més de gaudir dels paisatges, tenia com a objecte veure si alguns del prop d'un centenar de polls alliberats el 2019 i el 2020, en retornar del seu llarg i perillós viatge migratori, comencen a instal·lar-s’hi per criar en les cases de la zona. Amb condicions d’observació que no eren les millors i amb dificultats per distingir-los dels xoriguers comuns, els resultats van ser pel moment inconcloents. Hi tornarem.

Boniques de mirar

Pel que es veu a les xarxes, sembla que és a hores d’ara una de les plantes més de moda, i he de reconèixer que resulta comprensible pel seu aspecte atractiu i original. Jo no coneixia de la seua existència fins que fa uns mesos va aparèixer (amb la cridanera etiqueta de “planta dels diners xinesa”) al meu viver de capçalera, i no em vaig poder resistir a endur-me-la cap a casa. La planta en qüestió, que ha resultat ser un parent de les ortigues de nom botànic Pilea peperomioides, és originària en efecte de les muntanyes del sud-oest de la Xina, s’ha adaptat d’allò més bé a les condicions del pati i, a més de ser realment fàcil de mantenir i de reproduir, té una història ben curiosa que, tot i que pot consultar-se ací en la font original (un preciós treball dels botànics Phillip Cribb i Leonard Forman), no puc resistir-me a transcriure i resumir.

Fulla peltada (és a dir, amb el peciol insertat al centre
del limbe) característica de l'espècie

Segons conten els autors, cap als anys de 1970 i tot i ser pràcticament desconeguda per als botànics europeus, la planta es trobava ja molt estesa com a cultiu decoratiu a les cases de la Gran Bretanya. De fet, no va ser fins 1978 que, gràcies a que una de les nombroses mostres que els aficionats remetien al Jardí Botànic de Kew per a la seua fins llavors infructuosa identificació incloïa un ramellet de flors masculines (una mateixa planta en produeix de mascles i femelles, però aquestes són molt més rares i a més els exemplars cultivats no solen florir), es va poder confirmar que es tractava de la Pilea, una autèntica raresa pròpia de les altes muntanyes de Yunnan i Sichuan que havia estat descrita el 1912 a partir d’exemplars recollits, pocs anys abans, pel botànic i explorador escocès George Forrest. Aquest fet, però, encara va intrigar més els investigadors, incapaços d’esbrinar per quina via una estranya planta xinesa, absent de la majoria dels herbaris i les col·leccions botàniques europees, havia aconseguit fer-se tan popular a les cases britàniques simplement passant d'un a altre aficionat de mà en mà. 

Esqueixos basals de Pilea, a partir dels quals és molt fàcil
reproduir la planta

Incapaços de resoldre aquest enigma, Cribb i Forman van demanar al periodista Robert Pearson, del Sunday Telegraph, que publicara un article sobre el tema demanant a qui poguera tindre informació sobre la introducció de la planta a Gran Bretanya que es posara en contacte amb els científics. Una de les respostes a l’article, publicat a principis de 1983, va donar una pista que al remat va resultar definitiva: vint anys abans, una família de Cornualla havia portat un esqueix de la planta des de Noruega. La recerca, llavors, es va dirigir cap a Escandinàvia, tot i que en principi amb idèntic resultat: la planta era desconeguda per a botànics i viveristes, però una presentació del cas a la televisió sueca, en busca també de més informació, va provocar una allau de cartes (més de 10.000) de persones que la mantenien a sa casa. Finalment, la solució la va aportar el fill d’un missioner noruec, de nom Agnar Espegren, qui va relatar com son pare, evacuat de la Xina el 1944, va adquirir un exemplar de la planta en un mercat local durant una escala a Yunnan i la va dur finalment a Noruega el 1946. Espegren regalava amb freqüència brots basals de la planta als seus amics, amb la qual cosa la Pilea es va estendre primer per Noruega (on es coneix precisament com a “planta del missioner”) i, més avant, a Suècia, Gran Bretanya i més enllà. La història encara té algun detall curiós més (incloent-hi la comprensible emoció dels autors per haver pogut desentranyar el trencacloques), pel que vos recomane llegir l’article original si és que en teniu interès.

Parlava no fa molt del cas del potus i del seu trajecte sorprenent des de la remota illa de Moorea a les cases de mig món. La història de la planta xinesa dels diners, planta del missioner o com vulga que se l’acabe batejant ací (he vist que en altres llengües europees se li diu també para-sols, planta dels creps, melics o orella d'elefant), en té molts aspectes en comú, per bé que en aquest cas, gràcies a la constància i la imaginació d’uns investigadors, s’ha pogut posar dates i noms a un procés que, a poc que es pense, ha d’haver-se produït de forma anònima centenars, potser milers de voltes al llarg de la història humana. Amb plantes (i animals) bones per a menjar, per a vestir-se i per guarir, per suposat, i també amb d'altres apreciades pel seu paper simbòlic, màgic o religiós. Però em costa creure que, si més no quan les circumstàncies ho permeteren, almenys alguns dels nostres avantpassats no es feren acompanyar també d’algunes plantes només pel fet que els resultaren, simplement, boniques de mirar.

Punts de vista

La Serra de l'Almirant és, a hores d'ara, més de travessar que de recórrer. Perdudes la majoria de les rotes on creixien a dures penes oliveres i ametlers, i sense els ramats que secularment la pasturaven i dels qual han quedat com testimoni els corrals i els aixoplucs, només els senders que la remunten des dels pobles de la Vall de Gallinera, de la qual representa el límit nord, permeten endinsar-se caminant en l'aspra serralada, majoritàriament coberta, fora d'ells, per matollars densos i esquerps. Significativament coneguts en la zona com costeres, Vicent Morera i Joanjo Ortolà esmenten fins a dotze d'aquests camins que, a més d'accedir a les zones de conreu i de pastura, unien la vall amb la fèrtil fondalada del Pla de la Llacuna i des d'ella, a est i oest, amb les terres de l'Orxa i Vilallonga, a les veïnes comarques del Comtat i la Safor. A més del que va ser en part aprofitat en el seu dia per obrir una pista forestal, alguns d'aquests recorreguts han estat recentment recuperats, i representen una alternativa interessant a les conegudes i concorregudes sendes que recorren la preciosa vessant d'ombria de la vall.

Vista des de l'Almirant, Gallinera ofereix a qui l'observa un punt de vista diferent. I no només per les perspectives, òbviament també distintes, que s'albiren des de les altures de la serra. Lluny de les fonts i dels castells, dels poblets encisadors i dels cirerers florits que aprecien tots aquells que la visiten, en caminar per aquestes vessants de brolla i roquissar és inevitable reparar en el paper fonamental que els pastors i els seus ramats van haver de representar, fins no fa massa temps, en la vida de la vall. Hom conta que, cap a mitjans del segle XX, fins a seixanta ramats de cabres i ovelles pasturaven en aquestes terres, i a la vista --com ja s'ha dit-- de la profusió de corrals, tancats, refugis i altres estructures vinculades a l'aprofitament ramader que escampen les seues restes arreu de la muntanya, no costa creure en la puixança que hi assoliria aquesta activitat, pràcticament desapareguda a hores d'ara. Font de carn i d'altres productes animals, però també directament relacionades amb el manteniment de la fertilitat del sòl (fins el punt que molts corrals eren bastits pels propis llauradors, que deixaven usar-los als pastors a canvi del fem i el xerri produïts pels animals), la ramaderia i el pastoreig  han configurat al llarg dels segles aquests paisatges de muntanya i han estat part indispensable de les societats que els habitaven, encara que a hores d'ara el seu paper ens resulte, quasi sempre, difícil de copsar.

Deia Joan Fuster que "En tant que excusa per a encolomar descripcions afectuoses, un paisatge àrid és tan bo com el regadiu més fèrtil". No oculte, és cert, el meu afecte per aquestes terres, avui ermes i aparentment estèrils, si més no a efectes productius: el mestre, que reconeixia la seua escassa sensibilitat front al paisatge i rebutjava els misticismes bastits al seu recer, hi adoptava al respecte una posició indubtablement pragmàtica, basada en l’apreciació de la terra com a mitjà de vida, fins el punt d’escriure que "L’home de la ciutat, que viu d’altres recursos, pot permetre’s el luxe d’una indiferència enfront d’aquest aspecte: la muntanya pelada i abrupta, l’erm buit, l’arenal estèril, qualsevol “terra” poc o no gens reditícia, aconseguirà subjugar-lo. Potser uns tals llocs siguin “bells” realment. Tanmateix, dubto que els seus habitants ho creguin així, si doncs no és que pequin de sofisticats". Però sense negar aquesta perspectiva, i fugint en tot cas de bucolismes inoportuns i innecessaris, vull creure que una part d’allò que m’atrau d’aquests paisatges és precisament la petjada de la gent que, durant segles, la va habitar; gent que, generació rere generació, va tractar d’aprofitar, amb imaginació i tenacitat, els limitats recursos de la serra, modificant quan era possible les seues condicions fins el punt de que difícilment podríem entendre-la actualment sense tindre expressament en compte aquest factor. I al remat, apreciar --o no-- la bellesa d’un paisatge, siga el que siga el que s’entenga com a tal,  no deixa de ser, com quasi tot, qüestió de punts de vista.

Com sempre que camine per la Vall de Gallinera, fer-ho de la mà del magnífic llibre de Vicent Morera i Joanjo Ortolà, als qui cite més amunt, ho fa tot molt més senzill i entenedor. Quant a Fuster i els paisatges, i a més de recórrer a la font original, m’ha resultat molt interessant aquest treball d'Antoni Defez. I em deixe pendent, per a un altre moment, parlar un poc del Pla de la Llacuna, un espai certament singular per molts aspectes que mereix atenció per ell mateix. I potser, també, alguna afectuosa descripció.